El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Tardor, temps de codonys

Codonys en un hort de Salàs de Pallars (Foto: M. Piqueras, 21.10.2012)

Ahir vaig comprar alguns codonys, aquest fruit de tardor tan especial, impossible de menjar cru per la seva aspror, i amb una flaire que recorda la de la poma. A mi, em fa pensar en els armaris de les nostres àvies, perfumats amb aromes naturals. Crec que és la primera vegada que en compro, tot i que a casa mai no falta codonyat. La setmana passada, en el Pallars, vaig veure alguns codonyers i quan ahir en vaig veure en una botiga de fruita del barri no vaig poder resistir la temptació de comprar-ne.

Com acostumo a fer per informar-me sobre plantes que tenen algun ús medicinal, he consultat el llibre de Pius Font i Quer Plantas medicinales. El Disocórides renovado. No copiaré la descripció de la planta, que és de la mateixa família (Rosàcies) que les pomeres, els cirerers, els ametllers, els presseguers i els albercoquers. Sobre el fruit, tan diferent d'altres de la mateixa família, diu:
Su carne es dura, asperísima al gusto, lo cual no dejan de manifestar, quienes le hincan el diente, con visajes característicos, aún estando el membrillo en buena sazón. Pero este acerbo sabor se pierde por cocción; de manera que un buen membrillo asado o hecho al horno es digno de un príncipe, y lo mismo ocurre cuando se cuece para hacer carne de membrillo, confiatada, con una buena proporción de azúcar, la llamada carne de membrillo, membrillate o, en Aragón, codoñate, la tan conocida compota.
Sobre les seves propietats remeieres:
Crudo, el membrillo es muy astringente; asado o cocido, o convertido en membrillate, notablemente menos. Por tanto, es útil para combatir diarreas.
Flor, fulles i fruit del codonyer (Cydonia oblonga) [il·lustració domini públic]

 Font i Quer n'explica alguns usos i recorda també els que n'havien fet antigament Hipòcrates i Dioscòrides. Sobre la història d'aquest fruiter diu:
El membrillero es originario del norte de Persia, de Armenia, al sur del Cáucaso, y de Asia Menor, donde todavía hoy es posible hallarlo silvestre, pero con frutos pequeños y ruines. Cultivado a partir de tiempos remotos, desee allí se extendió su cultivo por Grecia, Italia y otros países mediterráneos y llegó a la Europa Central durante el Medievo, transformado en un arbolito de grandes frutos delicadamente aromosos. Con ellos, los griegos preparaban ya la carne de membrillo, pero empleando miel en lugar de azúcar.
No havia cuinat res a base de codonys i avui m'hi decidit. He fet allioli de codonys i uns codonys al forn. He de confessar que no me n'he sortit massa bé, especialment amb els codonys al forn, que han quedat poc dolços, cosa que ja sospitava quan me'ls mirava coure a través del vidre del forn. Són molt senzills de preparar: oberts pel mig i extretes les llavors i la part dura al voltant de les llavors, es posa sucre en l'espai que queda; es col·loquen en una plata per al forn amb una mica d'aigua i es posen a coure una hora i mitja a 170 ºC. El meu error ha estat --crec jo-- fer servir sucre morè en comptes de sucre blanc. No ha acabat de desfer-se i, a més, no endolceix tant com el sucre blanc. Fets al forn, els codonys perden aquell sabor tan aspre que tenen quan són crus. la textura és com la de la poma i fins i tot l'aroma que sortia del forn mentre es coïen em recordava el de les seves parentes, les pomes. Potser aquest vespre tastaré com queden afegint-hi al damunt una mica de mel. Per experiments, que no quedi!

L'allioli de codony l'he preparat bullint un codony, una poma i una patata en aigua amb una mica de sal, aixafant-ho tot un cop cuit i escorregut i batent-ho bé després d'afegir-hi tres alls i un tros de molla de pa sucada en vinagre. Mentre batia hi anava afegint oli d'oliva fins que ha agafat la consistència de l'allioli. L'he tastat després amb uns biscottes. Està bo, però estic segura que podria sortir millor; potser no tingui prou all. He llegit que també és adequat per acompanyar les carns.

Altres productes de la natura típics de tardor que he menjat darrerament: carabassa (m'encantes els purés i cremes de carabassa), castanyes i moniatos (deliciosos els moniatos de la castanyada de les dones de Caldetes). Em falta tastar alguna cosa? Els panellets, no val; que no ens els dóna la natura (a més, embafen, engreixen molt i són molt cars).

Potser us interessarà:
- Temps de castanyes (aquest bloc, 31.10.2009), amb alguns comentaris de Font i Quer sobre aquest altre fruit de tardor.
- Per Tots Sants, castanyes i panellets (aquest bloc, 31.10.2008), sobre alguns costums al voltant de Tots Sants.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

la tía Maria codonys collia. i tants codonys va collir, que al final es va morir.
Compte que restrenyen molt....com les figues de moro.

Marta ha dit...

Et falten els caquis! Avui m'han portat una caixa des de Vilafranca del Penedés, d'un arbre particular. El que passa és que no a tohom els agrada. A casa sóc la única. A mi m'encanten!

Mercè Piqueras ha dit...

Francesc, la solució està en la varietat. Per exemple, codonyat amb raïm m'agrada molt. I una cosa compensa l'altra.

Tens raó, Marta, m'he oblidat dels caquis, potser perquè a mi no m'agraden (els trobo massa dolços). I sempre que en veig recordo que a la meva mare, com a tu, li agradaven molt.

anna ha dit...

I les magranes? A mi m'encanten a les amanides!

Anònim ha dit...

Mercè
què bonic és aquest fruit!
Cada any preparo codonyat.
Com una mena de ritus de tardor.
M'encanta menjar-lo sol i no diguem amb formatge! a més es conserva bé i dura força.
Gràcies per les teves idees culinàries, les provarem.
Salutacions
arantxa

Mercè Piqueras ha dit...

És cert, havia oblidat les magranes! I això que ahir en vaig menjar. Grpacies per recordar-m'ho, Anna.

Arantxa, a mi també m'agrada molt el codonyat amb formatge, com el solen menjar a Galícia. I m'agrada tant amb formatge tendre --tipus la "tetilla"-- com amb formatges ben curats.

amparo ha dit...

A meu germà li eix un condonyat exquisit.
El provaré amb formatge, que no l'he provat mai.

Mercè Piqueras ha dit...

Amparo, espero que t'agradi. De vegades ja em preparo en el plat igual nombre de trossets de codonyat com de formatge, per menjar-jo junt. Ho trobo deliciós.