El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Els números canten: de la loteria a la ludopatia

Fa un mes i mig, l'Olga, des de Sort, tuitejava això:
Horrorós com està la zona de loteria... Al mateix moment he comptat 5 autocars. No es pot passar, i si ho intentes te'n portes algun moc! 
I ahir, en seu blog, explicava que la gent truca al seu número de telèfon preguntant per la loteria. I que s'enfaden quan els diu que allà no és...! Es refereix a "La Bruixa d'Or", l'administració de loteria de Sort que des de fa temps és la primera administració de l'estat pel que fa al volum de vendes, moltes de les quals es fan per Internet. Em sembla que els darrers anys no hi han caigut premis grossos però això no sembla que hagi desanimat la possible clientela. O potser sigui per això que hi va tanta gent; pot haver-hi qui pensi que, com que fa temps que no hi cauen premis grossos, enguany és més probable que en caigui algun. D'aquesta administració i de l'analfabetisme numèric que fa que la gent vagi en pelegrinatge a Sort amb la il·lusió que allà és més probable que el seu dècim de la loteria sigui premiat, en vaig escriure fa temps en aquest bloc.

La loteria és només un dels pocs jocs d'atzar on molta gent sol deixar-s'hi els diners i només unes poques persones reben algun premi. Una ciutat --fins i tot un poble-- ofereixen moltes altres possibilitats per invertir-hi els diners de manera més fructífera que no pas comprant-hi il·lusions efímeres. Perquè la il·lusió de la loteria dura tant com es triga a saber el resultat del sorteig per al qual s'han apostat diners. Es clar que, a qui compra loteria de Nadal a l'estiu --que molta gent ho fa--, les il·lusions li duraran més.

Un cop d'ull a la base de dades sobre els jocs d'atzar en el web de l'Instituto Nacional de Estadística (INE) permet adonar-se de l'abast de l'afició al joc. El 2009, a tot l'Estat es van "invertir" en el joc 30.110,57 milions d'euros, que equivalen a 644,13 euros per cap. En el mateix període, a Catalunya la "inversió" va ser de 4.753,91 milions d'euros. I per a qui --com jo-- encara s'aclareix millor en pessetes quan es tracta de quantitats grans, afegiré que la quantitat de diners jugats a Catalunya el 2009 va ser de 790.984.069.260 pessetes, és a dir, prop de vuit-cents mil milions de pessetes!

Per si pot servir de consol, Espanya no és l'únic lloc del món on la gent "inverteix" tants diners en els jocs d'atzar. A Itàlia, la despesa del 2009 en joc va ser de 54.000 milions d'euros. Tenint en compte que la població italiana l'1 de gener de 2010 era de 60.387.000 habitants, cada persona va gastar uns 900 euros. Aquesta despesa equival al 3,5% del producte interior brut, si fa no fa el que un país molt avançat en ciència i tecnologia com és Finlàndia destina a la recerca. I és un 60% més dels diners gastats a Itàlia en la compra de cotxes en el mateix període. En relació al 2008 i malgrat la crisi econòmica, la despesa italiana en joc va augmentar un 14%.

El fet que a Itàlia els jocs d'atzar legals siguin un monopoli estatal pot semblar un mal menor, perquè els guanys fan augmentar els pressuposts de l'estat, però la ludopatia està causant un mal social que no pot mesurar-se en diners. Com més va més ludòpates hi ha que han perdut tot el que tenien i han arruïnat la seva vida i la seva família. Una associació anomenada Officine Scienza (tallers de ciència) està portant a terme un projecte que anomenen "Fate il nostro gioco", per explicar a la ciutadania les lleis matemàtiques que governen els jocs d'atzar i fer-los entendre que les probabilitats de guanyar en qualsevol dels molts jocs d'atzar que tenen a l'abast  són baixíssimes (a Itàlia, fins i tot es fan apostes per endevinar quina cançó guanyarà el premi d'Eurovisió o quina pel·lícula s'endura el lleó d'or en el Festival de Venècia).


Officine Scienza organitza fires amb tallers interactius, conferències i intervencions a la televisió, i tenen un web i un bloc per explicar a la gent que no val la pena invertir en joc perquè a la llarga s'hi surt perdent. El juliol vaig assistir a un taller que van organitzar dins del programa de divulgació de l'European Science Open Forum (ESOF2010), el congrés i fira de ciència que va celebrar-se a Torí a començament de juliol. El palau del segle XVII on hi la seu del Circolo dei Lettori, que és una associació cultural d'amics del llibres i de la lectura (res a veure amb el Círculo de Lectores), va acollir una exposició-taller "Fate in nostro gioco", on els visitants tenien la possibilitat de jugar a la ruleta, al blackjack (el nostre vint-i-u) i a "Win for Life", una mena de loteria semblant al 6/48 en què el premi consisteix a rebre, durant vint anys, una quantitat mensual que pot ser de fins a uns 10.000 euros.


A l'inici del taller els nois que guien els visitants parlen de probabilitats: quina probabilitat hi ha que s'estavelli un avió, quina probabilitat hi ha que demà plogui...quina probabilitat hi ha que et toqui la loteria. Em va semblar que moltes persones se sorprenien en adonar-se que les probabilitats de guanyar la grossa de la loteria són tan baixes. Tota la informació sobre probabilitats es fa amb exemples que són molt familiars al públic.

Després vam passar al Casinò (compte amb l'accent, no us l'oblidéssiu mai a Itàlia; altrament estaríeu referint-vos a un bordell), on vam poder participar en els jocs d'atzar esmentats abans. Per a fer-ho, els monitors donaven als assistents vint fitxes per a cada joc, que podien "invertir" com volguessin: totes de cop o a poc a poc. Si es guanyava, les fitxes que es rebien eren d'un altre color perquè no es poguessin reinvertir, perquè els organitzadors volien fer un recompte final de les fitxes jugades i perdudes pels visitants al llarg dels cinc dies que va durar l'exposició. Van explicar com s'ho fan els casinos per no sortir mai perdent a la ruleta i al blackjack. Finalment van referir-se al greu problema que hi ha a Itàlia amb l'addicció al joc, que ja han considerat una malaltia, i en un vídeo van mostrar el testimoni de persones que havien estat afectades per la ludopatia. No es veien les persones; se'n sentia la veu mentre explicaven la seva experiència i en la pantalla anaven sortint paraules relacionades amb el que explicaven.

Quan el noi que guiava el meu grup va explicar que hi havia qui perdia fins i tot la casa per culpa del joc, un home del públic que devia tenir uns cinquanta anys va confessar: "Jo vaig perdre la meva dona --em va abandonar-- per culpa del joc."

Fate il nostro gioco no està pensat perquè les persones que ja són addictes al joc ho deixin, perquè no en tenen prou a adonar-se que la seva addicció no les duu enlloc i els cal l'ajut extern. L'objectiu és arribar a les persones que creuen que no cauran mai en l'addicció i que diuen que el joc no els fa por i que jugar una mica no és perillòs. Algunes declaracions dels exludòpates demostraven que això no és cert. Persones que no havien provat mai cap droga per por de poder sentir-se'n atrapats, no havien tingut mai por del joc ni se'ls havia acudit que un dia podrien arribar a ser ludòpates.

Tornant a Catalunya, les xifres que la gent gasta en joc, si bé no són tan altes com les italianes, em deixen bocabadada. Tenint en compte que a casa meva no gastem ni vint euros anuals en jocs d'atzar (les poques participacions de la loteria de Nadal que et veus en el compromís de comprar), deu haver-hi qui fa la nostra despesa. Ja sé que no m'enriquiré mai amb la grossa de Nadal, ni amb el 6/49, ni amb el rasca-rasca, ni amb les quinieles, ni amb el bingo o les maquines escurabutxaques (qui nom més encertat!) o qualsevol altre joc d'atzar, però a la llarga crec que hi sortiré guanyant. Prefereixo invertir els meus diners en altres tipus d'il·lusions.

Potser us interessarà:
- On ha anat la sort de Sort? (24.12.2008)

4 comentaris:

Ferran ha dit...

Qualsevol adicció es dolenta i malaltissa, provoca sempre dolor no solament al que la pateix, sino a tot el seu voltant.
Es molt interessant aquesta associació italiana, no la conexia,la informació sempre es el millor instrument per poguer preveure situacions o conductes que ens perjudicaran.
Caure en el topicazo i diré que en la mesura i el equilibri està el secret. No crec que s'hagi de satanitzar, prohibir o similars, perque crec que dona l'efecte contrari. Les inversions cadascu les realitza en l'ambit que més satisfaccions li porten, para el mundo colores, aixó no s'ha de confondre en caure a l'adicció, per aixó es important l'informació i la salut mental personal, que normalment fa caure en aquestes com una sortida al neguit interior.
Una altre cosa que cada vegada es parla més i el negoci es brutal, es el tema de les apostes esportives, el seu creixement ha sigut exponencial.. aixó es un tema llarg i igual de complicat. I, sort i salut

Pere ha dit...

De la loteria a la ludopatia?
Si?
Si porto, pel cap baix, més quaranta Nadals jugant a les participacions (club d'escacs, etc.), i el dècim per a casa, estic a la punta de l'estimball?

La lectora corrent ha dit...

Ferran, tens raó en el "topicazo". Paracels va dir, sobre les substàncies tòxiques: "només la dosi permet que una cosa no sigui un verí". Crec que aquesta afirmació --o la contrària ("...permet que sigui un verí")-- podríem aplicar-la també al joc. I en parlar de joc, hi entren tots, també les apostes, ja siguin esportives o per encertar la cançó que guanyarà Eurovisió, com fan a Itàlia.

Pere, com he escrit més amunt, tot depèn de la dosi. Els experts diuen que les persones que acaben sent víctimes de la ludopatia no pensaven que el joc els podria dur a aquell extrem. I en el vídeo que vaig veure en el taller de Torí, també ho reconeixia alguna de les persones afectades.

Crec que tothom pot gastar-se els diners en allò que vulgui. Hi ha qui viatja, qui es compra cotxes, joies, qui llibres, qui va de restaurants... Si algú prefereix gastar-los en un bingo, un casino o les escurabutxaques, allà ell o ella.

El problema és quan el joc esdevé compulsiu i la persona que juga perd el control i pot arribar a perdre la fortuna. Com sempre, els més perjudicats són els qui menys tenen. Un milionari d'euros se'n pot gastar en una nit uns quants milers i seguir sent ric. Un pobre home --o dona, que déu n'hi do, les jugadores que hi ha-- en atur o pensionista, perdent molts menys diners pot perdre els ingressos d'un mes. Aquests casos són els més preocupants.

miquel ha dit...

Tot joc d´apostes és com ho diría?,... un robatori encobert, ja que jo accepto uns diners que no m´he guanyat ni merescut només per un consens social m´atreviria a dir que malaltís...