El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Visita al Pallars

Salàs de Pallars; al fons, els porxos de la plaça del Mercat

Cap de setmana al Pallars, molt ben aprofitat. Amb la "base" a Salàs de Pallars, aquest poble que havia estat la capital del comerç ramader de cavalls i mules i que ara és tranquil, no arriba als quatre-cents habitants. Dissabte fem el recorregut de les botigues-museu (jo l'havia fet incomplet fa uns mesos). Abans havíem pujat fins a Rivert, un poblet a nou quilòmetres de Salàs, on el temps sembla haver-se aturat. Aigua per tot arreu: fonts, safareig (o abeurador?), rierol, una bassa on fins i tot hi ha una barqueta. Carrerons costeruts que et fan preguntar-te com s'ho deu fer la gent gran per moure's pel poble. Cases que semblen encastades en la roca. Els únics habitants que hi veiem, un parell de gossos, molts de gats, i alguns tritons en el rierol i la bassa.

Església de Rivert

Tritó del Pirineu (Calotriton asper o Euproctus aper)

A la tarda anem cap a la serra de Boumort. Som encara a l'època de zel dels cérvols, quan per aquestes muntanyes se sent el bram dels mascles en la seva lluita per les femelles. Però els dies són ja curts i, a més, plou. Quan som dalt de tot, decidim fer mitja volta i pel camí de baixada ens aturem un parell de vegades per veure si podem "caçar" algun bolet. Els pocs que veiem no els coneixem i els deixem sense collir.


El matí de diumenge comença plujós, però després va aclarint. Avui anem primer cap a Gerri de la Sal. La carretera, que fa anys resseguia el congost de Collegats, ara té uns túnels que faciliten la circulació però han eliminat l'espectacular vista d'aquella escletxa entre dues serres. A Gerri de la Sal, travessem el pont medieval sobre la Noguera Pallaresa i fem cap a l'església romànica de Santa Maria. És tancada i només podem veure-la per fora, amb la seva espadanya característica de tres pisos. Després fem un cop d'ull a les salines, que s'alimentaven d'una font d'aigua salada. Ara són buides, però les recordo encara amb aigua en evaporació en la dècada de 1970 (però no sé si s'explotaven comercialment).

La Noguera pallaresa des del pont medieval de Gerri de la Sal

Santa Maria de Gerri

Salines de Gerri

A la sortida de Gerri hem agafat la carretera que s'enfila cap a Peramea i continua en direcció a la vall Fosca. Ens hem aturat en el mirador de l'estany de Montcortés, un llac situat a més de 1000 metres d'altitud. És d'origen càrstic, és a dir, alimentat per aigües que provenen del fons i que han anat dissolent les roques, principalment calcàries, que tenien al damunt fins causar-ne l'enfonsament. En va quedar una cubeta que va acabar plena d'aigua (el llac de Banyoles i els seus veïns més petits, són els altres llacs càrstics de Catalunya).

Estany Moncortès

Després hem baixat cap a la vall Fosca, per on s'escola el riu Flamisell, que aboca les seves aigües en el Noguera Pallaresa, passada la Pobla de Segur. Ens hem aturat una estona a la Pobleta de Bellveí, una localitat on, com a Salàs, s'hi feien grans fires ramaderes (ara se'n fa una, però més aviat com tradició). Els pocs habitants que hi van quedar després de la forta emigració, van anar dedicant-se principalment al turisme. Des de Gerri a la Pobleta hi havia closes amb vaques que hi pasturaven; és l'únic lloc on aquests dies he vist vaques brunes del Pirineu.

La darrera parada abans de dinar ha estat a la "platja" de Salàs, una zona del pantà de Sant Antoni on, durant el bon temps, la gent de Salàs va a banyar-se. A la riba del pantà hi ha una pineda i hi hem trobat alguns bolets, que no es digui que no ha estat un cap de setmana boletaire.

Pantà de Sant Antoni, la "platja" de Salàs de Pallars

Que no es digui que no hem trobat bolets...

Després hem anat fins a Talarn a dinar, a casa Lola. Hem hagut d'esperar una estona, però ha valgut la pena. En acabar, ja les cinc tocades, hem refet el camí fet divendres en sentit contrari. A diferència del viatge d'anada, en què no vam poder gaudir del paisatge perquè ja era fosc, la tornada va ser molt més agradable, vorejant el pantà de Terradets i després el de Camarasa, passant per llocs d'una gran bellesa i amb l'al·licient d'un cel amb núvols de molts tipus, formes i colors.

Des de Talarn

Hi ha hagut moments del cap de setmana e què hauria preferit que no plogués, però la pluja convé a la terra i als pantans, i fa embellir encara més el paisatge d'aquelles contrades. Espero tornar-hi aviat.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

He xalat i m'he mort d'enyorament. Fa massa dies que no "pujo". Està perfecte!

Mercè Piqueras ha dit...

Clídice, jo havia estat bastant anys sense "pujar-hi", fins que la meva filla Elena se'n va anar a viure a Salàs. I ara espero recuperar el temps perdut.

Elena Castillo ha dit...

Caram, no m'havia adonat que havíem fet tantes coses el cap de setmana! I si que tens rao en això de la pluja, la gent es queixa quan plou, però per la terra i per la gent del Pallars la pluja es una benedicció que millor que mai falti, que plogui doncs! (a veure si després d'aquests díes preparo el cistell per anar a collir rovellons...)