El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 5 de març de 2010

Un negoci de merda?

El comentari que Júlia va deixar al meu apunt sobre el paper higiènic, juntament amb el catàleg d'un exposició que vaig veure fa uns mesos a Roca Gallery, ha revifat la meva vena escatològica i m'ha entrat curiositat per conèixer aspectes històrics de la gestió dels productes del metabolisme humà i de la higiene relacionada la seva expulsió.

En la meva cerca he anat a parar a un article del 2007 que tracta de la comercialització dels residus produïts pels humans (pel seu cos, no per la seva activitat). És de la revista canadenca EUE (Environnement Urbain / Urban Environment), que publica VRM (Villes Régions Monde), una xarxa interuniversitària d'estudis urbans i dels espais que té la seu al Québec.

Quan a Europa l'orina i els excrements encara anaven sovint a parar al carrer (el famós "aigua va!") i la seva presència en el medi urbà o en els rius era la causa de moltes epidèmies, al Japó a la citat d'Edo (l'actual Tòquio) seguien unes pràctiques molt més higièniques. A més, feien negoci amb el shimogoe, que era com anomenaven els excrements humans que s'empraven com a adobs en agricultura (shimogoe vol dir 'adob que ve del cul de les persones'). Els mateixos pagesos, o persones que treballaven per a ells, anaven casa per casa per comprar aquest producte. Devia ser molt apreciat, perquè en les cases de lloguer, la propietat del shimogoe generat pels llogaters era de l'amo de l'habitatge i era ell qui en fixava el preu. Tot i que a La Xina i en alguns països africans també s'aprofitaven les femtes humanes en agricultura, el sistema de comercialització que es feia al Japó no s'ha vist enlloc més.

Adobar els horts amb excrements humans podria haver estat també causa d'epidèmies per la possible contaminació fecal de les mateixes verdures i de l'aigua de boca. Tanmateix, el risc era mínim perquè a Edo/Tòquio menjaven les verdures bullides i amb els àpats bevien molt de te. De tota manera, Tòquio va anar creixent desmesuradament i va arribar un moment en què no hi havia prou horts al voltant de la ciutat per poder consumir tot el shimogoe que la capital generava i la gestió dels residus va esdevenir un problema.

Sobre l'ús de les femtes per a adobar els horts, hi ha coses curioses. Per exemple, les femtes de les persones que tenen una professió que requereix esforç físic són més aviat pobres en nitrogen i altres nutrients que les femtes de la gent que treballa en un despatx i porta una vida sedentària. Per tant, la caca urbana sol ser més adequada com a adob perquè a la ciutat hi ha més funcionaris i gent que treballa en despatxos. I com que a l'estiu molta part de l'aigua ingerida surt en forma de suor, la caca està més concentrada i l'adob que en surt és de millor qualitat.

Com vegeu, el negoci de la merda pot no ser un negoci de merda.

2 comentaris:

Cristina ha dit...

Caram!! em sorpren la gran ignorància que tinc sobre un tema taaaant proper

La lectora corrent ha dit...

Cristina, com que avui dia això ho veiem desaparèixer tan bon punt premem un botó o tirem d'una cadena (ja en queden poques de cadenes, em sembla), ens n'oblidem. Però imagina't les tones que es deuen generar en un any a Barcelona i les ciutats que l'envolten.