El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 14 de gener de 2011

Tot parlant de microbis

Aquest matí feia un dia de primavera. En arribar al passeig Marítim, de bona gana hauria fet el que el nom del carrer indica: passejar. Però tenia una cita a l'Institut de Ciències del Mar (ICM) per participar en una sessió científica organitzada per la Societat Catalana de Biologia. Ja és tradicional que a començament de gener s'organitzi aquesta trobada de microbiologia, per parlar dels darrers avenços en una camp que no és massa conegut per la societat: l'ecologia microbiana. La meva participació s'allunyava una mica del fil conductor i hi he tractat un aspecte de la divulgació de la microbiologia tot explicant la presència que tindran els microbis en la nova exposició permanent del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

No és molt freqüent veure exposicions sobre microbis en un museu. Per la cerca virtual que fa un parell d'anys vaig estar fent en dezenes --potser algun centenar-- de museus, vaig adonar-me que, en els casos que eren tinguts en compte, ho eren sobretot pel vessant que més coneix la gent: els microbis com a causa de malalties. De fet, la microbiologia, que és una ciència relativament jove, va néixer com a microbiologia mèdica, per estudiar les causes de les infeccions. Tanmateix, els microorganismes patògens són una minoria dins del món microbià. N'hi ha molts mes que són beneficiosos i n'hi ha que fins i tot són indispensables per a la vida. Ara que tant es parla del reciclatge, hem de tenir en compte que els primers organismes recicladors van ser el microbis.

Al final de la trobada, Carles Pedrós-Alió, investigador de l'ICM alhora que bon divulgador, ha dit unes paraules com a cloenda d'aquella sessió en què hi havia un grup d'estudiants de biologia. Els ha explicat que, en aquell centre es fan dos tipus de recerca: una que es considera "útil", perquè és la que té aplicació immediata, i una altra --la que ell fa-- que es considera "inútil", perquè no sembla que serveixi per a res. Ha dit que, a un artista, li pregunten sobre un quadre "això què significa?", i a un investigador que, com ell --és ecòleg microbià--, es dediqui a un tipus de recerca que molta gent no li veu cap aplicació, li pregunten "això per a què serveix?". A ell li agradaria que, de tant en tant, a algú se li acudís fer aquestes preguntes al revés i preguntar a l'artista "això que pintes, per a què serveix?" i al científic "això que estudies, què significa?".

Aquesta reflexió de Pedrós-Alió m'ha fet pensar en dues coses. per una part en l'exposició "Això que investigues, per a què serveix?", que l'Associació Catalana de Comunicació Científica va inaugurar fa uns dies, i que intenta explicar el sentit de la recerca. Per una altra, en un comentari sobre els museus de ciència que vaig sentir a un italià en una conferència. Va dir que un cop va dur el seu fill a una exposició d'art abstracte i el vailet, mirant un quadre va dir-li que no l'entenia però li agradava. I aquesta és l'actitud que té molta gent davant de l'art, no es preocupen tant de la comprensió com del fet que els agradi o no. En canvi, quan es va a un museu de ciència, hi ha gent que surt emprenyada si no entén tot el que ha vist. No accepten que es pugui anar a un museu de ciència a gaudir, sense entendre, com ho farien en un museu d'art. La finalitat educativa d'un museu no ha de desaparèixer, però hem de pensar en el museu de ciència també com un espai de lleure, de gaudir del que s'hi veu.

Finalment, Pedrós-Alió ha parlat del paper de la divulgació i de la importància que té la difusió del coneixement científic en la societat. Ha afirmat que caldria considerar la comunicació com una opció professional més per a una persona que fa uns estudis científics. Això m'ha desvetllat encara un altre record: quan, fa ja molts anys, algú em va parlar d'un biòleg que coneixia i que "el pobre" es guanyava la vida fent fotografies científiques per a llibres de text i altres publicacions. Aquella opció --la divulgació a través de la fotografia-- semblava l'últim recurs quan el científic no podia dedicar-se a la recerca. Malauradament, encara hi ha qui pensa que dedicar-se a la divulgació és restar esforços per a altres activitats més importants.

Potser us interessarà:
- Un museu de ciències naturals per al segle XXI (11.12.2009)
- Els humans i els seus microbis (29.09.2010)
- La biodiversitat invisible (16.04.2010)