El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 15 de març de 2010

Delibes i el domini del llenguatge

Li devia un comentari a Miguel Delibes, un petit homenatge a aquest autor castellà que és un dels meus predilectes en la seva llengua, que és també una de les meves. Vaig descobrir Delibes amb una obra que no era de les primeres de la seva carrera literària, iniciada el 1947 amb La sombra del ciprés es alargada. La meva descoberta va ser amb Cinco horas con Mario, aquell monòleg que Carmen adreça al seu marit mort durant la vetlla del cadàver. Em va captivar el domini de la llengua que tenia Delibes i la senzillesa aparent dels seus relats. Després vaig llegir Memorias de un cazador, Memorias de un emigrante, La partida, La hoja roja... i tantes altres novel·les i un llibre que no era de ficció, sinó el relat de la seva estada a Praga: La primavera de Praga.

Quan fa uns mesos vaig començar a fer dissabte de llibres, els de Delibes ni se'm va passar pel cap considerar si me n'havia de desfer. De tota manera, com que estic segura que no tots els rellegiré, potser ara que torna a ser actualitat, en regali algun i em quedi amb uns quants dels que més m'han agradat, entre els quals hi ha el monòleg de la vídua, les memòries del caçador i la història del nen que està trist perquè no és el centre d'atenció de la família (El príncipe destronado).

Les meves darreres lectures de Delibes no van ser, però, de llibres, sinó dels articles que va escriure per a La Vanguardia durant uns quants anys. M'agradaven especialment els que descrivien encontres amb la gent del camp; com reproduïa les converses amb persones humils i aparentment incultes, però molt riques d'una cultura que no s'aprèn a escola ni en els llibres: la cultura que dóna el contacte amb el terròs. Persones que saben anomenar pel seu nom cada planta, animal o fong del seu ambient, i que tenen un vocabulari més ric que molta gent amb títols universitaris. Alguns d'aquells escrits eren textos divulgatius sobre la vida camperola o la natura.

He espigolat a l'hemeroteca de La Vanguardia i he recuperat algunes col·laboracions de Delibes. Per exemple, "El milagro del agua" (16 de maig de 1983), d'una sèrie que anomenava "La vuelta a mi mundo en 80 folios". La señora Lidia, la mestressa d'una fonda-bar de poble, quan parlen de l'aigua i de la sequera, que en aquella zona no s'ha notat, li diu "Diga usted que sí; aquí la seca se notó poco. [...] Mi marido y yo alquilamos una casina ahí arriba, a una legua escasa, a un joven matrimonio que no tenía donde caerse muerto. Bueno, pues ella se quedó aquí con cuatro jatinas y él marchó a Alemania. A los tres años regresó y compraron veinte cuartales, que es una finca apañada." I Delibes, que s'autoanomena "el cronista" descriu el paisatge: "Se acerca la hora del mosco y el cronista se despide y baja al río. Un sol dorado, piadoso, acariciador, se estanca en el estero. El cronista va pespunteando minuciosamente las chorreras con sus varadas. Con la tibieza del día, la sirga es hoy un jubileo."

O el titulat "Las setas y otros frutos silvestres" (17 d'agost 1984), en què un mestre d'escola gran coneixedor de la natura li parla de bolets i d'algunes plantes: "Aquí la [seta] más común es la de cardo, que nunca es mala, incluso teniendo larvas [...] Porque esta seta, aunque la llamemos de cardo, no siempre sale del tronco del cardo, que a veces se cría en el tronco de la uñagata, que llamamos aquí [...] Con la seta de cardo , y, aparte el champiñón de campo o champiñón de páramo, como aquí le dicen, hay otros dos hongos por estas tierras [...]: la crispilla y el orejón. El orejón lo da la putrefacción de la hoja de chopo y, de la del álamo, sale la crispilla, que es como una nuez grande, en forma de colmena, muy porosa, muy rica..."

Quina sort, poder disposar d'aquests textos només prement unes tecles!

5 comentaris:

Assur ha dit...

Curiosament, vaig conèixer, i admirar immediatament, Miguel Delibes quan, com tu, vaig llegir “Cinco horas con Mario”. I fixa't si em va agradar, que va ser un dels primers llibres que em va tocar transcriure al sistema braille i, quan plegava de la feina, me l'emportava per poder continuar llegint-lo a l'autobús i a casa. He anat seguint la seva obra (la seva darrer novel·la, “El hereje”, també em va tocar transcriure-la a mi), que em sembla admirable.

De tota manera, tinc una recança envers la seva persona a causa de ser un dels vint intel·lectuals que van voler encapçalar les signatures del desfortunat “Manifiesto” sobre la llengua comuna. Ell va estar molt lligat, a través de Destino, tant de l'editorial com de la revista, amb la intel·lectualitat d'aquí i em va estranyar moltíssim que, al cap d'uns dies d'aparèixer aquell “Manfiesto”, s'hi volgués sumar, i és tanta l'admiració que continuo sentint envers ell, que fins i tot he arribat a pensar que potser, com que ja era gran, el van “engatussar”. A més a més, però, sempre he intentat separar la persona de l'artista.

Assur ha dit...

Per cert! Envia'm un mail, sisplau, perquè em sembla que et puc fer arribar una cosa que et pot agradar.

Júlia ha dit...

Gran autor, gran persona. Sobre això del manifiesto, evidentment va estranyar força, però no faig massa cas d'aquestes firmes a manifestos diversos, de vegades hi ha molts condicionants i pressions.

La lectora corrent ha dit...

Doncs jo no tenia present que hagués esta un dels firmants del "manifiesto". Tenint en compte la seva edat i la desinformació que hi ha en aquelles terres del que passa a Catalunya --en tenen la imatge que alguns mitjans i alguns polítics els han mostrat--, tampoc no hi faig massa cas. Prefereixo recordar el Delibes de les "Cinco horas con Mario", el de les descripcions del paisatge i la vida rural de Castella, i el dels articles a La Vanguardia.

Júlia ha dit...

Penso com tu, lectora, també ha sortit això en el meu post sobre aquest autor, en tot cas s'han de considerar les seves circumstàncies dels darrers anys, el seu aïllament i moltes coses més. Hi ha pecats molt més grossos en el món que ens envolta.