El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 25 de febrer de 2010

"Pastilles de goma" miraculoses

Això és el que semblen: pastilles de goma o aquells caramels elàstics que tan agraden a la mainada (i a molta gent que fa temps que ha deixat de formar part de la mainada). Una amiga em va explicar que, en una casa de regals, va comprar un paquet d'una mena de boletes petites com llenties que, deixades en aigua unes hores, es convertien en unes boles molt més grosses. Estava intrigada per saber quina podia ser la causa d'aquesta transformació i em va contagiar la seva curiositat.

Jo mateixa he fet també la prova. En la floristeria del mercat de Les Corts vaig comprar dos sobres de Crystal-Soil:


Cada sobre conté 15 grams d'uns cubs tous i elàstics que semblen petits caramels o pastilles de goma. El pes net és de 15 grams. Vaig abocar tot el contingut d'un sobre de Crystal-Soil en un gerro i els cubs ocupaven un petit espai en el cul del gerro; es veia això:


L'endemà, però, el seu aspecte era molt diferent:


Vist de més a prop:


L'única cosa que vaig afegir al gerro va ser aigua i fixeu-vos com van anar xuclant-la els petits cubs originals. Com és possible?

Si ningú no em vol explicar per què ha passat això, hauré de buscar-ne jo la solució ( i tinc tanta feina...).

Actualització, 25.02.2010
Com diu en Basseta, es tracta d'un polímer, la poliacrilamida. Les molècules que componen el polímer es disposen formant una xarxa treidimensional que funciona com una esponja. En la seva composició té uns grups amida (-NH2) que poden establir ponts d'hidrogen amb l'aigua i pot anar absorbint molècules d'aigua fins que ja no queda cap grup -NH2 lliure. Segon indica el sobre de Crystal-Soil, cada unitat de poliacrilamida pot absorbir 40 vegades el seu volum (en alguns llocs he llegit que són 30, però déu n'hi do, també!).

I com molt bé ha deduït l'Eulàlia, són l'explicació del "culito seco" que diuen en la propaganda dels bolquers, i suposo que també en les compreses. A més, estalvien haver de demanar al conserge, a alguna amistat, parentela o la veïna que ens reguin les plantes de casa quan marxem de vacances. Fins i tot serveixen per mantenir frescos els rams de flor tallada per decorar. La mostra de la foto és de color transparent, però n'hi ha amb coloracions diverses i, si es posen en gerros transparents, l'efecte és molt bonic.

La Filo, que ha estat florista molts anys, em diu que ara, damunt d'aquesta massa inflada de poliacrilamida, hi puc posar una planta --amb la seva terra-- que li agradi l'aigua i que quan baixi de nivell (perquè la planta hagi anat prenent l'aigua retinguda en els cubets gelatinosos) li tiri una tasseta d'aigua, que sera absorbida de nou per la poliacrilamida. Potser ho faré; així podré veure a quina velocitat agafa l'aigua la planta.

Fotos. M. Piqueras (23 i 24 de febrer 2010)

6 comentaris:

Júlia ha dit...

He vist aquest invent en treballs escolars -fets amb nens grandets- amb plantes, decoració... Ja ens ho explicaràs quan investiguis, espero que no tinguin perills ocults, els vidrets miraculosos. El que sí insisteixen per raons òbvies, en les instruccions, és del perill de que s'ho empassi una criatura...

Basseta ha dit...

Se trata de un polímero especial que cambia su estructura cuando absorbe el agua. Además, consigue retenerla, por lo que se usan en agricultura para espaciar los riegos. Pero su aplicación más conocida es en los pañales.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

fent una ullada al teu blog
salutacions des de Reus

Eulàlia ha dit...

ei,
dedueixo que si es fa servir en els bolquers, també en les compreses??

ai caram caram.... si n'hi ha de coses sorprenents..!

Mila ha dit...

Si, jo ja ho vaig probar l'any passat, i tinc un Potus a la cuina ben ufanós.
Salutacions.

La lectora corrent ha dit...

Mila, jo també tinc alguns potus només amb aigua, i creixen molt bé. Això indica que, a Barcelona, l'aigua de l'aixeta porta molta matèria orgànica per alimentar-los, perquè no crec que visquin de l'aire.