El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Mirant enlaire (IX): per Tolosa de Llenguadoc

Sempre m'agrada aixecar la mirada quan visito una ciutat. De vegades s'hi veuen coses curioses que passen desapercebudes si només mirem allò que tenim al davant. D'altres, fins i tot sorprenents. Mai no he quedat decebuda de mirar cap amunt en una ciutat. A Tolosa, m'agrada mirar les plaques dels carrers, escrites en francès i occità. (Per cert, una guia dels passejos turístics per la ciutat va dir ahir que l'occità era un dialecte que es parlava antigament en aquesta part de França.)



El teleobjectiu de la meva petita Nikon (que contenta estic d'haver-la recuperat!), encara que no sigui massa potent, ho és prou com perquè m'adonés que allò que des del carrer no veia ben bé que significava era la representació d'un rusc:


El sostre de la Sala dels Il·lustres, en el Capitoli, és per estar-s'hi una bona estona mirant-la:


I fora, a la plaça, si camineu sota els porxos (compte amb els cambrers que no paren de travessar cap a les terrasses de bars i restaurants, de vegades amb les safates carregades de plats, gots i ampolles), acabareu amb mal al clatell, com jo vaig acabar ahir:


Totes les pintures evoquen algun aspecte o altre de Tolosa. La ciutat avui dia es presenta sovint com a punt destacat en lo camin de Sant Jacme. De fet, l'itinerari que passa per Tolosa es coneix com via Tolosana. La seva representació no podia faltar en aquests porxos:


Moltes més coses he vist aixecant la mirada, però he d'aprofitar el dia per anar a veure'n més.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

i ens estalvies un bon dolor a les cervicals! L'occità un dialecte? Bé, jo havia llegit, a monges quan era petita, que "el catalán es un dialecto del castellano". Encara recordo la página del llibre de text.

Marta ha dit...

La Clídice té raó. Mare meva quins guies hi ha! Precisament ahir vaig veure el concurs "El gran Dictat" en el qual competia un noi que curiosament va dir que parlava occità entre altres llengües! Va fer un bon paper malgrat que no va guanyar!

Mercè Piqueras ha dit...

Clídice, algú va dir que un dialecte era una llengua sense estat. Fa dos o tres anys, a Nuoro vaig preguntar en una llibreria si tenien "El petit príncep" en sard. Com que es va estranyar molt que una estrangera demanés un llibre francès traduït al sard, vaig explicar-li que col·leccionava aquula obra en tantes llengües com la trobava. Em van replicar que el sard no era una llengua, sinó un dialecte. Em sembla que vaig dir-li la frase aquella de la llengua sense estat i que hi havia llengües (amb estat) que s'assemblaven més a l'italià que el sard.

Marta, una neboda meva que va fer un Erasmus a Tolosa parla també occità i quan era allà va participar en un dictat (a França tenen molta afició a aquestes competicions lingüístiques). Va quedar segona, darrera d'un noi que era occità.