El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 20 de juliol de 2012

Recordar el passat per no repetir-lo

En el camp de concentració de Dachau hi ha una cita de Santayana que diu "Those who cannot remember the past are condemned to repeat it." Sí, cal que recordem el passat per no repetir els errors comesos. Però sembla que els humans tinguem molt poca memòria. A més, de vegades hi ha qui vol posar traves als records de fets que caldria tenir sempre presents. Tenim l'exemple de la memòria històrica del segle XX en el nostre país. O millor dit, de la manca de memòria històrica. Les generacions nascudes entre la fi de la guerra (in)civil i la recuperació de la democràcia hem hagut de reaprendre la història del nostre país. I bastant del que va passar en altres països.

No recordo què explicaven els llibres d'història quan vaig anar a l'escola, però dubto que descrivissin la guerra mundial com va ser realment --no cal que esmenti el que deien del Glorioso Alzamiento Nacional, fins i tot amb la descripció d'alguna aparició de la Verge al Caudillo, que també devia ser "glorioso". Vaig trigar a assabentar-me del genocidi del poble jueu, un coneixement que em va arribar a través de lectures, alguns films i el que m'explicava el meu pare. En la meva infància, els jueus eren els dolents de la història sagrada, el poble que va matar Jesús --que ves per on, era un altre jueu. però això no importava massa. Per això, durant la Setmana Santa, la mainada es dedicava a "matar jueus" --metafòricament, s'entén-- amb unes maces amb què es colpejava el terra com si aixafessin formigues.

Un dia, una companya d'escola em va assenyalar, pel carrer, dues nenes bessones que jo coneixia només de vista i em va dir, com si fos un secret, que eren jueves i anaven a una escola lluny del barri (aleshores jo vivia a Gràcia). No sé quina escola devia ser; potser alguna escola estrangera que no tingués en compte la religió de l'alumnat. A partir d'aquell dia, cada vegada que em creuava amb aquelles nenes intentava veure-hi alguna cosa de diferent a les meves amigues, a mi mateixa; però res en el seu aspecte m'indicava que fossin distintes.

Des de fa algun temps, a bastants països europeus s'està desenvolupant una onada d'antisemitisme com feia dècades que no es produïa. ¿Hem oblidat que una onada semblant va originar un veritable tsunami fa uns setanta anys? Ens pensem que allò va ser cosa de Hitler i els alemanys que el seguien. Tanmateix, l'antisemitisme es va estendre a altres països europeus. I l'església catòlica, que hauria hagut de plantar-li cara, se'n va inhibir; si més no, va ser l'actitud adoptada pel seu màxim representant, el papa Pius XII.

Després d'haver vist recentment alguns documentals que TV2 ha emès sobre la segona guerra mundial, vaig rellegir un llibre que vaig comprar a Pavia fa deu anys: La parola ebreo (La paraula jueu), de Rosetta Loy. És una memòria autobiogràfica de la infància de l'autora combinada amb la memòria col·lectiva del seu país. Nascuda a Roma en una família catòlica benestant, comptava entre els seus amics d'infància nens i nenes jueus, i la seva família, que en un primer moment van mostrar-se favorables al feixisme, també tenia relació amb famílies jueves (per cert, entre els jueus, també hi va haver partidaris del feixisme). La família que viu a l'altre costat del carrer; la veïna de replà que, quan Rosetta es posa malalta li duu regals (la nena diu "adoro la senyora Della Seta, encara que sigui jueva"). Els Levi, que viuen en el pis de sobre, un fill dels quals és amic de jocs del germà de Rosetta. Records que van alternant-se amb una crònica d'uns esdeveniments que, per als jueus italians, van representar la pèrdua dels seus drets --al treball, a l'estudi-- i sovint fins i tot els seus bens.

L'octubre de 1938, el Gran Consell del feixisme aprova, per una gran majoria, alguns decrets llei que es diu que volen defensar la raça "romano-itàlica". Els decrets inclouen una tirallonga de prohibicions per a les persones que pertanyin a la raça jueva. No poden freqüentar escoles o centres d'ensenyament on hi hagi alumnes italians. No poden ser membres d'acadèmies, instituts, associacions de ciències, lletres o arts. No poden pertànyer al Partit Nacional Feixista, ni fer el servei militar. També els està prohibit ser propietaris d'empreses --o gestionar-les-- de més de cent treballadors que tinguin algun interès per a  la defensa del país. No poden ser propietaris de terrenys amb un valor superior a 50.000 lires o edificis valorats en més de 20.000 lires. I a casa seva no poden tenir servidors de raça ària. La llei inclou també una prohibició per als italians de raça ària: non podran casar-se amb persones d'altres races i el matrimoni dels que ho facin es considerarà nul. Un seguit de disposicions complementàries prohibeix als jueus de freqüentar els llocs d'estiueig, allotjar-se en hotels, posar anuncis o esqueles en els diaris, tenir aparells de ràdio de més de cinc vàlvules, publicar llibres, col·laborar en premsa amb pseudònim, impartir conferències, i que el seu nom figuri en el llistí telefònic. Aquestes lleis afecten prop de 50.000 persones.

La crònica dels esdeveniments polítics a Itàlia --incloent-hi la passivitat del vaticà-- s'alternen amb els records de la vida quotidiana d'uns anys convulsos en la història d'Europa. Una nota al final del llibre indica les fonts on s'ha documentat l'autora. Una obra que, per al poble italià, és  --com ha dit el crític literari Cesare Segre-- "no una acusació, sinó un admirable examen de consciència".

Fa uns dies, quan justament havia acabat de rellegir aquest llibre, el vaig veure a La Central del Raval. És una edició més recent que la que vaig comprar a Pavia, però el dibuix de la coberta és el mateix. Brostejant per la secció de llibres italians vaig trobar-hi Il giardino dei Finzi-Contini, també relacionat amb el feixisme i els jueus italians. El vaig llegir fa molt anys, de la biblioteca de l'Institut Italià i ara m'abellia rellegir-lo. De tornada a casa, en el metro, no vaig poder reprimir-me i ja el tinc a mitges. La seva lectura requereix més concentració que el de Rosetta Loy.

Placa en una casa del barri jueu de Roma

La foto reprodueix una placa col·locada el 2010 a la façana d'una casa en el barri jueu de Roma per recordar l'extermini que va afectar també els jueus italians. Hi diu; "Settimo Calo va sortir d'aquesta casa on vivia amb la seva dona i nou fills. Quan hi va tornar va trobar-la buida per sempre. Els seus estimats havien estat detinguts el 16 d'octubre de 1943 i després deportats a Auschwitz juntament amb altres mil jueus en nom de la política racista del nazifeixisme. Cap dels seus familiars va tornar. Ells representen totes les famílies destruïdes per l'odi antisemita."

Potser us interessarà:
- Razzismo sul web. Riccardi: "Presto norme piu severe." El Govern italià vol combatre el racisme promogut a través d'Internet.
- Torna l'antisemitisme? (aquest bloc, 23.07.2011)

6 comentaris:

joana ha dit...

Molta raó: recordar el passat per no repetir-lo!
Gràcies per l'escrit.

Júlia ha dit...

El passat sempre es recorda de forma esbiaixada i oportunista, fins i tot en els manuals d'història aparentment més seriosos, em temo que no ens en sortirem, més aviat s'ensopega amb les mateixes pedres o amb unes altres de semblants.

Mercè Piqueras ha dit...

Joana, Júlia, gràcies pels vostres comentaris. Tens raó Júlia, hi ha tantes imatges del passat com persones que ens l'expliquen. Cadascú en té la seva visió. Però el mateix passa amb el present. Només cal fullejar diaris de tendències diverses. I sobre el retorn de l'antisemitisme, recordo que una vegada em vas deixar un comentari i deies que potser no havia desaparegut.

fra miquel ha dit...

Sembla que tots plegats patim d'Alzheimer.
Lo trist és que sovint, des dels organismes oficials, aquest oblit sembla volgut.
Petó

Galderich ha dit...

No hem d'oblidar que l'antisemitisme fou un corrent general a tot Europa durant el s. XIX i XX. Recordem el cas Dreyfus a França.

Alemanya el que va fer fou cristalitzar-lo i empènyer als feixistes europeus (França, Bèlgica, Holanda, Itàlia...) a participar de l'Holocaust.

Està bé culpar els alemanys nazis però també hem de fer anàlisi de consciència i tenir clar que nosaltres no vam participar gaire amb el tema perquè a Catalunya els jueus els vam exterminar el 1395 i el decret de 1492 dels reis catòlics van acabar de fer la feina... No es pot ser antijueu quan només en queden uns quants!

A Mallorca, que són una illa, van marcar els xuetes amb els cognoms i la segregació fins fa quatre dies.

Mercè Piqueras ha dit...

Galderich, és cert que onades antisemites n'hi ha hagut moltes al llarg de la història, però semblava que després de l'Holocaust no haurien de tornar a repetir-se. I aquí, el govern de Franco era clarament antisemita. De fet, durant molts anys, Espanya i Israel no van mantenir relacions diplomàtiques.

Avui dia, però, l'antisemitisme ha canviat de "bàndol" o si més no, ha eixamplat la seva presència en el panorama polític. Abans era cosa de la dreta, mentre que l'esquerra es manifestava projueva. En els meus temps d'universitat, anar a passar una temporada en un kibbutz era un somni per a molts estudiants. Ara, en canvi, bona part de l'esquerra comparteix el mateix sentiment antisemita que la ultradreta.

I el que dius de Mallorca, recordo un llibre que parlava dels xuetes i es va vendre molt, en part perquè incloïa una llista amb els cognoms mallorquins d'origen jueu. Em sembla que era de Baltasar Porcel (potser ell també era xueta?).

I ahir, el bocamoll de Berlusconi va fer unes declaracions ben desgraciades sobre Mussolini, que després va voler matisar.