El pas del temps

Darrerament he vist alguns capítols de la sèrie "El hombre y la Tierra", de Félix Rodríguez de la Fuente, que TVE va produir entre 1974 i 1980. A casa, com segurament en tantes llars, se seguia amb molta atenció. És possible que l'afició naturalista de tota un generació hagi estat influenciada per aquesta sèrie i especialment pel personatge de Rodríguez de la Fuente, que contagiava el seu entusiasme i amor per la natura. El dia que ell i dos col·laboradors seus van morir a Alaska, en un accident d'avioneta, va ser una gran commoció. Recordo que la notícia va arribar un dissabte al matí; vaig sentir-ho en el mercat, però pensava que podia ser una notícia sense fonament, inventada per algú; jo també era una fidel seguidora de Rodríguez de la Fuente i em costava creure que hagués mort. Però era cert. De tornada a casa, vaig posar la ràdio i de seguida vaig sentir que en parlaven; era la notícia del dia.

Fa uns dies, veient un capítol d'aquella sèrie, em preguntava quin afecte deu fer en la mainada i el jovent actuals que la vegin. Rodríguez de la Fuente feia servir un vocabulari molt ric, amb paraules que avui dia no es fan servir i que potser molta gent ni tans sols les conegui, i s'expressava amb un cert histrionisme, nascut potser del seu entusiasme i d'allò que els anglesos diuen "sense of wonder" davant els fenòmens de la natura. Es contagiarà també d'aquell entusiasme i es meravellaran per la natura l'audiència del 2010? O els semblarà que tot allò és un rotllo i que és més divertit defensar --o destruir-- la natura en un videojoc?

I, posant-me en plan nostàlgic, ahir em feia unes preguntes semblants veient una pel·lícula antiga que per fi he aconseguit en DVD. Es tracta del Miracolo a Milano (aquí, Milagro en Milán), de Vittorio de Sica, obra mestra del neorealisme italià i "la pel·lícula de la meva vida", la que m'enduria a una illa deserta si només pogués triar-ne una. És un compte de fades del segle XX, però un conte de fades trist, perquè mostra la misèria que es vivia a Itàlia a la postguerra, i l'especulació del sòl que deixava sense sostre (sostre cartó i llauna moltes vegades) milers de persones.

Miracolo a Milano m'agrada des del començament, quan la velleta sense fills troba un nadó sota una col (la col era, en la cultura italiana, l'equivalent de la nostra cigonya) o quan el nen segueix el cotxe fúnebre tot sol pels carrers de Milà, fins al final, amb aquella escena memorable a la plaça del Duomo de Milà. Té detalls que són inoblidables, com ara les corredisses dels pobres de les barraques per posar-se en el cercle on, entre la boira de la plana milanesa, arriba un raig de sol (es posen junts com els pingüins i colpejant el terra amb els peus per escalfar-se); la família barraquista amb criada; o l'home baròmetre que els especuladors tenen penjat a la façana de les seves oficines,

És possible que no tothom que hagi vist aquella pel·lícula de Woody Allen a qui la seva mare, difunta, parla des del cel de Manhattan, sàpiga que allò no és original d'aquell director, sinó un record del neorealisme italià--potser un homenatge a Vittorio de Sica--, i específicament de l'escena de Miracolo a Milano en què la velleta difunta s'apareix també al seu fill a través d'un núvol.

Per a mi, Miracolo a Milano manté la frescor de la primera vegada que la vaig veure i em passa com amb aquelles obres musicals que mai no em cansen i podria escoltar una i altra vegada. I no dec ser l'única. Fa moooolts anys, quan treballava a l'Institut Italià de Cultura, van projectar aquesta pel·lícula en les sessions de cine fòrum que hi feien. Els rotllos van arribar sense número i, per saber en quin ordre havien de passar-los, van cridar un crític de cinema barceloní (crec que era Alfons Garcia Seguí, però no n'estic segura) que l'havia vist moltes vegades i se sabia de memòria la pel·lícula. Només veure'n les primeres imatges de cada rotllo els va saber ordenar adequadament.

Ahir, mentre veia un cop més la història de Totò (el protagonista) i de tots aquells personatges a qui "basta una cappanna per vivere e dormir", com diuen en la cançoneta que es repeteix diverses vegades, pensava que avui dia, al costat dels avatars, harrys potter i altres històries modernes potser aquesta pel·lícula resulti molt carrinclona i fora de temps.