El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 4 de març de 2010

El paper higiènic potser tingui els dies comptats

El paper higiènic és una d'aquestes coses que t'adones de la seva importància quan et manca. Aquell moment en què, assegut o asseguda més o menys còmodament, observes que, en el suport de la paret només hi ha un cilindre de cartró. Si ets una persona previsora, només caldrà que allarguis la mà i agafis el rotllo de recanvi que sempre tens a punt per quan passen aquestes coses. Si et passa fora de casa, podràs recórrer a un kleenex, suposant que en portis al damunt (si ets de les persones que encara guarda els mocs en un mocador de tela perquè et sembla més suau o creus que és més sostenible, potser a partir d'aquell dia canviïs d'idea).

Avui dia, el rotllo de cel·lulosa ens sembla imprescindible, no podem imaginar un WC que no en tingui. El paper higiènic, però, no ha existit tota la vida. I fins i tot quan ja existia, no n'hi havia a totes les cases. Vaig néixer en una època en què el paper higiènic era, per a moltes famílies, un luxe del qual es podia prescindir. Per sort, a casa meva preferien més prescindir d'altres luxes i sempre hi havia al bany un rotllo de paper El Elefante, que em sembla que devia ser l'única marca en el mercat. Jo he vist encara, a casa d'amigues i de parents, el ganxo a la paret del bany amb papers rectangulars o quadrats normalment retallats d'algun diari o del paper amb què venia embolicada qualsevol cosa que es comprés, perquè les bosses de plàstic encara no es feien servir. Amb una mica de sort, podia ser el paper de seda amb què venien embolicades les taronges; però també podia ser el paper d'estrassa de les paperines en què posaven molts productes en el mercat.

El Elefante no tenia res a veure amb el paper tissue que avui dia acaricia la nostra pell. Era a mig camí entre el paper manila i el paper d'embalar: color marronós, amb un costat llis i l'altra part més aspra. Mai no he sabut quina part era la que calia posar en contacte amb la pell: si la fina, però sense cap poder d'absorció, o l'aspra, que segurament netejava millor, però podia encetar la pell.

El primer paper de vàter comercial no era com el coneixem ara --una tira embolicada al voltant d'un tub de cartró--, sinó trossos quadrats plegats que venien dins d'una caixa. La invenció s'atribueix al nord-americà Joseph Gayetti, de Nova York. Era un paper "terapèutic", per prevenir les hemorroides, que contenia aloe, i a cada full duia el nom imprès de Gayetti. El tub de cartró va venir després, el 1890, i va ser l'empresa Scott, de Filadèlfia la que el va començar a producir. El 1942 va aparèixer el de doble full i el 1954, el paper de vàter de color.

Qui sap la vida que li queda al paper higiènic! Potser després d'haver-se popularitzat arreu, ja estigui començant el seu declivi. A Taiwan ja es pot comprar un seient de vàter que duu incorporada una dutxa de bidet amb control remot computeritzat de la temperatura del seient i de l'aigua. Funciona prement uns botons que estan il·luminats de manera que també puguin fer-se servir de nit, a les fosques. Segons el web que l'anuncia, per fer-lo servir només cal prémer un botó i des del seient surt un braç que et neteja amb un raig suau d'aigua tèbia. Després, el braç retràctil torna a amagar-se sota el seient. El fabriquen en una varietat de colors perquè pugui fer joc amb la decoració de qualsevol bany.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Sempre he sentit curiositat per aquests temes quotidians molt poc explicats encara. Com solucionaven les senyores antigues, de segles pretèrits, el problema de la menstruació i la seva necessitat de no anar tacant-ho tot? I els infants petits o els vells, com es vestien, sobre tot si eren pobres, amb els problemes d'incontinència? Sobre el paper, el meu pare encara explicava que al poble ho feien amb una pedra, els romans crec que tenien una esponja en aigua que s'utilitzava de forma més o menys comunitària. No sé si hi ha alguna publicació sobre aquestes qüestions des d'un punt de vista històric.

Recordo molt bé el temps d'aprofitar el paper de diari o el que fos, hi havia un veí de l'escala que era un artista preparant l'artilugi amb els trossets rectangulars, que, per estovar-los, es premien i rebregaven prèviament.

Afortunadament, vaig gaudir des de la meva tendra infantesa del de l'Elefant, amb coberta de celofana, encara que aprofitàvem el de seda d'embolicar quan calia.

Abans, fa anys, als lavabos públics o de les escoles no hi havia paper, massa car, te l'havies d'emportar a la butxaqueta allà on anaves si preveies que el necessitaries.

Per cert, i perdona l'escatologia, cantava el meu pare una cançó que feia: s'arremanga, s'arremanga i va de cos, se l'eixuga, se l'eixuga amb un terròs, el terròs era mullat, tot el cul s'ha empastifat. Era molt gràfica i realista.

Dani Cortijo del blog Altres Barcelones m'ha explicat que està recollint material sobre el tema, bàsicament sobre el segle passat a la ciutat de Barcelona, però que sembla que no hi ha massa interès editorial, cosa que m'estranya, quan a casa nostra tenim una llarga tradició de literatura humorística escatològica.

Júlia ha dit...

...i és que els draps vells també eren escassos.

La lectora corrent ha dit...

Sí, Júlia, literatura humorística escatològica i també cançons com aquella de "la merda de la muntanya no fa pudor, puuuudor!, encara que la remenis amb un bastó, baaaastó!"