dissabte, 22 de maig del 2010

La gent gran i Internet

Ahir vaig assistir a les Segones Jornades de Comunicació Científica 2.0 organitzades per la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital de la Universitat de Girona, que dirigeix Sílvia Simon. Entre els ponents hi havia un periodista de la revista Quo (Iñaki de la Torre), i després de sentir-li algunes coses en el col·loqui, vaig deduir que aquell noi devia pensar que jo m'havia equivocat de lloc quan vaig apuntar-me a aquelles jornades.

De la Torre creu que la Internet 2.0 és cosa de joves i que la gent gran no està capacitada per a usar aquestes noves tecnologies de la informació i la comunicació. I un parell de vegades va posar l'exemple de la seva mare, de 76 anys, tot dient que ella no podria aprendre a usar un ordinador. Va llegir algunes de les paraules que es veuen en desplegar un menú de windows i deia que la seva mare era incapaç de saber què volia dir allò. Per reblar el clau, una noia veneçolana va fer un comentari en què semblava que vingués a dir que tampoc calia esmerçar-hi massa esforç per ensenyar aquestes tecnologies a la gent gran perquè, al cap i a la fi, els queda poc de vida. (Potser no volia dir exactament això, però recordo que va dir que "las personas mayores acaban por morir"; ¿i les joves potser no?).

Potser el fet que jo estigui professionalment activa, quan hi ha molta gent de la meva edat que comença a gaudir --o patir, segons en quins casos-- de la jubilació, em faci mirar la tercera edat com si jo no hi formés part. Ahir, però, vaig sentir-me solidària amb totes aquestes persones que el periodista de Quo creu que mai podran aprendre a fer servir aquestes tecnologies. I vaig recordar el meu pare, que tenia més de vuitanta anys quan va entrar en el món d'Internet. Per a ell va ser una gran descoberta i unes possibilitats d'explorar el món i establir llaços amb persones de molts països que mai no hauria pogut imaginar. Mentre la vista li va permetre passar hores i hores davant de l'ordinador, els dies se li feien curts. Al final no navegava tant perquè la seva vista estava molt malmesa, però seguia rebent i enviat correus a les seves amistats. València, Milà, Buenos Aires, Santiago de Chile, Mèxic, Sidney.... Per tot el món tenia amistats fetes a través de la xarxa. Als noranta-dos anys, pocs dies abans d'anar a l'hospital, d'on ja no va tornar a casa, no es trobava ja bé per llegir i respondre el correu. Li vaig llegir jo i ell em va estar dictant alguns correus de resposta. I quan era ja a l'hospital i veia que allò era la fi, em va demanar que escrivís a algunes de les seves amistats.

Quan va començar la gran expansió d'Internet, el grup Godó va treure una revista que es deia Web i dirigia Carme Peiró. Tenia una secció que publicava les experiències en la xarxa de gent molt diversa. Quan van demanar al meu pare que hi col·laborés explicant la seva experiència, encara molt recent (era el 1997), em va emocionar llegir això: "Una de las mejores cosas que me han pasado en la vida fue que mi hija me regalase un módem." Per sort, ni la seva filla ni els seus fills pensaven de la tercera edat el que pensa aquest periodista de Quo.

8 comentaris:

OLGA ha dit...

Periodista??? Vols dir que és "massa" periodista aquest noi? Si hagués passat la porta de casa seua hagués vist que la realitat és una altre i segur que si la mare es dirigeix a algun telecentre o rep l'ajut d'algú amb una mica de paciència i coneixement acabarà disfrutant d'Internet i de l'ordinador com ho fa moltíssima gent.

Anònim ha dit...

No se si s'ha de criticar a "individu" aquest o no. El que si que és cert és que amb una frase resumeix varis problemes...
a) el conflicte generacional. El despreci que acostuma a tenir la gent jove cap els grans.
b) que si que és cert que s'estàn creant noves classes d'analfabets. Abans teníem el analfabets que no savien llegir ni fer operacions matemàtiques; després van aparèixer els analfabets funcionals que saven llegir o fer càlculs, però que no ho saven aplicar. I ara estan tots aquells pels que l'ordinador s'ha tornat una cosa molt complexa, que els hi costa molt agafar el ritme del canvi tecnològic, perque s'han mantingut al marge d'aquest canvis.

... el que no coincideixo es que en aquest nou grup hi hagin persones grans, crec que hi han de totes les edats, que nomès és un problema d'inquietuts personals...
(és un debat molt ampli...)

fra miquel ha dit...

Certament és una qüestió d'interès. Conec gent relativament jove (sobre els 40) que tampoc s'interessa per les coses de la xarxa.
Lo trist és que la gent gran, navegui o no per internet, té moltes coses per ensenyar-nos, i molts cops no ho recordem.
Em sembla que ja sé què regalaré al meu pare, ara que farà 82 anys.
Petó

La lectora corrent ha dit...

De vegades penso que potser sigui perquè jo estic en el límit del que s'entén per "gent gran"; però no, sempre m'ha agradat escoltar-me els històries de la gent gran.

Quan era adolescent i jove, m'agradava escoltar persones que eren grans i m'explicaven coses de la seva joventut o com era Barcelona abans de la guerra o el barri on vivia. Iniciatives com la de "Les dones del 36", per exemple, han apropat al jovent una part de la història que molta gent desconeixia.

I la gent gran de pagès té una saviesa i un coneixement de la natura que molts urbanites amb estudis universitaris i màster mai no tindran.

És un error negar-los, perquè són vells o velles, la possibilitat d'aprendre més o de compartir el seu saber, pensant que les noves tecnologies no són a l'abast de les seves capacitats.

Pilot ha dit...

Hola Mercè, abans de res felicitats per al blog.
Com va dir no recordo qui "que atrevida es la ignorància". Una amiga meva de 76 anys (jo en tinc 35) ha descobert Internet i el facebook, i ara a banda de pintar, escriure i participar en programes de radio, participa en una publicació artística argentina sense haver-hi estat mai.
A banda d'això, m'ha arribat una noticia a traves del facebook i en voldria saber la teva opinió: Creus que hi podem sortir pendent en el trasllat del museu de zoologia?
Et deixo l'enllaç per si t'ho vols mirar.
Una abraçada
http://www.facebook.com/?ref=home#!/group.php?gid=122292991122393&v=info

Pilot ha dit...

Perdo, pendent no. Perdent.

La lectora corrent ha dit...

Jordi, els qui fan aquesta campanya estan pixant fora de test. El Castell dels Tres Dragons i el Museu Martorell seguiran formant part del Museu de Ciències Naturals, però amb altres finalitats que les actuals. Ho explicaré d'aquí a una estona en aquest bloc.

I m'alegro molt de tot el que està fent la teva amiga de 76 anys, la mateixa edat de la mare del periodista a qui em vaig referir.

M. Antònia ha dit...

Penso que per una part és cosa del interés que cada persona tingui per les coses que no són "seves", hi ha gent que mai s'interessa per res. L'altre és com diuent aquí que algú li ensenyi. Hi ha molts casals o centres que ensenyen, és clar que s'ha de pagar, no sé si a tot arreu. I després és com tot qüestió d'hores de prova i tornar a intentar.