divendres, 5 d’octubre del 2012

Leonard Cohen, un jove de 78 anys

Leonard Cohen a Barcelona (03.10.2012)
Han passat vint-i-quatre anys des que vaig anar per primera vegada a un concert de Leonard Cohen. Va ser el maig de 1988, en el Palau d'Esports. Hi havia molta gent, però no tanta com la que va assistir el proppassat 3 d'octubre al seu concert al Palau Sant Jordi. I, si la memòria no m'enganya, el concert de 1988 va ser bastant més curt i amb una escenificació molt més austera.

Les cançons de Leonard Cohen m'han acompanyat durant dècades. Malgrat això, sóc un desastre per recordar-ne molts títols, o per identificar títols amb música, llevat d'un grapat que constitueixen el meu Cohen de capçalera. Entre aquestes hi ha Suzanne, So Long Marianne, The Partisan, Famous Blue Raincoat, Dance Me to the End of Love, Hallelujah, First We Take Manhattan, I'm Your Man, Take this Waltz, cançons que va interpretar Cohen en el recital del Palau Sant Jordi. Un recital generós: tres hores i mitja del millor Cohen, amb un acompanyament musical que em va agradar molt i amb les veus femenines de les germanes Webb (Hattie i Charlie) i de Sharon Robinson, que també és lletrista i ha col·laborat amb Cohen a escriure algunes de les seves cançons.

Una de les germanes Webb

Sharon Robinson

Alexandru Bublitchi

A més de les veus i els instruments, en el concert del Palau Sant Jordi hi va haver un altre protagonista: la llum. En un escenari on no hi havia altra decoració que una mena de cortina ondulada al darrere dels músics, el públic va gaudir d'un espectacle visual d'una gran bellesa gràcies a la il·luminació que combinava llum i color com ho pugui fer la Font Màgica de Montjuïc en les seves millors nits.

Entre una cançó i l'altra l'escenari quedava il·luminat només pel darrere i l'efecte visual de les siluetes fosques dels músics i cantants sobre un fons vermell, gris, blau... era molt bonic.



Algunes vistes de l'escenari en tres moments del concert:










Leonard Cohen va aconbseguir la fama mundial com a cantautor, però abans s'havia dedicat a la literatura, i havia publicat algunes novel·les i llibres de poemes. Que és un poeta queda patent en les seves cançons, que són poemes musicats. Copio aquí la lletra de Famous Blue Raincoat, que és una carta que escriu a un amic amb qui la seva dona li ha estat infidel.

Famous Blue Raincoat

It's four in the morning, the end of December
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on Clinton Street all through the evening.
I hear that you're building your little house deep in the desert
You're living for nothing now, I hope you're keeping some kind of record.

Yes, and Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear
Did you ever go clear?

Ah, the last time we saw you you looked so much older
Your famous blue raincoat was torn at the shoulder
You'd been to the station to meet every train
And you came home without Lili Marlene

And you treated my woman to a flake of your life
And when she came back she was nobody's wife.

Well I see you there with the rose in your teeth
One more thin gypsy thief
Well I see Jane's awake --

She sends her regards.

And what can I tell you my brother, my killer
What can I possibly say?
I guess that I miss you, I guess I forgive you
I'm glad you stood in my way.

If you ever come by here, for Jane or for me
Your enemy is sleeping, and his woman is free.

Yes, and thanks, for the trouble you took from her eyes
I thought it was there for good so I never tried.

And Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear

Sincerely, L. Cohen

En aquest gira europea, Leonard Cohen ha estat molt generós en els seus concerts, oferint al públic el millor del seu repertori i algunes peces del seu darrer disc. Un concert memorable, que estimulava gairebé tots els sentits (la veu de Cohen pot ser com una carícia en qui l'escolta). La gent en va sortir  satisfeta i segurament moltes persones, como jo, en mirar el rellotge van pensar que les tres hores i mitja havien passat volant.

Fotos: M. Piqueras, 03.10.2012

2 comentaris:

Puigmalet ha dit...

M'has fet recordar quan vaig veure'l fa tres anys a Barcelona, el dia del seu aniversari. No només és impressionant a l'escenari, sinó que encara és capaç de treure discos consistents, com el darrer Old ideas.

Mercè Piqueras ha dit...

Puigmalet, jo em vaig perdre el de fa tres anys, perquè em m'hi vaig decidir tard. Per això, enguany tan bon punt vaig veure l'anunci del concert vaig espavilar-me a comprar-ne l'entrada.