El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 23 de gener de 2011

My Fair Lady i Pigmalió

My Fair Lady va ser la primera pel·lícula que vaig comprar en vídeo i la primera que vaig tenir en anglès. L'havia vista al cinema en una versió en què, a més doblar els actors quan parlaven, havien doblat també les cançons en castellà. Per això, quan vaig veure el vídeo en una botiga d'Oxford Street, durant la meva primera visita a Londres, no vaig dubtar a comprar-lo. Amb els anys he vist el film moltes vegades (ara ja no puc, ja no tinc reproductor de cintes, hauré de buscar-lo en DVD) i en el cotxe també he escoltat molt el casset. És una de les meves pel·lícules favorites i la música també m'agrada molt. Audrey Hepburn broda el paper de Liza Dolittle, la noia que ven flors pel carrer i a qui el misogin professor de fonètica Heny Higgins (Red Harrison, fantàstic en el seu paper) converteix en una elegant i educada dama, especialment gràcies al canvi en el seu parlar.

El film, dirigit per George Cukor, va ser l'adaptació al cinema d'un musical teatral basat en una obra de teatre de Bernard Shaw (Pygmalion), que, al seu torn, estava basada en la llegenda grega de Pigmalió, l'escultor grec que odiava les dones, però s'enamora de l'Afrodita que ell ha esculpit. El film és bastant fidel al Pygmalion de Bernard Shaw, excepte en la part final. De fet, la versió que vaig llegir tenia un final obert, amb diverses possibilitats.

Rescato de Youtube un parell d'escenes musicals del film. La primera és de l'ínici del film, quan Liz ven flors pel carrer, a Covent Garden, i diu allò que més li agradaria: "Tot el que vull és una habitació en algun lloc allunyat de l'aire fred de la nit..."



Aquesta altra és quan, després d'uns exercicis molt durs per millorar la seva fonètica, finalment Liza aprèn a dir correctament les frases que Higgins li ha fet repetir tantísimes vegades. La frase inicial de l'escena "The rain in Spain falls mainly in the plain", en la versió doblada al castellà es va convertir en "La lluvia en Sevilla es una maravilla" (o alguna cosa semblant).



A Catalunya ens farien falta uns quants professors Higgins que fessin classe a alguns polítics i polítiques.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

es una de las películas que siempre me han fascinado, tanto por la trama como la interpretación de Audreu (és una de las mejores actrices), he visto otras versionaes y no la han superado
Saludos
M.P

Júlia ha dit...

Joan Oliver en va fer una excel·lent versió catalana 'adaptada', recordo haver vist la Montserrat Carulla fent el paper principal.

Júlia ha dit...

Per cert, en la seva època també hi va haver polèmica amb la pel·licula, Julie Andrews havia fet el musical a Broadway amb gran èxit, cantant ella, però el paper li van donar a Hepburn, que va haver de ser doblada. Es va dir també que l'óscar a Andrews per Mary Poppins va ser una mena de desgreuge. En tot cas, la Hepburn, doblada i tot, va brodar el paper i la pel·lícula es molt maca.

La lectora corrent ha dit...

M.P., aquesta versió amb Audey Hepburn i Red Harrison és l'única que he vist del musical. No se com deuen ser les altres, però aquesta m'agrada molt.

Júlia, jo també vaig veure el "Pigmalió" en la traducció adaptada de Joan Oliver. En comptes del Covent Garden, el porxo del teatre de l'òpera del primer acte era l'entrada del Liceu. I la casa de Higgins era una casa modernista --suposo que de l'Eixample. Però devia ser una versió diferent de la que esmentes, perquè el paper de Liza --Roseta Fernandes en la versió catalana de Joan Oliver-- va interpretar-lo Lloll Bertran. Era una producció de Dagoll Dagom que vaig veure al Poliorama el 1997 (no en sabia l'any exacte, però l'hemeroteca de La Vanguardia me l'ha confirmat).

Pel que fa a la versió teatral en què va participar Julie Andrews, a Youtube se'n poden veure fragments.

Júlia ha dit...

No ho recordo però crec que era molt més antiga, pels setanta.

La lectora corrent ha dit...

Júlia, una cerca a l'hemeroteca de La Vanguardia, resol el teu dubte: l'estrena va ser el febrer de 1969. De la interpretació de Montserrat Carulla, diu el crític "...cuajó una de las interpretaciones más jugosas, matizadas, inteligentes y agudas que le hemos visto. Su encarnación de 'Roseta' (Elisa) es inolvidable por méritos propios."

També hi diu que uns deu anys abans l'obra ja havia estat representada al Palau de la Música en la versió catalana de Joan Oliver, i després, en castellà, Adolfo Marsillach va aconseguir molt d'èxit al Poliorama. Pots veure la crítica a: http://tinyurl.com/67faytc

Júlia ha dit...

Òndia, doncs sí que fa anys de tot plegat...