El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 13 de maig de 2010

Primer els llangardaixos. I després què?

Que, d'aquí al 2050, desaparegui un 6 per cent d'espècies de llangardaixos, com prediu un estudi que es publica aquesta setmana a la revista Science, potser no tingui aparentment massa importància. Al cap i a la fi, són unes criatures que aquí no es mengen, que estèticament no tenen cap atractiu --al contrari-- i que, en el cas de les més grans, com ara el dragó de Komodo, que sol pesar uns 70 quilos, jo m'estimaria més que no se'm creués en el meu camí.

Dragó de Komodo (Varanus komodoensis)
Foto: Dezidor (Creative Commons Attribution 3.0 Unported)


Tanmateix, les espècies no viuen aïllades i cadascuna ocupa un lloc en l'ecosistema. Les més de 5000 espècies de llangardaixos que se sap que hi ha en el món actualment ajuden a mantenir l'equilibri dels ecosistemes on viuen. Són animals carnívors, que s'alimenten d'altres animals. La desaparició d'una espècie carnívora causa canvis en les poblacions de les espècies de les quals s'alimenta, que en no tenir ja aquell depredador, es fan més abundants. Si les seves preses també són espècies carnívores, en augmentar la seva població eliminaran més individus de les espècies de les quals es nodreixen. Si són herbívores, menjaran més plantes. Com una cadena, la desaparició dels llangardaixos --o de qualsevol altra espècie-- repercutirà en tot l'ecosistema. I és que cada espècie és com una peça d'un motor --l'ecosistema-- en què cada peça ocupa el seu lloc i té una funció determinada. Si una d'aquestes peces falla, per poc important que sembli la seva funció, el motor ja no funciona igual o fins i tot deixa de funcionar.

El treball que es descriu a Science ha estat dut a terme per un equip internacional en què participa Ignacio de la Riva, investigador del Museo Nacional de Ciencias Naturales-CSIC, de Madrid. L'estudi ha calculat que, si l'escalfament del planeta continua al ritme que ho està fent, el 2050 hauran desaparegut el 6 per cent de les espècies de llangardaixos i el 16 per cent de les seves poblacions. El 2080 ja serà un 30 per cent d'espècies (en relació al nombre actual) i un 30 per cent de poblacions les que hauran desaparegut.

El càlcul s'ha fet mitjançant un model matemàtic que parteix de dades reals sobre desaparicions ja constatades en algunes espècies i poblacions i extrapolant aquestes dades al futur. Les zones on la pèrdua d'espècies pot ser més gran són les regions muntanyoses i les regions tropicals i equatorials.

El problema per a les espècies que viuen a les muntanyes és que, si la temperatura augmenta --i amb això gairebé tothom està d'acord-- tendiran a desplaçar-se a altituds més grans. És possible que arribi un moment en què ja no puguin contrarestar una pujada de temperatura amb una emigració més amunt perquè ja es trobin en el cim. Per altra banda, les espècies de terres baixes també abandonaran els seus habitats bé emigrant en direcció nord (o sud, segons l'hemisferi) bé pujant a les muntanyes. A la península Ibèrica, segurament les espècies més afectades siguin les que viuen en el sistema Central.

Podríem preguntar-nos si l'evolució no pot actuar i fer que aquestes espècies canviïn mitjançant la selecció d'individus que tolerin millor temperatures més altes. Però això no és possible perquè l'heretabilitat de les característiques que fan els llangardaixos més resistents a la calor és lenta. Per poder adaptar-se al canvi de temperatura que hi haurà d'aquí al 2050, les poblacions de llangardaixos necessitarien més generacions de les que es produiran en aquests quaranta anys.

Un dels investigadors d'aquest treball, que s'ha presentat avui a Madrid en un congrés europeu de periodisme científic (Media for Science Forum), ha indicat que una mesura que podria pal·liar aquesta gairebé segura disminució d'espècies podria ser establir zones d'ombra i punts d'aigua en les regions on el perill d'extinció és més gran. Tenint en compte, però, que els humans patiran també els efectes de l'augment de temperatura, em pregunto si potser les zones d'ombra i els punts d'aigua no caldrà fer-los per a les persones.

Llangardaix pirinenc (Lacerta agilis). Què farà en arribar dalt de l'Aneto?
Foto: böhringer friedrich (Creative Commons Attribution-Share Alike 2.5 Generic)

Font de la notícia: Servicio de Información y Noticias Científicas (SINC)

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,

crec que problemes similars ja s'havien trobat entre amfibis....

Josep

M. Antònia ha dit...

Hola, com no veig el teu correu, vull enviar-te un vídeo interessant. No sé si has tocat el tema. Jo vaig comprar pols d'estèvia a l'Índia a Periyar, centre d'Ayurvedha, que la compren i vénen.
http://www.youtube.com/watch?v=D0BWmX0oEQ0&feature=player_embedded#!
Una salutació

La lectora corrent ha dit...

Josep,

Gràcies per la informació; no ho sabia.

Maria Antònia, vaig provar de posar una de les meves adreces electròniques en el perfil de blogger, però de seguida va començar a entrar-me molt de correu brossa. Per això la vaig treure.

Gràcies per l'enllaç. Fa alguns anys, una amiga meva, professora de la Universitat de Bolonya en la branca de fitopatologia (però catalana, de Camarasa) em va parlar de Josep Pamies. És un personatge singular i crec que en moltes coses té raó i ho està fent molt bé, però no comparteixo totes les seves idees. Però el món és així, hi qui veu les coses d'una manera i qui les veu d'una altra.