dissabte, 11 d’agost del 2012

Esperit olímpic?

No he vist moltes retransmissions dels Jocs Olímpics de Londres, però les que he vist m'han fet pensar que el Jocs no són el que eren. No dic que siguin pitjors --ni millors-- sinó que són diferents. Ja van canviar fa anys, quan hi van deixar participar esportistes professionals. Crec que van fer bé. Hi havia un gran desequilibri entre els països en què només els esportistes realment aficionats podien prendre part en els Jocs i els països en què els atletes, sense ser oficialment professionals, ho eren, bé perquè eren funcionaris que estaven descarregats de les seves obligacions per poder dedicar-se a entrenar o perquè, sense tenir un sou com a atleta, l'administració els proporcionava tot allò que els calia per viure o els pagava els estudis, si encara estaven en edat d'estudiar.

Aquests dies, veient algunes finals en què els qui quedaven en segon lloc semblaven els grans derrotats, he recordat aquell lema que tenien abans els Jocs Olímpics: "allò que importa no és guanyar, sinó participar". I dic que tenien, perquè sembla que l'actual sigui "allò que importa no és participar, sinó guanyar la medalla d'or". He vist atletes que ploraven perquè quedaven segons, quan hauria de ser una gran alegria aconseguir aquella medalla de plata. Fins i tot els locutors i comentaristes de TVE m'han semblant en alguns casos força mesquins, criticant algun favorit que no havia aconseguit el primer lloc.

Em sembla que, si veiéssim ara una final olímpica de fa quaranta o cinquanta anys, trobaríem també moltes diferències en l'expressió corporal i l'actitud d'esportistes i espectadors. Ara es veuen moltes cares pintades com si fossin membres d'alguna tribu que es preparen per a la guerra o per a algun ritual religiós. Potser no hi hagi tanta diferència amb un tribu, però. A més, moltes vegades l'afició s'ho pren com si, de la derrota o la victòria, en depengués l'honor i el benestar del país. I els esportistes també practiquen rituals diversos quan aconsegueixen un triomf.

I una cosa que trobo curiosa és la identificació de la gent amb els equips. "Hem aconseguit X medalles", "hem passat a la final", "ens han eliminat per mala sort", "som els millors en yyyyy", són expressions freqüents (això passa també amb els equips de futbol que juguen la lliga). Aquests dies fins i tot he sentit un comentarista home que parlava en plural fent servir el femení, quan l'equip de waterpolo de noies (on la majoria em va semblar que eren noies d'equips catalans) va aconseguir la medalla de plata.

I una reflexió que em faig quan veig molts esportistes d'elit és si el preu que han de pagar per aconseguir aquells triomfs no és excessivament car. No em refereixo als qui practiquen esports milionaris, que encara que s'hagin de sacrificar durant una època de la seva vida, podrien després viure del que han guanyat aquells anys (això si no tenen un forat a la mà). No; penso en els nois i noies que fan atletisme, gimnàstica, natació, taekwondo, patinatge i altres esports que no fan enriquir ningú (o així em sembla). Nois i noies que han de renunciar a moltes activitats pròpies de la seva edat, amb una joventut --de vegades també part de la infància-- que es reparteix entre l'escola i les hores de preparació física.

Fa alguns anys vaig veure un documental sobre la preparació de les nenes xineses que es dediquen a la gimnàstica esportiva. El tracte que rebien per part de les preparadores em va sembla terrible; com les tenien penjades de les barres i les castigaven si relliscaven. I si ploraven, encara les renyaven més.

A Barcelona he vist alguna vegada partits de futbol-sala escolars en què els pares dels jugadors s'ho prenien com si d'allò depengués el futur, no ja dels seus fills, sinó de tota la família. He sentit dir que avui dia la majoria de nens aspiren a ser estrelles del futbol. Crec que, més que la mainada, qui ho desitja són els pares  (no els pares i mares, sinó els homes pares dels aspirants a messis) i per això els esperonen a jugar i quan no ho fan bé són tan cruels amb ells com les preparadores de les nenes gimnastes xineses.

Potser valdria la pena tornar a l'origen de l'esport: una activitat de lleure per millorar el benestar físic i mental de la persona. Mens sana in corpore sano.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, el tema de l'esport de competició, olimpisme inclòs, és avui absolutament surrealista. Això de la mens sana in corpore sano avui tampoc ho suscriuria del tot, caldria matisar molt. Pero totalment d'acord amb això del retorn als origens.

Olivier ha dit...

Vaig llegir un article molt interessant de Mary Beard (http://timesonline.typepad.com/) sobre la comparació entre els jocs olímpics antics i els d'ara. Hi explicava que ja a les époques greques i romanes hi havia professionals i dopatxe, també eimes sense cap sentit olímpic. Aquí tenes la direcció: http://www.guardian.co.uk/books/2012/jun/22/olympic-games-ancient-modern

Estic d'accord amb tu quan parles de l'identificació de la gent amb els equips. Aquí també, al Rosselló, la gent s'identifica al gall francés i es pot veure tot el amor per la pàtria sortir per cada orifici corporal.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, sobre la salut i l'esport, em va dir fa algun temps un traumatòleg, que això que l'esport és tan sa, només ho és fins a cert punt, que la majoria dels seus pacients era gent que feia esport. Però això és perquè es força massa el cos, s'ultrapassen els límits de resistència normals.

Per altra banda, hi ha gent que va al gimnàs i en surten extenuats, però molt contents d'haver fet exercici i la resta del dia són incapaços de caminar cinc minuts o de pujar les escales a peu en comptes d'agafar l'ascensor.

Mercè Piqueras ha dit...

Oderoche, gràcies per l'enllaç. Aques article, molt ben documentat, trenca el mite que sovint tenim sobre l'olimpisme.

En diversos llocs he llegit que el baró de Coubertin tenia idees racistes i que estava en contra de la participació de les dones en els Jocs. (De tota manera, no estic segura que es tracti de fonts fiables, per tant, prefereixo deixar-ho en el dubte fins que ho comprovi.)

Clidice ha dit...

Te'l subscric de cap a peus, a més, com a practicant de l'esport com a font d'alegria i salut, no em sento gens motivada veient aquesta mena d'éssers -suposadament humans-, que se la passen "superant-se", que de qualsevol cosa se'n diu superar-se avui.

Miquel Saumell ha dit...

M'he sentit molt identificat amb la primera frase del penúltim paràgraf. Cada vegada em feia més mandra acompanyar els meus fills al partit setmanal de futbol-sala, i sort que al final ja hi anaven sols. Algunes "companyies" eren nefastes, tant pels pares com pels jugadors!

Mercè Piqueras ha dit...

Clídice, Miquel, avui he vist que La Vanguardia parla dels atletes adolescents que han de renunciar a tantes coses pròpies de la seva edat per ser esportistes d'elit. I de com, moltes vegades, són les famílies les que els empenyen perquè desitgen veure com el fill o la filla aconsegueixen allò que ells haurien volgut ser.