El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Oriol Casassas (1923-2012)

Oriol Casassas (1923-2012)
Crec que l'última vegada que el vaig veure va ser el proppassat mes de juliol, en ocasió del Congrés que va organitzar la Societat Catalana de Biologia per commemorar el centenari de la seva fundació. Dins d'aquell congrés va celebrar-se un acte commemoratiu dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que aviat celebraran també el seu centenari (el primer va fer-se el 1913) i Oriol Casassas hi va participar. A l'Amfiteatre Gimberant de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Casassas va fer una breu repassada a la història d'aquells congressos --amb algunes incursions a temps anteriors.

Jo sabia que el Dr. Casassas tenia els llibres de tots els Congressos de Metges i Biòlegs tot i que, per la seva edat, ell no havia pogut assistir més que als de la darrera etapa, la que arrenca el 1975, amb la celebració del Desè Congrés (des del 1936 no se n'havia pogut celebrar cap per la situació política del país). Aquest dia, a l'Acadèmia de Medicina, vaig assabentar-me com els havia aconseguit. Va explicar que, quan estava recullint material per a una història de la medicina catalana del segle XX, va anar a visitar el Dr. Manuel Salvat i Espasa, que havia estat  el primer president de la Societat Catalana de Pediatria. Entre altres coses, li va parlar del Congrés de la Llengua Catalana que va celebrar-se el 1906, del que havia representat l'Institut Escola en la cultura catalana i també del Primer Congres de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat el 1913. Casassas anava prenent apunts de tot el que el Dr. Salvat li explicava. Segurament, per l'interès que va intuir en el seu visitant, el Dr. Salvat va regalar-li els llibres d'aquells congressos. Va dir-li que, a manca de descendència a qui deixar-los, ell (en Casassas) en faria millor ús que ningú. I Casassas deia que ell els havia considerat sempre un gran tresor.

En les notes que vaig prendre de la seva conferència tinc subratllades algunes frases seves. Després de referir-se a alguns aspectes històrics de la medicina catalana anteriors  al segle XX, va dir "l'avui procedeix de l'ahir i determina el demà". En un altre moment, va recordar les paraules d'August Pi i Sunyer que poden considerar-se la divisa dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana: "És pel nostre treball sobretot que serem patriotes. Perquè si el saber és una fruïció, el saber és també la força." Per a Oriol Casassas, el saber també era una fruïció; ell no va deixar mai d'estudiar i d'aprendre, alhora que era un model per als altres, que podien aprendre d'ell.

No parlaré de la seva biografia, que segur que ho faran d'altres (un breu resum podeu veure'l en el comunicat que va fer ahir l'Institut d'Estudis Catalans, entitat de la qual era membre), però vull destacar-ne la tasca ingent per la normalització del llenguatge científic català.

Casassas va ser coautor del Vocabulari mèdic, publicat el 1974, en una època en què el català era una llengua reprimida --en alguns aspectes encara ho és ara-- i després va dirigir la primera edició del Diccionari enciclopèdic de medicina (DEM), que seguia les passes del Diccionari de Medicina publicat el 1936 (més conegut com Diccionari Corachan). Durant més de vuit anys, un nombrós i variat equip format, entre d'altres, per metges, biòlegs, farmacèutics i lexicògrafs va treballar en la redacció d'aquella magna obra, que contenia una 56.000 entrades i que va publicar-se el 1990. Una joia de la cultura catalana, i una eina molt útil per als professionals de les ciències de la vida. 

 L'any 2000, Oriol Casassas va fer la conferència inaugural del Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Va titular-la "Els bells somnis o el Noucentime en les ciències biològiques". Cap al final del seu parlament va recordar August Pi i Sunyer, mort a l'exili, a Mèxic, el 1965, i com durant l'agonia, preguntava insistentment quant de temps faltava per arribar a Roses, tot dient "És que encara tenim el vent de proa?". D'aquella conferència, en copio les darrers frases:

Aquells que se senten còmodes en una societat alienada, egoista, sense maneres, sempre a punt de l’evasió i sense cap altre nord que I'hedonisme, no aniria malament que s’abstinguessin de l’improperi i de l’insult ordinari; la barroeria no és ètica ni és estètica. Amb els resultats a la mà, senzillament, humilment, però fermament, els cors voldrien no haver de sentir l’enyorança dels bells somnis. Voldrien que els aires fossin plens del tremp i de l'esperançat entusiasme dels homes dels bells somnis. Però els cors avui es pregunten: “Quant de temps falta per arribar a la ciutat llunyana? És que encara tenim el vent de proa.”
Dotze anys més tard, Oriol Casassas, que va morir ahir a Barcelona, segurament seguia preguntat-se quant de temps falta per arribar a la ciutat llunyana. Perquè, tot i que ara sembli més propera, malauradament encara seguim tenint el vent de proa.

 Foto: M. Piqueras (09.07.2012)

2 comentaris:

Jordi Lleonart ha dit...

La feina que va fer el Dr Oriol Casassas per la promoció del català com a llegua científica és enorme. Voldria afegir a l'apunt de la Mercè la creació i impuls de la Comissió Coordinadora Lexicogràfica de Ciències (1977-1983) a qui la revista Terminàlia va tenir l'encert de dedicar tres articles al núm. 4 (desembre 2011). Els podeu trobar a

http://revistes.iec.cat/index.php/Terminalia/article/view/58671/pdf_248

http://revistes.iec.cat/index.php/Terminalia/article/view/58672/pdf_249

http://revistes.iec.cat/index.php/Terminalia/article/view/58673/pdf_250

Mercè Piqueras ha dit...

Jordi, gràcies pels enllaços. Crec que el Dr. Casassas és una de les persones que més ha treballat per promoure el llenguatge científic català. Ha estat un exemple per a moltes altres persones; la Dafne que va empeltar les pereres de les quals ja se n'està veient el fruit.