El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 3 de març de 2010

Els caramels de Sant Medir

La Festa de Sant Medir forma part de les meves memòries d'infància i joventut, sobretot de la infància, dels anys viscuts a Gràcia. El matí del 3 de març em llevava pensant si, camí d'escola, tindria la sort de creuar-me amb alguna colla de romeus: nois i noies a cavall, carros tirats per cavalls i, a mesura que passaven els anys, camions descoberts i camuflats com a carrosses, que anaven desplaçant els carros. Al matí ja llençaven caramels, però la batalla gran era al vespre quan, de retorn de l'ermita, totes les colles es concentraven en el carrer Gran de Gràcia.

No sabíem per què s'honorava aquell Sant, però tant se valia! Allò que ens importava era veure aquells genets i amazones i, especialment, atrapar com més caramles millor. Era un dia d'escola, però, quan se sentia que s'apropava alguna colla, les "senyoretes" ens deixaven baixar al pati i, a través de les reixes de la porta gran (una porta que em sembla que no s'obria mai, perquè les alumnes entràvem i sortíem per una porta petita lateral), sempre arribaven caramels al patí. Quan ja feia batxillerat (el batxillerat de la meva generació, que s'estudiava dels 10 al 16 anys), en sortir d'escola al migdia anava amb algunes companyes a passejar pel barri per veure si trobàvem alguna colla i podíem arreplegar algun caramel més.

Al vespre no m'agradava tant la desfilada, tot i que els romeus llençaven molts més caramels. Hi havia massa gent, i em feia l'efecte que, en ajupir-me per agafar algun caramel, després em costaria posar-me dempeus. Hi havia gent que anava a veure la desfilada bren preparada, amb mocadors de fer farcells que lligavrn per les puntes, per omplir-los de caramels

Als catorze anys vàrem anar a viure a Sarrià. També hi havia colles de Sant Medir, però no tantes com a Gràcia. Algun any les vaig veure desfilar pel passeig de la Bonanova i pel carrer major de Sarrià. Però la il·lusió que em feia llevar impacient i neguitosa ja havia passat.

No sé per què la mainada teníem aquell desfici per arreplegar caramels. Normalment no valien res i, després d'una primera llepada, molts acostumaven a anar a parar a les escombraries. Però cada caramel atrapat al vol o recollit de terra era com un trofeu de caça.