La prima cosa bella és el títol d'una cançó de Nicola di Bari (música, la lletra és Mogol), de la qual ha pres el títol aquest film italià del 2010. Nicola di Bari i el grup Ricchi e Poveri van defensar la cançó en el Festival de Sanremo de 1970, en el qual va quedar en segon lloc (el primer lloc va ser per a la divertida Chi non lavora non fa l'amore, d'Adriano Celentano). La cançó es va fer molt popular i no és estrany sentir-la en un film que explica una història que comença el 1971; és la cançó que Anna, la protagonista, cantava a la seva filla i el seu fill i que els tres cantaven també junts.
Tot i que Nicola di Bari no crec que es pugui considerar un cantant del corrent italià dels urlatori --els "cridaners"-- la versió de la italo-marroquina Malika Ayane em sembla més adient per a la banda sonora del film; és més íntima i suau --tot i que en alguns moments la cançó abandona la calidesa i suavitat i agafa força:
El fil de l'argument ens mostra una mena de El hijo de la novia a la italiana, però va més enllà de la relació d'un fill amb la seva mare; és també una obra coral, en què gairebé cada personatge té al darrere un conflicte que es va revelant al llarg de la pel·lícula. No és estrany que La prima cosa bella --el film-- fos seleccionat per representar Itàlia en els Òscar. És una excel·lent tragicomèdia --o una comèdia tràgica-- molt ben dirigida per Paolo Virzì, que ret un petit homenatge a dos grans del cinema italià, Dino Risi i Marcello Mastroianni, en una escena del film. I m'ha agradat veure'n la versió original, que permet apreciar la varietat dialectal --toscana--, especialment en la nena.
6 comentaris:
Hola Mercè
Ahir també vaig vuere una molt bona pel.licula, El fin es mi principio, he fet aquest comentari al blog:
http://piltruns.blogspot.com/2011/08/formar-parte.html
Una abraçada
Gràcies per la recomanació, Pilar; és una de les que vull veure abans no la treguin del Renoir.
Hola,
a mi també m'agradà bastant El hombre de al lado. És d'eixes pel·lis que t'estan parlant d'una cosa però en el fons, et parlen d'una altra.
Coralet, "El hombre de al lado" és un film surrealista. Malgrat que tenir un veí que faci el que fa Víctor ha de ser una punyeta, et cau simpàtic i penses que, en el fons, té raó a demanar aquella mica de sol que a l'altre li sobra. A més, té una veu magnífica, que em recorda el que eren les veus respectives en la interpretació de Richard Burton i de Vittorio Gassman.
Potser havia posat massa expectatives en aquesta pel·lícula i per això no em va acabar de convèncer:
http://caracteresocultos.blogspot.com/2011/08/familias-felices-infelices-y.html
De l'altre que comenteu també en vaig parlar al blog:
http://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/07/finals-i-principis-tiziano-terzani-i-el.html
Potser és que em faig gran, em torno repatània i no trobo res bé del tot, he, he.
Júlia, dons jo hi vaig anar sense massa expectatives, més que res perquè m'agrada veure pel·lícules italianes en versió original, i em va agradar. No vull dir amb això que cregui que és un film extraordinari, però en vaig sortir satisfeta.
El film de la conversa entre el pare i el fill no l'he vist encara i no puc opinar.
A mi em passa amb els llibres el que tu dius, especialment amb les novel·les; em costa trobar-ne una que em satisfaci i fins i tot estic perdent el gust a llegir obres de ficció.
Publica un comentari a l'entrada