El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Un poble que està recobrant la dignitat

A Sicília, el pizzo és la "comissió" o "impost" que la màfia demana a botiguers i altres empresaris a canvi d'una suposada protecció en les seves activitats. Durant molt de temps, per tal de sentir-se segurs, la majoria pagaven el pizzo. La gent tenia por a les possibles represàlies, si no ho feien. Era semblant al que durant algunes dècades va passar al País Basc amb l'impost revolucionari d'ETA.

El 29 de juny de 2004 es va produir un punt d'inflexió en aquesta tendència. Aquell dia al matí, els carrers del centre de Palerm eren plens d'adhesius com el que vegeu aquí, on hi havia escrita una frase: "Un poble sencer que paga el pizzo és un poble sense dignitat."

La idea va sorgir d'un grup de joves i aquell gest seu va ser l'inici d'una nova era. En una entrevista al Giornale di Sicilia i en una carta oberta a la ciutadania van expressar el que sentien i que segurament sentia molta més gent, però no gosava dir-ho. Van dir a la població que quan compraven alguna cosa, fins i tot els productes més corrents de la vida quotidiana, estaven contribuint a pagar el pizzo, perquè els botiguers el pagaven amb diners procedents de les vendes que feien. Donar un tant per cent del calaix d'una botiga a la màfia, era donar-los un tant per cent, encara que fos molt petit, dels diners de la clientela. Però els botiguers pagaven perquè no els cremessin la botiga o perquè rebien amenaces i intimidacions.

Els iniciadors d'aquest moviment contra l'extorsió es definien "homes i dones bastant normals, és a dir, rebels, diferents, incòmodes, somiadors". Els primers dies van actuar de manera anònima, però ben aviat van revelar la seva identitat perquè altres persones com ells s'hi sentissin identificats i s'unissin al moviment. També perquè veiessin que no eren comerciants tips de l'extorsió, sinó consumidors.

A poc a poc, botigues i empreses de tot tipus s'han adherit públicament al moviment Addiopizzo i se'n pot veure un llistat en el web. Per altra banda, a Palermo i en altres llocs de Sicília han anat sorgint associacions que tenen els mateixos  objectius. Molts consumidors que han optat per comprar en botigues adherides a la campanya han volgut mostrar la seva adhesió públicament i els seus noms també figuren en el web d'Addiopizzo. I 176 escoles s'han compromès a inculcar a l'alumnat la necessitat de lluitar contra l'extorsió mafiosa.

Una de les empreses adherides al moviment Addiopizzo és una editorial, Coppola Editore. Aquesta petita editorial de Trapani publica una col·lecció --també petita-- anomenada "I 'pizzini' della legalità". Són uns petits blocs que caben molt bé dins la bossa o dins d'un butxaca i contenen el testimoni de persones que han patit els efectes de la màfia d'una manera o altra. Els venen a dos euros, un dels quals es destina al manteniment de les activitats de les associacions que lluiten per eradicar les extorsions de la màfia.

Una amiga meva que ha estat recentment a Sicília em va dur un d'aquests pizzini (gràcies Carme). Conté el relat punyent de Margherita Asta, una dona que el 1985 va perdre la mare i dos germanets bessons en un atemptat amb un cotxe bomba que la màfia havia preparat per matar un jutge. Aleshores ella era una nena de nou anys i la seva mare en tenia trenta-un. És un crim que va quedar impune, perquè les persones que en va ser imputades van ser absoltes. Fins i tot quan, a petició seva, es va reobrir el cas el 2002. Recordant tot això, Margarita Asta diu:
Jo encara no he tingut justícia, no sé qui va prémer el polsador que va fer explotar la meva mare i els meus germans. Naturalment, m'agradaria veure'ls la cara, als assassins. En tindria prou amb una mirada per vomitar la meva condemna sobre les seves cares.
Tot i que he voltat molt per Itàlia, no he estat mai a Sicília. Visitar aquella illa és una assignatura pendent que voldria aprovar abans no sigui massa tard per a mi. I si mai hi vaig, quan això passi m'agradaria saber que el pizzo ja ha passat a la història i que el poble sicilià ha recobrat la dignitat que la màfia li havia arrabassat.

2 comentaris:

Zavodovski ha dit...

Hola, Mercè,

El teu escrit m'ha fet recordar dues coses: la primera va tenir lloc l'estiu de 1995 (o potser va ser el 1996?). Una tarda d'agost en un poblet de l'interior de Sicília. Per combatre la canícula, les meves dues amigues, el meu amic i un servidor mengem uns gelats boníssims, asseguts en una escala al bell mig d'un carrer força transitat. Llavors, apareguts all'improvviso, sortint d'un cotxe gran i atrotinat que acabava d'aparcar davant nostre, tres paios amb cara de poca broma es planten davant d'un bar (el quart es queda assegut al volant). Dos dels sicaris vigilen l'entrada, com dos goril·les de discoteca, i l'altre va per feina. Entra dins del bar, passen no més minuts, cap soroll, cap discussió, i surt de l'establiment. El senyal de 'tots cap al cotxe', toquen el dos i arrivederci. Ens vam quedar amb uns ulls com a plats! Encara tinc aquest fotograma ben present, com extret d'una peli italiana.

I, lligat amb això, et puc dir que durant el meu postdoctorat a Milà, sis o set anys després, amb els companys de laboratori solíem fer broma i amenaçar-nos amb boicotejar els experiments respectius, sobretot quan hi havia favors pendents... Un esguard seriós, índex i polze apuntant la víctima i allò tan bonic d'"er pizzo s'ha de pagà", a la siciliana.

Això sí, hi has d'anar, a la babalà i sense plans, que Sicília val molt la pena i tots els pobles de l'interior són un pou de sorpreses.

Mercè Piqueras ha dit...

Zavodovski, gràcies per compartir el teu testimoni i aquestes records. I espero anar algun dia a Sicília.