El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 21 de maig de 2010

Llenguatges (II)

Fa mesos vaig publicar un apunt sobre el llenguatge que es fa servir en les crítiques musical i en posava un exemple tret del suplement de cultura de La Vanguardia.

En el número del 19 de maig 2010 de l'esmentat suplement hi ha també alguna altra perla del llenguatge critico-musical. Arnau Horta hi publica una ressenya de dos discos que es titulen Going Places i By the Throat. El tema de la música és para-guitarrismo. Del primer disc, diu que és, entre altres coses, "una travesía eléctrica a través de un océano de ruido blanco bajo el que unas pocas notas insinúan melodías desnudas y agonizantes". Pel que fa al segon, afirma que "[e]l sonido pixelazo de las cuerdas se envuelve en distorsión, contundencia rítmica y abundantes subgraves". Com a conclusió, considera que són "[d]os títulos que invitan a una escucha atenta del ruido y una inmersión en el lado más extremo de la producción para-guitarrística contemporánea".

Després de llegir aquesta ressenya m'han sorgit molts dubtes. Com perceben el color d'un soroll (ruido blanco) les persones que no tenen sinestèsia?. Qualificar una melodia de "desnuda y agonizante" és insinuar que és bona o que és dolenta?, o que no és ni bona ni dolenta? Com sona un "sonido pixelazo"? A quin soroll (ruido) es refereix l'autor en la conclusió? Està insinuant que aques dos discos són "soroll" o que és millor dedicar-se a escoltar atentament el soroll que aquests dos discos?

La meva conclusió és la mateixa que en aquell altre apunt que he esmentat: Després diran que el llenguatge de la ciència és incomprensible...

6 comentaris:

SM ha dit...

Estic d'acord amb la teva apreciació. Alguns periodistes són la pera (els d'esports superen els musicals). Ara, "ruido blanco" té un passi: és una traducció literal de "white noise", que és com en diuen els anglosaxons del soroll de "fregit" que alguns aparells elèctrics.

Raquel ha dit...

Bona reflexió.

M'ha agradat molt l'última frase:

Després diran que el llenguatge de la ciència és incomprensible...

M. Antònia ha dit...

Molt bona entrada. Jo em fixo més en la conclusió "escucha atenta del ruido" i no cal escoltar res ni llegir res més, ja m'ho diu tot. De soroll ja en tinc bé prou.

La lectora corrent ha dit...

Salvador, després de llegir el teu comentari, he buscat el significat de "soroll blanc" (i ruido blanco) i sembla ser que és un senyal aleatori que conté totes les freqüències i amb la mateixa potència (com la llum blanca). Però és normal fer-ho servir en una ressenya d'un disc sense explicar-ne el significat?

Raquel, és el que penso moltes vegades quan em dóna per llegir sobre alguns altre temes. Un article de didàctica, una crítica d'art, una pàgina d'economia d'un diari poden ser incomprensibles per a mi per la terminologia que hi fan servir.

M. Antònia, encara no sé si vol dir que més val escoltar soroll o si el soroll es desprèn d'aquests dos discos.

Anònim ha dit...

Una cosa és la divulgació científica i altra el que fan alguns crítics. Jo, inexperta en música, és veritat que no entenc que vol dir en algun aspecte però sí que entenc "melodía agonizante" i de més.
El que se li demana a un científic o millor dit divulgador científic no és el mateix que se li demana a un crític.
Usen adjectius i conceptes, els crítics, poc habituals per a un inexpert però crec que es pot endevinar el que diuen, o el que suggereixen, com també el que suggereixen les persones que valoren un vi (que mare meua! quins adjectius usen per a referir-se'n!)
Si em parla de contundència rítmica jo i molta gent l'entenem, i intuïm, si jo parle d'aminoàcids
poca gent sap de què parle i no pot intuir res.
Em sembla que no té res a veure, no sé.
M'agrada el blog,
adéu

La lectora corrent ha dit...

Lectora anònima, jo també puc imaginar-me una "melodía agonizante", però potser el significat que tingui per a mi sigui molt diferent del que tu l'hi trobis o del que el crític volia transmetre. I de debò no sé si qualificant-la d'agonitzant, el crític en fa un elogi o al contrari.

Com tampoc sé com sona un "sonido pixelazo". I amb la darrera frase, què ens diu? a quin soroll es refereix?

Tens raó pel que fa a les descripcions dels vins que fan alguns enòlegs. N'hi ha que són inefables, com aquell vi que "huele a sayas de novicia".