El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 19 de febrer de 2010

Victor Petrik, un Edison rus o un farsant?

M'agradaria saber rus per poder esbrinar una mica més què hi ha darrere de la controvèrsia sorgida per un projecte al qual el Govern rus ha dedicat molts milions de rubles i que consisteix a instal·lar uns nous filtres per depurar les aigües en escoles, hospitals i altres equipament públics. Voldria saber si el seu inventor (Victor Petrik) és algú a qui la comunitat científica en general no reconeix el seu mèrit o si es tracta d'un farsant.

M'he assabentat del Petrikgate a través d'un article de la periodista Karina Nazaretyan, publicat en el bloc de la Federació Mundial de Periodistes Científics (WFSJ). Explica aquesta periodista que, el desembre de 2009, membres del Club de Periodistes Científics (una associació russa de periodistes i redactors científics) va adreçar una carta oberta a l'Acadèmia Russa de Ciències en relació a l'esmentat projecte dels filtres. En la carta, a la qual van adherir-se també alguns científics, es demanava a l'Acadèmia que investigués el cas de Petrik, a qui comparaven amb Trofim Lysenko --investigador de l'epoca staliniana que va ser el responsable de frenar l'avenç de la genètica a Rússia amb les seves idees antimendelianes que va imposar com a membre de l'Acdèmia de ciències de la URSS.

Els directius de l'Acadèmia, que al principi no semblaven molt disposats a prendre partit en aquest afer, finalment han demanat al cap del Comitè Anti-pseudociència que investigui el cas. Aquest comitè va ser creat per Vitaly Ginzburg (1916-2009), un dels guanyadors del premi Nobel de Física 2003, per detectar molts falsos científics que van aparèixer després del col·lapse de la Unió Soviètica. És un grup que l'únic mitjà que té per actuar contra les activitats pseudocientífiques és la denuncia pública.

Petrik, però, compta amb el suport de Boris Gryzlov, portaveu del Parlament rus i --casualment-- coautor d'un dels molts invents de Petrik. Segons Nazaretyan, Gryzlov opina que aquesta investigació per part de l'Acadèmia és una mena de procés inquisitori, com si es retrocedis a l'edat mitjana. També diu aquesta periodista que Petrik afirma haver inventat bateries eternes que es carreguen amb energia de l'ambient, mètodes per crear pedres precioses, que ha descobert el secret dels violins Stradivarius, etc. (No sé què deu haver descobert Petrik sobre els Stradivarius, però podria ser que no fos tant un secret; en vaig parlar aquí.)

El cas és que una cerca per Internet proporciona informació contradictòria. Allò que més abunda és la informació positiva sobre el seu treball; hi ha fins i tot qui el considera l'Edison rus. Tanmateix, que se'n parli bé per molts llocs no vol dir res, Internet és com una caixa de ressonància que amplifica els comentaris, però no els filtra. A més, molts dels webs que parlen d'ell com d'un gran inventor diuen que és membre de l'Acadèmia Russa de Ciències, cosa que no em sembla que sigui certa. Si més no, crec que seria un detall prou important perquè la periodista l'hagués esmentat. I en el web de l'Acadèmia Russa de Ciències el seu nom no surt en les llistes de membres.

Quan es vol saber la vàlua d'un científic o científica, la millor manera es buscar què ha publicat i en quin tipus de publicacions. Des de novembre de 2004, això és fàcil. Google té un cercador específic (Google Scholar) per brostejar en pocs segons el text complet de milions d'articles científics i de capítols de llibres que es troben a Internet i de material complementari, com ara patents, tesis doctorals o altres publicacions acadèmiques. Una cerca bibliogràfica sobre Victor Petrik només m'ha ofert un article sobre l'estructura d'uns nanotubs obtinguts a partir d'una mescla de carboni d'alta capacitat de reacció i un altre sobre les característiques del voltatge d'elements de dos electrodes amb nanotubs de carboni; tots dos publicats originalment en rus i després traduïts a l'anglès per a una altra publicació. La resta són patents --o sol·licituds de patents-- mundials o dels Estats Units per a alguns dels seus invents.

Després d'aquesta petita cerca, continuo amb el dubte; el meu escepticisme em fa pensar que tot això pot ser un frau. Però sóc tan escèptica, que fins i tot sóc escèptica de mi mateixa i he d'acceptar que potser m'equivoqui.

2 comentaris:

Mireia ha dit...

A la 2 van fer un reportatge sobre aquest personatge, ara no recordo el dia però ja fa uns mesos. Tenia tota la pinta de pseudociencia, però tal com dius, no era 100% clar. També em vaig quedar amb el dubte. Ens saps alguna cosa més?

Lectora corrent ha dit...

Mireia, no he tornat a saber res més d'aquest cas. Miraré si es pot recuperar el reportatge que dius de la 2. Gràcies pel comentari.