Rita Levi Montalcini, 100 anys

La revista Nature s'avança uns dies a la celebració dels 100 anys de la neurobiòloga italiana Rita Levi Montalcini, amb un article d'Alison Abbot (One Hundred Years of Rita), corresponsal de la revista britànica en el continent europeu. L'aniversari de Levi Montalcini serà el 22 d'abril. Abbot fa un repàs de la biografia de Levi Montalcini i de les seves activitats actuals. Els anys passen factura i la científica, que sera la primera persona guardonada amb un premi Nobel que arribi a centenària, tè problemes auditius i també visuals. Tanmateix, segueix amb molt d'interès les activitats de l'Institut Europeu de Recerca del Cervell (European Brain Research Institute, EBRI), que ella va fundar, i per aspectes socials de la recerca, especialment ètics i el paper de la dona en el món de la ciència. El 1992 va fundar una altra entitat, la Fundació Rita Levi-Montalcini, que ja ha proporcionat ajut per a l'educació de més de 6000 dones africanes.

Vaig coincidir amb Levi Montalcini a Brussel·les els anys 1997 i 2000, en dues reunions sobre dona i ciència organitzades per la Comissió Europea. Ella rondava ja els noranta anys, però en les dues ocasions va participar de manera activa en les sessions de treball; prenia notes contínuament i va demanar la paraula en diverses ocasions (em sembla que també va coordinar alguna sessió). Veig les fotos de Nature i comprovo que no ha canviat gaire: menuda, prima, el cabell blanc pentinat sempre com si sortís de la perruqueria, el vestit fosc de coll alt, però fluix, l'anell que sempre li he vist en el dit anul·lar de la mà esquerra, i un aspecte aparentment molt fràgil sota el qual s'0culta una personalitat molt forta.

He imprès l'article de Nature per afegir-lo a la col·lecció d'articles i notícies que conservo sobre aquesta científica i he donat un cop d'ull a alguns d'aquells fulls i retalls. Veig que algunes de les seves declaracions de fa anys podria haver-les fet enguany sense que perdessin vigència. En una entrevista que Montserrat Roig va fer-li per al dominical d'El Periódico el 1989, parlen d'Israel i Levi Montalcini, que és jueva, diu: "...soy totalmente contraria a su política actual. Tienen derecho a defenderse, sin embargo ahora ya traspasan los límites. Se están volviendo muy agresivos. Siento pertenecer a este grupo étnico..." I en unes declaracions que el 2001 va fer al diari italià Il Sole, parlava dels mals que dificulten l'avenç de la recerca a Itàlia (molts semblants als que afecten les nostres universitats). Un mal crònic --i comú a Itàlia i Espanya-- és la dificultat per als millors joves investigadors, que van a formar-se a l'estranger, de reincorporar-se de nou al sistema universitari, on els concursos per cobrir places ja estan "adjudicats" a una persona abans que es convoquin.

Levi Montalcini ha escrit llibres de divulgació i d'assaig. Els que recordo millor són la seva autobiografia (L'elogi de la imperfecció) i un altre que tracta de la vellesa i la manera com el sistema nerviós troba nous circuits neuronals que permeten suplir les facultats perdudes amb unes altres de noves. Són com l'as que el prestidigitador amaga dins la màniga, tot i que el cas de les persones ancianes sigui una màniga esfilagarsada. Copio aquí el que vaig escriure en aquest mateix bloc el febrer de 2008, sobre aquest llibre, a propòsit de Moisès Broggi, que l'any passat va arribar als cent anys amb una gran vitalitat:

"Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física." (Un centenari molt especial, 11.02.2008)

Rita Levi Montalcini ja té segell

M'ha arribat d'Itàlia; m'ho envien la Imma i el Costas des de Bolonya. És el segell que el correus italià ha dedicat a Rita Levi Montalcini (1909-2012). Ve en una bonica carpeta que conté també una postal (vegeu-la aquí avall) i un sobre del primer dia, i amb la imatge de la científica italiana reproduïda en la tapa de la carpeta.

El franqueig del sobre on anava la carpeta del segell duia també segells  de Rita Levi Montalcini i quan me l'ha donat el carter (ha pujat a casa perquè venia certificat i he hagut de signar) m'ha dit: "Si ha de tirar els segells, me'ls podria guardar, si us plau?" I és que feia patxoca, aquell sobre amb tantes Rites al damunt (em sembla que hi duia 15 segells). Jo no sabia que a l'interior em trobaria aquella carpeta tan bonica i li he dit que precisament allò que m'enviaven eren els segells. Potser si el veig algun dia n'hi donaré un o dos dels que hi havia al damunt del sobre.

És una llàstima que com més va menys segells es facin servir. I no únicament perquè s'enviï menys correu postal, sinó també perquè bona part del correu que s'envia va amb franqueig concertat o amb segells d'aquells que van a tires i que a l'oficina de correus hi imprimeixen el valor que correspongui. Jo no en col·lecciono, però en tinc alguns de guardats. I m'agraden; un segell de correus ens explica moltes coses.

Potser us interessarà:
- Rita Levi Montalcini, 100 anys (aquest blog, 07.04.2009). Sobre aquesta científica, amb motiu del seu centenari.
- Rita Levi Montalcini i l'as a la màniga (aquest blog, 31.12.2012). Comentaris sobre l llibre que va dedicar a la vellesa i les maneres que té el nostre organisme de contrarestar el deteriorament del cervell que es produeix amb l'edat.
- Segell de Joan Oró (aquest blog, 02.06.2008). El 2008 Correus va emetre un segell dedicat a Joan Oró. En la presentació, van obsequiar les persones assitents amb un sobre amb el matasegells del primer dia on, en comptes de la cara de Joan Oró, hi havia la d'un altre científic
- Segell de Joan Oró: sobre primer dia? (aquest blog, 10.08.2008). Correus va retirar el sobre original i en va fer un altre amb la cara real de Joan Oró. Va sortir quan ja feia setmanes que el segell era als estancs, però en el sobre hi posava: "Primer Día de Circulación"

Un centenari molt especial

La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMCC) celebra enguany un centenari molt especial dedicat a un dels seus membres. Allò que fa d'especial aquest centenari és que el membre homenatjat, Moisès Broggi, és encara viu... i actiu! Actualment és el president d'Honor de l'Acadèmia de Medicina.

Moisès Broggi
President d'Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya
Font: RAMC http://www.ramc.cat/compo.php?id=362

He vist en alguna ocasió Moisès Broggi en entrevistes per televisió i l'he vist presidint alguns actes científics a l'Acadèmia. Naturalment el pas dels anys es nota en el seu físic, però la seva ment es manté lúcida i és un bon conversador, una d'aquelles persones a qui, si jo fos periodista, m'agradaria molt entrevistar Fa algun temps vaig llegir la primera part de les seves memòries, una amena crònica de la primera meitat del segle XX. Per conèixer una mica el tarannà de Broggi, recomano l'entrevista que li va fer Rosa Martínez per a La Revista La Universitat, òrgan de difusió de la Universitat Barcelona, alma mater de moltes persones que va seguir estudis universitaris durant gran part del segle XX a Catalunya (era l'única universitat que hi havia). El títol de l'entrevista ( Moisès Broggi, un cirurgià per la pau) ja indica un tret de la personalitat de Broggi: el seu pacifisme.

Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física.

Rita Levi Montalcini i l'as a la màniga

En assabentar-me, ahir, de la mort de Rita Levi Montalcini (1909-2012), vaig estar fullejant un dels seus llibres, L'asso nella manica a brandelli (l'as a la màniga esparracada), publicat el 1998. El va dedicar a la vellesa i a les maneres que té el nostre organisme de contrarestar el deteriorament del cervell, de manera que sempre té un as a la màniga per sortir-se'n prou bé. En copio aquí alguns fragments

• La degradació senil, que afecta l'aspecte exterior dels qui pertanyen a l'espècie humana, no es produeix com a norma en la mateixa mesura en l'òrgan cerebral del qual depenen les activitats mentals de l'Homo sapiens.
• La vellesa no ha de ser viscuda en la memòria del temps passat, sinó en la programació de la pròpia activitat per al temps que queda, ja sigui un dia, un mes o anys, amb l'esperança de poder realitzar projectes que en l'edat juvenil no va ser possible dur a terme.
• La difusió d'una informació no correcta o millor d'una desinformació no para d'augmentar i provoca forts impulsos emotius i irracionals en franges de la població com més va més esteses.
• En les societats culturalment més avançades l'individu és estimulat perquè faci ús de les capacitats crítiques que el defensen de risc de veure's involucrat en manifestacions d'histèria col·lectiva. El valor de l'ús de la raó representa l'última esperança (extrema ratio) per a la salvaguarda de l'espècie humana i de les altres espècies vives.
• Els sistema social actual tendeix a exaltar el profit, la producció i eficiència i qui, com les persones ancianes, ja ha deixat de "produir" esdevé automàticament superflu, inútil i, encara més, un pes per a la societat. És l'home d'aquesta civilització qui ha creat la vellesa. Per a aquesta creació negativa hi ha un antídot: ser coneixedors de les formidables capacitats cerebrals que posseïm. L'ús continuat d'aquestes capacitats, a diferència del que és la regla en tots els altres òrgans [del cos], no en provoca el desgast. Paradoxalment, en reforça qualitats que havien quedar sense expressar en la voràgine de les activitats desenvolupades en etapes anteriors del recorregut vital, i les fa brillar.  

Tot recordant Montserrat Roig

Vaig ser una devoradora dels llibres de Montserrat Roig. També de les seves entrevistes a Televisió (Personatges, em sembla que es deia). I no em perdia els seus articles a l'Avui, que va publicar els darrers anys de la seva vida. També havia llegit entrevistes que havia publicat en altres diaris o revistes; en recordo especialment la que va fer a Rita Levi Montalcini, que conservo per algun racó. La mort de Montserrat Roig va deixar un gran buit en la literatura catalana.

M'uneixo a l'homenatge que li fa blocosfera i ho faig reproduint dos fragments del que Montserrat Roig diu a Maria aurèlia Capmany en una conversa:

Jo crec que no hi ha fórmules per escriure i que ningú no pot aconsellar l'altre com ho ha de fer. Una mateixa ho va descobrint. I amb les pròpies dificultats, amb els propis errors i, sobretot, amb el dubte constant de si tens o no tens talent. Després, a poc a poc, saps el que vols. I apostes per escriure bé. En definitiva, busques emocionar, tant el cor com la ment, i si ho fas malament, ni emociones ni convences. Suposo que a tu també et devia passar al començament. Sovint parles de la influencia de Salvador Espriu...

Els catalans als camps nazis va néixer perquè m'ho va dir en Josep Benet. Aquest llibre, a mi, em va desvetllar molt. Potser perquè, per primera vegada a la vida, descobria el sofriment, el de debò. I a més, el sentiment d'impotència, perquè el dolor d'una víctima dels nazis ja no tenia retorn. Aquesta gent havia patit, havia arribat fins als límits i res del present, és a dir, del després els ajudava a tornar altra vegada a això que anomenem realitat, tret d'algun cas escadusser.

Lectures d'estiu: Josep Pla, Itàlia i la Mediterrània

Fa temps que he deixat de llegir llibres "densos", novel·les mastodòntiques o llibres d'assaig que exigeixin una alta dosi de concentració. Em poso a llegir i la meva ment es distreu en detalls, en una paraula que m'evoca algun record, en una frase que em crida l'atenció, en una construcció gramatical que em sembla estranya o incorrecta... De vegades, en acabar la pàgina, m'adono que no m'he assabentat del que deia l'autor. Ja fa temps que vaig deixar de banda les novel·les actuals, perquè normalment em deceben, però aquest problema de la dificultat de concentració és més recent.

Em pensava que tot això era qüestió de l'edat, que els anys no passen en va i ja sóc en allò que la societat anomena tercera edat o gent gran, però em van assegurar que és un símptoma típic de la síndrome de fatiga crònica que diuen que pateixo, i que no depèn de l'edat. Però com que la lectura és un hàbit que he tingut tota la vida, seria incapaç de viure sense llegir --segurament també sense escriure-- i, com deia Rita Levi Montalcini, busco l'as en la màniga per suplir la meva dificultat de concentració. Ho faig espigolant aquí i allà, sense tenir mai a les mans un llibre gruixut d'aquells que hauries de llegir d'una tirada. (Quan en tinc un de gruixut, és perquè no cal llegir-lo seguit i puc anar brostejant entre les seves pàgines). Pel que fa a la ficció, m'agrada llegir contes. És un tipus de lectura que mai no m'havia interessat fins que vaig descobrir els contes d'alguns autors i autores anglosaxons (principalment Katherine Mansfield, Elizabeth Bowen, Somerset Maugham, James Joyce, Margaret Atwood, Roald Dahl)  i, en la literatura catalana, els contes de Pere Calders, de Mercè Rodoreda, de Jesús Moncada.

Aquest estiu tinc uns quants llibres començats, que vaig alternant. Un d'ells és el volum 37 de les obres completes de Josep Pla, que inclou dos llibres inèdits del prolífic autor empordanès: Itàlia i el Mediterrani i Les beceroles del Mediterrani. Deia fa pocs dies que, si mai em perdo, que em busquin a Itàlia. Aquesta afició meva per aquell patchwork de països que conformen l'estat italià va fer que recentment, quan rebuscava entre els llibres de Pla en una biblioteca, la meva mirada es clavés en el que duia, en el títol, els mots 'Itàlia' i 'Mediterrani'.

Diu Pla que ell és "un mediterranoide indefugible i permanent" i anomena la Mediterrània "el mar interior". Jo també em sento una mediterranoide indefugible i permanent. He vist mars "exteriors" o oceans, com dirien els americans i per bonics i impressionats que siguin no els canviaria per aquest mar que diuen que està tan brut (una vegada, un  professor de Boston, en el delta de l'Ebre es referia al mar anomenant-lo 'oceà' i vaig dir-li que nosaltres no en tenim, d'oceà, que allò és un mar). No és únicament per les seves aigües o pel seu paisatge. Crec que 'mediterrani' és un concepte que ultrapassa la geografia, la biologia i l'ecologia. No conec, ni de bon tros, tots els països de la Mediterrània (a mi m'agrada més anomenar el nostre mar en femení, la Mediterrània), però contemplant aquesta mar a la Costa Brava, a les Illes, a Sardenya, a la costa Vermella, a la Riviera, al golf de Nàpols, a la costa adriàtica, a Malta, a Grècia, a Israel, a Egipte o a Líbia he tingut la sensació que, malgrat les diferències culturals, polítiques, religioses, econòmiques o socials, allò que uneix els pobles que viuen a la riba de la Mediterània és molt més que no pas allò que els separa. Com deia Lluís Llach, és "un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermana pells i vides diferents".

Aquests dies gaudeixo amb els escrits de Pla sobre Itàlia i la Mediterrània. No segueixo cap ordre en la lectura, si bé estic concentrada en el primer llibre, el dedicat a Itàlia. Vaig de Gènova o Florència fins a Roma o m'entretenc amb els comentaris de Pla sobre Machiavelli, Leonardo da Vinci o Giacomo Leopardi; o sobre les amistats que va fer en aquell país, que acaben sent amistats de qui el llegeix. Avui "he conegut" un metge català, Jacint Vilardell i Permanyer (1894-1967), amb qui Pla va fer amistat a Roma. I a part del que diu Pla d'ell en el llibre (n'elogia la seva cultura i diu que, a Roma vivia a casa del seu sogre, "el famós tenor Viñas, de l'òpera wagneriana") he volgut saber-ne més, perquè el nom em sonava. De fet, hi ha una nissaga de metges Vilardell catalans i no sé si la famosa farmàcia Vilardell que hi va haver en una cantonada de la plaça Catalunya (ara ocupada per uns grans magatzems) devia ser també d'un Vilardell d'aquella família.

Doncs bé, aquest Dr. Vilardell, va marxar a França durant la guerra (in)civil perquè grups d'extrema esquerra el van amenaçar de mort. Després de la guerra, però, va ser jutjat "per catalanista" perquè havia estat metge personal del president de la Generalitat Francesc Macià, i va haver de dedicar-se a la medicina privada, sense cap possibilitat de treballar en un hospital públic i, encara menys, de seguir una carrera acadèmica. Va patir l'exili interior, com dotzenes de metges catalans que van optar per quedar-se a Catalunya i van ser represaliats per la dictadura franquista. En molts casos, el seu "delicte" havia estat participar en el projecte de la Universitat Autònoma republicana. Un exemple ben conegut és el de Josep Alsina i Bofill.

Per cert. Jacint Vilardell va fundar el concurs de cant internacional Francesc Viñas, en memòria del seu sogre. El 1963 se'n va fer la primera edició i avui dia és una de les competicions de cant (òpera i lied) de més prestigi internacional, en la qual col·laboren els principals teatres d'òpera del món, tot i que la final es fa sempre al teatre del Liceu de Barcelona.

Llegir Pla és sempre un plaer. M'agraden les seves cròniques periodístiques i les descripcions de gents i de llocs. I m'agrada el seu estil aparentment senzill, però, qui sap, potser molt treballat, que no sempre és fàcil escriure de manera planera. Aquest estiu per a mi tan sedentari està resultant ben animat amb la lectura d'aquest llibre, que vaig degustant a poc a poc, perquè el plaer duri més.

Margherita Hack i Ilaria Capua, dues generacions de científiques

 Actualització, 08.03.2015
Margherita Hack va morir a Trieste el 29 de juny de 2013, als 91 anys, per problemes cardíacs. Els principals diaris italians van dedicar grans titulars i nombrosos articles a la desaparició de "la senyora de les estrelles".

Cal rebel·lar-se, agafem el bastó, el nostre bastó és la butlleta electoral, recordem-ho quan anem a votar, el nostre bastó ha de ser la butlleta.
- - - - - - - - - - - - - - - - 
Governar no és una manera de ser importants, de manar, és una manera de servir al poble, a la ciutadania, de treballar per a la ciutadania, no per tenir dues legislatures i tenir dret a una pensió vitalícia. Això vol dir fer política, no pas omplir-se les butxaques... Perquè avui dia... Si més no, abans es robava per al partit... Avui no, és molt més senzill, es roba per a un mateix, s'ha progressat força. Ve't aquí, aquesta és la moral de la nova Itàlia, país en vies de subdesenvolupament!
             Margherita Hack

Aquests dos fragments són del llibre L'anima della terra vista dalle stelle, un recull de pensaments, records i opinions que l'astrofísica italiana Margherita Hack va fer el 2009 en una sèrie d'espectacles amb la cantant Ginevra Di Marco. (vegeu-ne un breu fragment en aquest vídeo; a Youtube se'n poden veure més i val la pena escoltar també algunes cançons de Ginevra de Marco)



Margherita Hack és una institutció a Itàlia, com va ser-ho Rita Levi Montalcini. Nascuda el 12 de juny de 1922 a Florència, Margherita Hack duu una vida encara molt activa, als seus 91 anys. És la primera dona que ha dirigit un observatori astronòmic a Itàlia, el de Trieste, quan era catedràtica d'astronomia a la Universitat de Trieste (va guanyar la càtedra el 1964). El seu pas per l'observatori va ser molt fructífer i va infondre nou vigor a un centre que era entre els últims d'Itàlia. I la intensa activitat didàctica i de recerca que Hack va promoure a la Universitat de Trieste va propiciar la creació, el 1980, d'un Institut d'Astronomia, que el 198 va ser substituït per un Departament d'Astronomia que ella va dirigir fins a 1990.

Al llarg e la seva carrera científica, Margherita Hack va col·laborar amb alguns dels astrònoms i astrofísics més notables del segle XX i ella mateixa ha fet recerca en diversos camps de l'astronomia i l'astrofísica. Com a una activitat complementaria a la recerca i altres tasques acadèmiques, ha desenvolupat una carrera paral·lela com a divulgadora i en aquest àmbit ha esdevingut un personatge molt popular a Itàlia. El 2006 vaig poder comprovar el seu poder de convocatòria durant una fira de ciència que va organitzar l'Ajuntament de Pavia amb col·laboració amb la Universitat de Pavia. Un vespre va fer una conferència de divulgació en una plaça pública (piazza della Vittoria, el cor del centre històric d'aquella ciutat ), que era plena de gom a gom, com si en comptes de ser una científica de 84 anys hagués estat una jove --o no tant jove-- cantant de música pop.

Pavia (setembre 2006), el públic escolta Margherita Hack

Margherita Hack és d'una generació que va viure el feixisme, una guerra i una dura postguerra; d'una generació en què les dones van haver de lluitar per obtenir molts drets que ara ens semblen inqüestionables. I va destacar en el món de la ciència, quan el nombre de dones científiques era molt limitat i molt poques arribaven a ocupar llocs destacats.

--o--o--o--o--o--o--

Recordeu aquelles poncelles de rosa que es compren a la floristeria, fermes i avellutades, que no esperen altra cosa que obrir-se en una flor carnosa i perfumada, ampla i plena de pètals sovint d'una coloració intensa? Sovint passa que, en comptes d'obrir-se, queden així, immòbils como un fotograma, i després acoten el cap i es dobleguen cap avall [...] s'entristeixen perquè no han aconseguit obrir-se, explotar en la seva bellesa [...] La carrera professional de moltes dones s'assembla a aquelles poncelles; és plena d'amargor i de frustracions, en comptes d'alegria i de glòria.
        Ilaria Capua, a I virus non aspettano

Ilaria Capua és també una científica italiana, però d'una generació molt més recent que Margherita Hack (va néixer el 1966 a Roma); d'una generació en què les dones han trobat oberts molts camins que abans tenien barrats; d'una generació en què, a Itàlia, han sentit parlar des de la seva joventut de la igualtat d'oportunitats (pari oportunità), aquell principi jurídic o de justícia social que propugna que totes les persones tenen els mateixos drets i que ningú no ha de trobar obstacles a la seva participació en qualsevol activitat de la societat.

Aquesta veterinària, especialitzada en virologia --i diputada al Parlament italià des de fa un parell de mesos-- ha arribat molt amunt en la seva carrera científica. És directora del Departament de Ciències Biomèdiques Comparades de l'Institut Zooprofilàctic i Experimental de les Venècies, un centre de referència internacional situat a a Legnaro, prop de Pàdua, on lidera un grup de 70 persones que fa recerca puntera en els diversos virus de la grip i en virus animals que poden passar als humans.

Entre els molts mèrits d'Ilara Capua hi ha el d'haver-se rebel·lat a una situació que creia injusta i inadequada per al progrés de la ciència, quan el 2006 el seu grup de recerca va obtenir la seqüència genètica de la primera soca aïllada a Àfrica del virus de la grip H5N1.

La seqüència genètica d'un organisme és la successió de lletres que representen l'estructura del seu genoma, és a dir, del conjunt de gens que formen el codi genètic. És com tenir totes de lletres que componen un missatge en el mateix odre en què apareixen en el missatge, però sense la separació en paraules. En el cas del codi genètic, les lletres són quatre (A, C, G i T, en el cas de l'acid desoxiribonucleic, i A, C, G i T, en el cas de l'àcid ribonucleic), que simbolitzen quatre molècules diferents (bases nitrogenades). En el cas dels virus, desxifrar el missatge pot ajudar a entendre'n què el fa patogen, com pot evolucionar i per tant preveure els riscos d'infecció per a la població; també dóna la possibilitat de preparar eines per al diagnòstic i vacunes.

Quan a l'Oficina de l'Organització de la Salut (OMS), a Ginebra, van assabentar-se que Capua i el seu grup havien seqüenciat aquell virus africà, van telefonar-li immediatament per donar-li la contrasenya perquè accedís a una base de dades de genomes a la qual només tenien accés una quinzena de laboratoris. Ilaria no sabia que les coses funcionessin d'aquesta manera a l'OMS. Ho feien per evitar que investigadors amb pocs escrúpols poguessin publicar, com a seva, la seqüència dipositada per un altra. "Els virus no esperen", va pensar ella (i va anomenar així el seu llibre de vivències com a investigadora publicat el 2012). Estava escandalitzada i trobava insensat i inadmissible que només una quinzena de laboratoris en tot el món poguessin tenir accés a unes dades que eren fonamentals per avançar en el coneixement dels virus patògens, per predir-ne l'evolució i la seva expansió.

Després de consultar els seus col·laboradors van dipositar la seqüència genètica del virus africà en una base de dades obertes (GenBank). A continuació va enviar un breu correu electrònic a través d'una xarxa a la qual tenen accés més de 40.000 investigadors en 185 països. Els comunicava la decisió presa i els motius que l'havien empès a la publicació a GenBank:
[E]stem convençuts que la informació generada amb diners públics hauria de fer-se servir principalment per a millorar el coneixement sobre temes de salut pública i que no posar la informació a l'abast de tothom "fins que s'hagi publicat" podria retardar el procés de comprensió de la dinàmica d'aquesta epidèmia, i a la majoria de nosaltres no ens paguen pas per a això.

Gràcies a la decisió presa per aquesta dona, avui dia les principals organitzacions que treballen en salut pública exigeixen als laboratoris de referència internacional que dipositin en bases de de dades d'accés obert, la seqüència genètica dels virus que estudien i que ho facin no més tard de tres mesos després d'haver rebut la mostra amb el virus.

L'esmentat llibre I virus no aspettano mostra també que, malgrat la pari oportunità, encara hi ha molt per fer. Descriu moments de la vida d'una investigadora apassionada per la seva feina, però també per la família; l'angoixa que de vegades ha sentit pel fet d'haver d'allunyar-se dies del seu marit i de la seva filla; i situacions desagradables que ha viscut en el tracte amb alguns homes que només li prestaven atenció pel fet de ser dona.

Com a exemple que el masclisme encara no ha desaparegut en el món de la ciència, si més no a Itàlia, Capua explica que, en una reunió en què tractaven de recerca a la Unió Europea, en la qual ella tenia un paper destacat, un col·lega va atrevir-se a dir-li a cau d'orella: "No recordava que tinguessin un parell de tetes tan boniques." La resposta d'ella va ser: "No et dono un cop de colze a la boca perquè sóc una persona educada." Després va arribar a la conclusió que, en realitat aquell home intentava dir-li: "No pensis que ets aquí perquè ets intel·ligent o perquè ets experta en projectes europeus. Si ets aquí és perquè estàs dotada d'una bona davantera que desperta el desig d'homes com jo." En situacions com aquella, diu:

L'única cosa que nosaltres, les dones, podem fer en aquesta circumstàncies, l'únic dret i deure que tenim és no deixar-ho córrer, no suportar-ho, no callar. Si no ho fem per nosaltres, al menys fem-ho pels nostres fills, siguin nois o noies.

Sovint es fa servir com a metàfora el "sostre de vidre" (de vidre, perquè és invisible) que impedeix que moltes dones ascendeixen cap a llocs destacats de la universitat i de la recerca. Capua afirma que existeix, i que ho podem veure cada dia. Però són les mateixes dones les que fan que es tracti d'un vidre blindat. El seu és un missatge d'esperança per a les joves que aspiren a fer una carrera investigadora.

 --o--o--o--o--o--o--

Margherita Hack i Ilaria Capua, dues done italianes i científiques que han viscut èpoques diferents, però tenen moltes coses en comú. Una d'elles, tenir un marit  (cadascuna el seu, naturalment) que ha entès la necessitat que la seva companya tenia de desenvolupar una carrera científica --en el cas de Capua, ella començava ja a destacar en el món de la virologia quan va conèixer el seu home-- i que no ha frenat les seves ànsies de trencar el sostre de vidre per volar ben alt.

Maria Salvo i la presó de dones de Les Corts

Maria Salvo

Maria Salvo, una de "Les Dones del 36", va rebre el proppassat 14 d'abril un homenatge organitzat pel Grup promotor del futur Monument a la Presó de Dones de Les Corts. "Les Dones del 36" va ser una associació de dones que van viure i patir la guerra civil espanyola. Va constituir-se el 1997, promoguda per Llum Ventura --aleshores consellera del districte de Ciutat Vella de Barcelona-- per recuperar una part de la memòria històrica que havia estat ocultada a generacions posteriors.

Les Dones del 36
"Les Dones del 36" van desenvolupar un projecte perquè la societat conegués la seva història, que era la de milers de dones anònimes. Dones que, durant la guerra, van estar al front o a la rereguarda; dones que eren milicianes, infermeres, mestres, treballadores de fàbriques, pageses, periodistes, bugaderes, cosidores, llevadores, botigueres... En molts casos van ocupar els llocs dels homes que estaven mobilitzats. Després de la guerra, algunes van patir l'exili, van estar en camps de refugiats o de concentració, o van ser empresonades per les seves idees polítiques o per haver treballat per al rojos, els 'dolents' d'aquella guerra que van provocar els qui després van ser-ne els vencedors. La història de les dones vençudes, però, va estar silenciada durant dècades.

Quan es va constituir l'associació, gairebé totes les dones que la formaven vorejaven els vuitanta anys o fins i tot en tenien més. Eren ja en la darrera etapa de la seva vida i van aprofitar-la molt bé. Al llarg d'una dècada, "Les Dones del 36" van mantenir trobades amb estudiants d'Institut (prop de 25.000 van escoltar el seu testimoni), van ser entrevistades per a la premsa, la ràdio i la televisió, i per historiadors i escriptors; van participar en taules rodones i debats en centres culturals; van ser protagonistes de diversos documentals i també se'n va fer una exposició. La seva tasca va ser reconeguda amb diversos premis i homenatges i el 2006 van rebre la Medalla d'Honor de Barcelona. Aquell mateix any l'associació es va dissoldre. Algunes de les seves integrants havien mort; d'altres eren ja molt grans.

El 2011, en una entrevista a El Periódico, Josefina Piquet, membre d'aquell col·lectiu, parlava de la seva experiència. Piquet era coneguda com "la nena del 36" perquè en esclatar la guerra només tenia dos anys. Com deia en aquella entrevista, la seva guerra va ser "la del pànic, del desconcert, del sentiment de culpa, del fred, del rebuig" i, en acabar aquella guerra, que els seus pares van perdre, ella va esdevenir, "una nena vençuda". Acaba dient:

Amb el nostre testimoni hem escrit una pàgina de la història en femení. Hem compartit sentiments, hem parlat de la nostra lluita en la guerra civil contra el franquisme, de la crisi de valors i de la tasca de mantenir vius els ideals de pau, de justícia, de llibertat.

Josefina Piquet, la dona que semblava que hauria de mantenir viu durant més temps el testimoni de les seves companyes malauradament no va poder fer-ho perquè va morir el 2013. Els últims anys de la seva vida va formar part del Consell de Savis del Museu d'Història de Catalunya, que participen en activitats educatives de transmissió oral de la història que han viscut els seus membres.

Maria Salvo

Maria Salvo i Carlos Jiménez Villarejo (al darrera, Núria Ricart) (14.04.2016)

Crec que Maria Salvo, que farà 96 anys el 27 de maig d'enguany, és l'única supervivent de "Les Dones del 36". En rebre l'homenatge, va dir que se sentia commoguda i aclaparada ("us heu passat de la ratlla", va dir) i que entenia que l'homenatge no era per a ella sola, sinó per a tantes dones que ara ja no hi són. Com a símbol d'una generació a la qual van arrabassar la joventut, la història de Maria Salvo mereix ser difosa.

El 29 de gener de 1939, quan Maria va marxar cap a l'exili, tenia 18 anys. Travessa la frontera francesa el 7 de febrer i amb un grup de vells, dones i criatures passa tres dies al Voló, en un tren de mercaderies aturat en una via morta. Després el tren els duu a Le Pouliguen, a la Bretanya, on els refugiats espanyols són allotjats en un centre escolar. Hi passen un parell de mesos i d'allà els traslladen a un camp de concentració a Moisdon-la-Rivière, també en terres bretones. Aquell mateix any esclata la segona guerra mundial. França no sap què fer amb tants milers de refugiats en el seu territori i comencen a fer repatriacions forçades. Maria Salvo és una de les dones que van ser obligades a tornar a Espanya. Es troba un país on la pau d'uns té un preu per a d'altres: misèria, persecució, por. Malgrat les adversitats, els seus ideals de democràcia i justícia social no han trontollat; s'incorpora a la lluita antifranquista i el 1941 és detinguda a Madrid.

Des de Madrid, Maria va ser enviada a Barcelona, a la Presó de Dones de Les Corts, on va passar nou mesos incomunicada juntament amb algunes companyes que havien estat detingudes amb ella i compartien expedient. A finals de maig de 1942 van aixecar-li la incomunicació i va romandre en aquella presó fins a l'agost de l'any següent, quan van traslladar-la a la presó de Ventas, a Madrid. Tot i la seva condició de civil, va ser processada segons el codi militar. El 1945 va ser jutjada pel Tribunal Especial contra la Masonería y el Comunismo. Van condemnar-la a trenta anys de reclusió major, dels quals en va complir setze en diverses presons (a més de Les Corts i Ventas, va estar també a les presons de Segovia i d'Alcalá de Henares), des de la seva entrada a la presó el 1941 fins al seu alliberament el 1957.

En sortir de la presó, el 1957, Maria va ser desterrada a viure a Santander i al cap d'uns mesos aconsegueix un permís per poder fixar la seva residència a Barcelona. El 1958 comença una nova etapa de la seva vida, que comparteix amb una persona amb les mateixes conviccions polítiques que ella. La llibertat no és encara completa i fins al 1964 té l'obligació de presentar-se cada setmana a la policia local.

El 23 de febrer de 2004, Maria Salvo, Gregorio López Raimundo i Agustí de Semir Rovira van rebre sengles doctorats Honoris Causa de la Universitat Politècnica de Barcelona "en representació de totes les persones que van lluitar contra la dictadura franquista per a la recuperació de la democràcia i les llibertats nacional". Una setmana més tard, a ella i a Agustí de Semir els va ser lliurada la Medalla d'Honor de Barcelona 2003. I el 2005 Maria va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Actualment, Maria Salvo és una jove anciana de 95 anys. És un exemple del que pot arribar a fer una persona d'edat provecta que s'ha mantingut sempre activa; un exemple del que explicava Rita Levi Montalcini sobre les enormes capacitats del cervell humà; a diferència d'altres òrgans del cos, el seu ús continuat no en provoca el desgast, sinó que en reforça les qualitats que havien quedat sense expressar en etapes anteriors i les fa brillar

La pau dels vencedors

(La Vanguardia, 02.04.1964)

El 1964, l'últim any que Maria Salvo va haver de presentar-se setmanalment a la policia, el franquisme va celebrar els 25 Años de Paz. Grans cartells --que, a més de la versió castellana, també van tenir les corresponents en català, euskera i gallec-- ho anunciaven per les carreteres. (Per cert, independentment de la ideologia subjacent al missatge, el disseny era molt modern.) En molts llocs es podien veure també cartells que informaven del que s'havia aconseguit en aquell quart de segle (a Barcelona, es van exposar a la Rambla, com es pot veure en la coberta de La Vanguardia del 2 d'abril).

Correus va emetre una sèrie de segells dedicats a aquella commemoració. Tanmateix, la pau era només per a una part de la població. Hi havia una revolta universitària i una revolta obrera; un sector de l'església era crític amb el règim. Es va afusellar Grimau, es va crear el Tribunal de Orden Público... Jo n'era ben conscient, de tot allò, que vivíem en un país sense democràcia i que qualsevol intent no tant sols d'oposició, sinó únicament de crítica al règim podia ser causa d'una detenció. Però no m'imaginava que a les presons hi hagués encara persones que hi havien entrat, per motius polítics, abans de néixer jo.

Entrevista a l'abat Escarré a Le Monde

El novembre de 1963, en una entrevista al diari Le Monde, l'abat Escarré va dir, entre altres afirmacions:

No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l'església, que es veié obligada a lluitar al costat d'aquests últims, no han fet res per tal d'acabar amb aquesta divisió de vencedors i vençuts; això representa un dels fracassos més lamentables d'un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.

En aquell ambient de pau --o de victòria-- els vençuts i les vençudes havien de callar. Hi havia famílies on la guerra era un tema tabú del qual mai no es parlava. Per sort, no era el cas a casa meva. Els meus pares me n'havien explicat moltes coses. La meva mare, de la seva tasca al front del negoci de la família, conduint un camió --el seu pare no en sabia i els germans eren al front-- fins que els va ser requisat; dels quilòmetres fets a peu per anar a buscar patates, verdura i altres queviures al Prat, a casa d'una tia seva, pagesa; dels bombardejos que va presenciar i les persones que hi va veure morir; de les lluites entre faccions diferents dins del bàndol republicà. I de la postguerra, en què va ajudar a aixecar de nou el negoci --sense el camió, perquè els va ser requisat--; en què va rebre algun cop de porra per parlar en català en les cues del racionament; en què va casar-se i començar una nova etapa, il·lusionada malgrat l'escassetat que hi havia de tot. I m'havien parlat de gent que coneixien i havia patit represàlies o havia hagut d'exiliar-se. Però molts detalls d'aquells anys de guerra i postguerra els he anat sabent molt més tard. La memòria històrica que jo coneixia era només una petita part del que va passar.

La Presó de Dones de Les Corts
Tot i que fa més de quaranta anys que visc prop del lloc on va estar situada la Presó de Dones de Les Corts, de Barcelona (Prisión Provincial de mujeres de Barcelona va ser el seu nom de 1939 fins al tancament el 1955), fins fa uns vuit anys no vaig saber on havia estat aquella presó; potser ni sabia que havia existit. Ignorava que els grans magatzems que hi ha a la Diagonal van ser construïts en una part dels terrenys que ocupava l'antiga presó de dones. Vaig començar a saber-ne més coses quan la Comissió per a la Igualtat de les Dones, del Districte de Les Corts, de la qual jo era membre, va afegir-se a l'acte de desgreuge que havia de consistir en la col·locació d'una placa per recordar l'existència en aquell indret d'una presó per on havien passat milers de dones represaliades pel franquisme, dotze de les quals van ser condemnades a mort i executades en el camp de la Bota.

Invitació inauguració (que no es va fer) de la placa en record de la Presó de Dones de Les Corts

La inauguració d'aquella placa havia de fer-se el el 26 de novembre de 2009, dins dels actes per commemorar el Dia Internacional de la No Violència contra les Dones. El dia abans, però, vaig rebre un correu en què m'informaven que l'acte s'ajornava. Després en vaig saber el motiu. La placa s'havia de col·locar a la façana lateral d'un edifici privat (els grans magatzems de la Diagonal/pl. Maria Cristina) i calia que la propietat de l'edifici hi donés el seu vist-i-plau. Si bé havien accedit a la col·locació de la placa, van dir que no volien ferir susceptibilitats i es negaven que la placa fes referència a la repressió franquista. A la Comissió van dir-nos que els magatzems van negar-se que es posés la placa perquè no estaven d'acord amb el text que contenia. Tanmateix, en el el web de la memòria de la Presó de Dones de Les Corts (Una [trista] placa que oculta més del que descobreix), llegeixo que van ser les crítiques rebudes de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics i dels responsables del Memorial Democràtic al text que s'havia consensuat amb els grans magatzems les que van motivar la supressió d'aquell acte per part de l'autoritat municipal.

Placa situada en el carrer Joan Güell, a la façana d'El Corte Inglés

L'1 d'octubre de 2010, amb ocasió de la Festa Major del districte, es va col·locar i inaugurar finalment la placa; sembla ser que la mateixa que estava ja llesta el novembre de l'any anterior, només que amb la data canviada. Les dones de la Comissió, però, estàvem cregudes que el text era un altre i que s'havia hagut d'eliminar tota referència a la repressió franquista per tal que els magatzems en permetessin la col·locació a la seva façana. De tota manera, el que hi ha gravat no importa gaire perquè la placa és fosca i està situada tan alta que costa de llegir el que hi diu, que copio aquí:

PRESÓ DE DONES DE LES CORTS
En aquest indret, hi havia des de l'any 1886,
 l'Asil del Bon Consell. Fou destinat el 1936
fins el 1955 a presó de dones.
Recordem avui totes les recluses, i també
els seus fills i filles, que van ser privades de la
seva llibertat en aquell centre.
Octubre de 2010
Ajuntament de Barcelona

Un text més asèptic, impossible. Qui no conegui la història de les presons franquistes pot pensar que, si una persona ha fet un delicte, és lògic que vagi a la presó, encara que sigui una dona. Però el delicte de moltes de les dones que van passar per la presó de Les Corts des de 1939 fins al seu tancament, el 1955 era haver-se mantingut fidels als ideals de la República, el règim legítimament instituït. També hi van passar dones estrangeres, europees desplaçades a causa de l'avenç de les tropes de l'Alemanya nazi: franceses, italianes, alemanyes, austríaques, belgues, poloneses... En les fitxes de moltes d'elles s'indicava que eren de religió 'jueva' o 'israelita'. Una d'aquestes dones, la jueva alemanya Jenny Kehr Lazarus, va suïcidar-se el desembre de 1942, la mateixa nit de la seva arribada a la presó de Les Corts. La seva estada era només de passada perquè havia de ser retornada a França, d'on havia fugit d'un camp de concentració.

Futur monument a la Presó de Dones de Les Corts
Des de novembre de 2014, qui passi per la cantonada dels carrers Joan Güell i Europa de Barcelona, hi pot veure quatre panells expositius fixats fermament al terra. Mirats des de la calçada, el que es veu és això:

És un fotomuntatge que mostra una de les dones que van passar per la presó de Les Corts davant dels membres de la Junta de disciplina de la presó. Al damunt, la paraula DONES. És un espai de memòria per recordar que en aquest lloc hi va haver la presó; la seva durada és indeterminada fins que es construeixi un monument definitiu. Els continguts de la part del darrere dels panells han anat canviant amb informació diversa sobre la presó i les dones que van patir la repressió franquista en aquell centre.

Per altra banda, el novembre de 2015 es va ampliar la informació amb uns senyals i plànols situats a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb el carrer Joan Güell. I també es va senyalitzar un altre espai de repressió franquista situat a l'altre extrem de Barcelona: el camp de la Bota, on es duien a terme els afusellaments de les persones condemnades a mort.

El projecte per a la construcció d'un monument a la Presó de Dones de Les Corts sorgeix de la societat civil i hi participa gent d'àmbits molt diversos (vegeu-ne qui són aquí). Per la seva localització a Les Corts, hi ha diverses entitats i col·lectius del districte que hi donen suport i deixen sentir la seva veu i fan suggeriments en les reunions. Vull destacar, però, la tasca que han dut a terme els estudiants del màster de disseny urbà de la Universitat de Barcelona, al front dels quals hi ha Núria Ricart, una de les principals impulsores del projecte. També l'Observatori Europeu de Memòries, dirigit per Jordi Guixé; és una xarxa europea de treball, amb seu a la Universitat de Barcelona, que aglutina nombrosos projectes i iniciatives que es duen a terme a Europa per recuperar la memòria històrica del segle XX. I sobretot, em sembla fonamental la participació de persones que van patir directament o indirectament la repressió en aquella presó, com les preses supervivents i les seves famílies: Maria Salvo, Mercedes Salamero, Anna Maria Batalla, Libertad Canela Conejero, Flora Duran, Teresa Duran, Esther Lacort, Maria Rosa López, Joan Mercadé, Conxita Romeu, Montserrat Vicente, Núria Carbonell, Susanna Moya.

Posaria la mà al foc que molta més gent s'ha assabentat de l'existència de la presó de dones gràcies a aquests panells en una cruïlla que no pas per l'existència d'aquella trista i grisa placa a la façana dels grans magatzems. Mentre no es faci el monument a la presó, aquest espai, amb els actes que s'hi organitzen, és una eina per mantenir viva la memòria històrica. Hem comptat en diverses ocasions amb la presència de Maria Salvo, potser l'única supervivent de les dones que van passar per aquest lloc de trista memòria. Tant de bo la seva presència pugui ser aviat per celebrar la inauguració d'un monument definitiu.

Potser us interessarà:
- Memòria Presó de Dones de Les Corts. Barcelona - 1939-1955, web realitzada per l'Associació per la Cultura de la Memòria de Catalunya.
- Les dones del 36. Un silenci convertit en paraula, 1997-2006, biografia col·lectiva i memòria d'activitats dels deu anys de "Les Dones del 36", publicada per la mateixa associació en dissoldre's; el seu "testament gràfic i oral".
- La Presó de Dones de Barcelona. Les Corts (1939-1959), de M. Pilar Molina Javierre (Ajuntament de Barcelona, 2010). Reconstrucció de la memòria d'aquest centre i de les dones que hi van passar a partir de fonts documentals primàries; un gran treball de recerca.

Happy birthday, Dr. Lovelock!

En la seva autobiografia (Homage to Gaia, Oxford University Press, 2000), el químic atmosfèric James Lovelock explica que possiblement va ser un infant no desitjat, el resultat casual de la celebració de la nit de l'armistici de l'11 de novembre de 1918. Ho pensa pel seu context familiar i social. La seva mare era secretària d'un alt càrrec de l'administració del comtat de Middlesex, un lloc de treball que havia aconseguit pels seus mèrits i perquè molts homes eren a la guerra. L'embaràs i el retorn dels soldats a la vida civil van posar a fi a la seva carrera. El 26 de juliol de 1919 naixia el petit James Ephrain Lovelock, que anys més tard revolucionaria el món de la biologia amb les seves idees sobre la realitat del nostre planeta. Lovelock va plantejar una agosarada hipòtesi que mostrava la Terra com un sistema "viu", en què la biota (el conjunt dels éssers vius) i els components no vius (atmosfera, roques, rius, mars, oceans...) interaccionaven els uns amb els altres. Va suposar que el conjunt s'autoregulava per uns processos semblants als d'homeòstasi que regulen les condicions del cos dels animals.

La vida de James Lovelock és la d'un científic molt poc corrent en l'actual món de la ciència. La seva trajectòria és més semblant a la de científics d'altres temps, que treballaven pel seu compte. Ha treballat de manera independent des de 1964 i ho justifica dient que el treball d'un investigador hauria de ser una tasca de creació. L'única manera de poder desenvolupar la pròpia creació en el grau màxim és no havent de dependre d'una universitat o centre de recerca ni de subvencions oficials que sovint marquen unes prioritats i són un fre a la imaginació del personal investigador. Però la recerca independent no sempre és possible; cal trobar una font de finançament i cal que l'investigador o investigadora rebin el reconeixement i suport de la comunitat científica. Altrament poden transmetre la típica imatge del científic --o pseudocientífic-- a qui falta un bull.

En l'esmentada autobiografia, Lovelock diu que l'esdeveniment més destacat de la seva carrera científica segurament hagi estat la invenció del captador d'electrons, que va fer el 1957. A més de la importància que aquest aparell ha tingut en l'estudi de la química de l'atmosfera, va fer possible que Lovelock es convertís en un científic independent i pogués subvencionar la pròpia recerca amb els diners derivats de la seva patent --i de les d'altres invents seus. Tanmateix, aquesta independència ha estat una espasa de doble tall. Per una banda, ha pogut treballar en allò que més li interessava. Per una altra, però, el fet de no comptar amb el suport directe d'una institució va ser durant un temps un obstacle per a l'acceptació oficial de les seves idees.

El captador d'electrons és un aparell que es fa servir en cromatografia de gasos i és molt útil per detectar compostos que es troben a l'atmosfera en concentracions molt petites. És molt selectiu i sensible a la presència de determinades molècules, entre les quals les que contenen halògens, que pot detectar en concentracions mesurades en parts per bilió (10 elevat a 12).

La seva idea sobre la relació entre els components vius i els no vius de la Terra arrenca del treball que va fer per a la NASA en la dècada de 1960. Va tenir la intuïció que s'hauria de poder reconèixer la presència de vida en qualsevol lloc perquè els processos metabòlics canviarien la composició de l'atmosfera d'un planeta, generant-hi gasos anòmals des del punt de vista de la química. L'atmosfera de la Terra, on l'oxigen és abundant, es troba molt lluny de l'equilibri químic. Tanmateix, és estable --tot i que avui dia els humans hi estem provocant canvis que ja es comencen a notar-- i sembla que ho hagi estat la major part de la seva història. En el centre de NASA on treballava va fer una anàlisi comparada de les atmosferes de la Terra i els planetes més propers al nostre, Mart i Venus. Les concentracions de gasos atmosfèrics eren molts semblants en aquells dos planetes i diferien molt de la composició de l'atmosfera del nostre planeta.

Lovelock va deduir que hi havia d'haver algun mecanisme --o potser més d'un-- que mantingués l'atmosfera estable i el 1972 va proposar la seva idea. Amb el temps, aquella hipòtesi ha esdevingut una teoria que recolza en proves com més va més abundants, i que s'estudia des de diverses disciplines. Fins aleshores s'havia cregut que, si hi havia vida a la Terra, era perquè era l'únic lloc de l'Univers amb unes condicions atmosfèriques adequades per a la vida. Lovelock va proposar un canvi de paradigma en afirmar el contrari: que la Terra tenia una atmosfera diferent, en desequilibri, per causa de la vida que contenia.

Des de 1971, la biòloga nord-americana Lynn Margulis ha col·laborat amb Lovelock en el desenvolupament de la hipòtesi de Gaia. Ell veia el planeta i l'atmosfera que l'envolta amb els ulls d'un químic atmosfèric i Margulis ha destacat el paper de l'ecosistema global bacterià i ha demostrat que la microbiota és la infraestructura biològica fonamental per al manteniment de Gaia. La visió de Gaia que aporta la microbiologia és molt atractiva. Els microorganismes, per la seva ubiqüitat i ràpid creixement i expansió són fonamentals per mantenir la Terra en les condicions adequades. A més, durant el 85 per cent de la història de la vida a la Terra, els microbis n'han estat els únics protagonistes; van formar els primers ecosistemes (sense ecosistemes, en què els productes del metabolisme d'uns organismes són els nutrients per a uns altres, l'aliment inicial o brou primigeni s'hauria exhaurit en uns 300 milions d'anys) i la major part de els vies metaboliques que coneixem. Hi ha alguns mecanismes, com ara la fixació del nitrogen en forma de compostos assimilables pels éssers vius, que són exclusius d'alguns bacteris. Ara es coneix també el paper d'algunes algues microscòpiques unicel·lulars marines (components del fitoplàncton) en el control de les condicions climàtiques. (Sobre el paper regulador del clima per part del fitoplàncton hi ha alguns interessants treballs fets a l'Institut de Ciències del Mar-CSIC de Barcelona; vegeu aquest article i aquesta presentació en powerpoint de Rafel Simó, Carles Pedrós-Alió i d'altres.)

El nom de Gaia va ser un suggeriment que William Golding (1911-1993), el novel·lista premi Nobel de Literatura, va fer a Lovelock. Eren veïns i quan, durant una conversa, Lovelock va explicar-li la seva hipòtesi, Golding va dir-li que, si volia que prosperés, havia de posar-li un bon nom, que fos atractiu. Per què no Gaia, la deessa de la Terra? Al principi, Gaia va despertar la intolerància d'alguns científics i la incomprensió d'alguns divulgadors, que van veure connotacions teleològiques en la metàfora que Lovelock emprava: la Terra com un ésser viu superior que podia decidir què era millor per a la seva salut. El mateix Lovelock en algun moment va estar temptat de canviar el nom de Gaia pel de 'geofisiologia', però s'ho va repensar en adonar-se que la comunitat científica ja estava entenent el sentit de la seva teoria i que interpretaven Gaia com una metàfora, de la mateixa manera que s'interpreta com una metàfora el concepte de gen egoista de Richard Dawkins, un altre investigador britànic. De fet, el 1988, la American Geophysical Union va organitzar un congrés sobre Gaia, i posteriorment n'ha organitzat d'altres (un d'ells, Gaia 2000, a la Universitat València).

Malgrat que no estigui vinculat directament a cap universitat ni centre de recerca (el seu laboratori és a casa seva) Lovelock és membre (fellow) de la Royal Society i ha rebut nombrosos guardons, entre els quals el premi Volvo de Ciències ambientals (1996) i el Premi Planeta Blau del Japó (1997) . Enguany li ha estat concedit el Premi Fonseca de la Universitat de Santiago de Compostela, que li serà lliurat durant els propers mesos.

Lovelock, que avui compleix 90 anys, podria ser un exemple dels que Rita Levi Montalcini ens mostrava en el seu llibre L'asso nella manica a brandelli, sobre la plasticitat del cervell humà, que compensa la pèrdua de facultats pròpia de l'envelliment amb el desenvolupament d'altres de noves. Ens parlava de persones il·lustrees que van mantenir-se en actiu o que fins i tot van fer les seves obres més destacades durant la seva vellesa. De segur que el 'bosc' del cervell de Lovelock també ha anat suplint la desaparició d'arbres amb una gran ramificació dels que resisteixen l'embat del temps. Tant de bo que aquesta ramificació continuï durant molt de temps. Happy Birthday, Dr. Lovelock!

James Lovelock i la Lectora corrent, a la Pedrera
(Foto: Sandy Lovelock, Barcelona gener 1996)

Altres entrades sobre Lovelock en aquest bloc:
- Mart, Oró i Lovelock (12.01.2007)
- Lovelock i el canvi climàtic (01.11.2007)