dilluns, 6 d’agost del 2012

Destreses que mai no tindré

Dissabte (4 d'agost 2012) vaig estar veient per TV2 una part d'un concurs internacional de piano que es fa aquests dies a Santader. Una jove pianista de Geòrgia va interpretar un concert de Mozart per a piano i orquestra (el número 21). Les càmeres enfocaven sovint les seves mans movent-se pel teclat i de tant en tant també la seva cara, que traspuava alegria i una gran satisfacció pel que estava fent. No tenia cap partitura i no era una peça curta. No sé com era capaç d'interpretar de memòria tot el concert. Em fascinava veure com els seus dits es movien àgilment pel teclat, de vegades suaument --en l'andante, per exemple--, però sovint molt ràpidament i amb uns moviments que eren difícils de seguir amb la vista.

M'admira la feina dels músics. En primer lloc, saber llegir una partitura. Quan vaig fer el batxillerat, una de les assignatures que teníem les noies era música: teoria i solfeig. Jo sabia solfejar sense música, és a dir, fer els moviments segons el compàs i si eren rodones, blanques, negres, corxeres, etc. També vaig aconseguir aprendre allò dels bemolls i els sostinguts. Però mai no vaig saber "traduir-ho" en el sons corresponents. Era com si hagués après una llengua només per escrit, però en desconegués la fonètica. Per sort, com que la música era una "maria", una d'aquelles assignatures "menors", obligatòries però que calia fer-ho molt malament perquè et suspenguessin, la professora no exigia massa a l'hora de l'examen. A més, si responies bé la teoria, ja et salvaves.

Quan veig gent que agafa una partitura i són capaços de cantussejar la música que hi ha escrita, em fan una enveja enorme; enveja sana, però molt gran. I quan veig un intèrpret de piano que amb la mà dreta fa uns moviments, amb l'esquerra uns altres i, a més, va prement uns pedals, em pregunto com pot coordinar tots aquells moviments de diferents parts del cos. Una vegada ho vaig preguntar a la meva filla Elena, que durant uns anys tocava el piano. Ella em va respondre que de la mateixa manera que, quan jo conduïa el cotxe, amb una mà canviava les marxes mentre tenia l'altra al volant i, a més, amb els peus premia tres pedals diferents. Crec que va ser molt amable amb mi, però no em sembla que conduir i tocar el piano puguin comparar-se. Conduir és  una acció que acaba sent gairebé automàtica; si més no, jo no penso en cada moment si he de canviar de marxa, si he de prémer l'embragatge, l'accelerador o el fre. Potser sí que sóc conscient que he de posar l'intermitent o que, si hi ha un límit de velocitat, he d'afluixar el peu de l'accelerador, però poca cosa més.

I si admiro qui toca el piano, encara admiro més els qui toquen alguns altres instruments. En el piano, les tecles són ven visibles, i orienten l'intèrpret, però com s'ho fan els intèrprets de violí, de violoncel o de contrabaix per saber a quin punt de la corda han de repenjar l'arc o com han de fer-lo lliscar, o quina durada ha de tenir el contacte de l'arc amb la corda? És fascinant que puguin traduir en so, en música, aquells signes del pentagrama, sense cap més indicació i que cada cop ho encertin. I no dic res de seguir les indicacions del director mentre s'està interpretant una obra: fer anar l'instrument, llegir una partitura i a més estar amatent als moviments del director. Aclaparador!

Després hi ha la gent que toca d'oïda. Persones que mai no han estudiat solfeig ni interpretació i que agafen un instrument i poden tocar-hi peces conegudes. És com si algú aprengués a parlar una llengua només sentint-la parlar. Tot això són destreses que mai no he tingut ni tindré.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Segur que tens destreses que no tenen altres i que potser no valores tant pel fet que les tens.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, ets molt amable. Sí, potser sí, que en tinc alguna, de destresa, però no em sembla que cap cosa de les que jo puc fer sigui tan difícil. I és possible que qui es dedica a la música no trobi tan complicat com jo allò que fa.

Lapsus calami ha dit...

En principi aquestes habilitats tenen alguna cosa d'infantil, crec jo. De fet, l'educació musical té les seues arrels a la infantesa i bona part del que es desenvolupa mai no s'arribarà a racionalitzar completament. L'aprenentatge musical té prou a veure amb el lingüístic, i tal i com podem parlar una llengua malgrat ser analfabets, podem fer música sense saber solfeig. Bé, perdona'm l'explicació; passava per ací, m'ha cridat l'atenció el post i m'ha agradat el teu blog. Salutacions.

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies per l'explicació, Lapsus calami. Aleshores, per poder tocar bé un instrument, caldria haver començat a fer-ho durant la infantesa?

Lapsus calami ha dit...

Potser sí, Mercé, tot i que tenim alguns casos de bons intèrprets que varen començar la seua carrera professional relativament tard. Però serien les excepcions que confirmen la regla. Hi ha que dir, però, que més enllà de les exigències professionals, qualsevol persona pot començar en qualsevol moment de la vida la seua educació musical com a intèrpret instrumental. Li serà més o menys costós depenent de les seus aptituds personals. Però podrà gaudir amb un petit esforç d'un dels majors plaers artístics que conec: fer música. Altra cosa, com et deia és assolir un nivell diguem professional. No sé si he pogut aclarir-te alguna cosa...