El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 24 de juny de 2008

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit d'alegria
estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Així comença la cançó que Sisa dedicava a la Nit de Sant Joan en aquell espectacle de Dagoll Dagom de fa potser vint-i-cinc anys o més. Fogueres, coca, focs artificials, balls... són alguns dels ingredients d'aquesta nit màgica. Màgica, però que mai no m'ha agradat massa per culpa d'allò que per a molta gent és el seu atractiu principal: els petards. Em molesta el soroll dels petards i des que la mainada de casa va fer-se gran i van començar a celebrar la revetlla pel seu compte, no n'he tornat a comprar. I quan en comprava, llevat de les bombetes --que no podien faltar mai-- la resta eren coses que fessin llum i el mínim soroll: volcans, rodes i bengales sobretot.

Em sembla que Catalunya és l'única comunitat autònoma de l'estat espanyol on el dia de Sant Joan és festa, tot i que hi ha molts llocs a la península Ibèrica on també celebren festes del solstici d'estiu entorn del foc -- tradicionals per tot Europa. Segons el calendari laboral de 2008 del Ministerio de Trabajo, hi ha algunes ciutats com ara Alacant, Almeria, León, Badajoz, Albacete o Segovia, on el 24 de juny és festa, però és una festa local. És una llàstima, perquè és més difícil mantenir les tradicions si no són reconegudes oficialment.

De tota manera, a Barcelona, i per diverses causes, la revetlla de Sant Joan ha canviat molt. Per a la mainada de la meva infància, Sant Joan era, sobretot, la foguera. Era una foguera popular que muntaven els nens dels barris, que una setmana abans començaven a anar casa per casa recollint els mobles vells i fustes que el veïnat els donava. (En escriure 'nens' vull dir el que escric: petits mascles de l'espècie humana. No semblava que fos cosa de nenes això d'anar a demanar llenya per a la foguera i després muntar-la i encendre-la.)

Vaig viure uns anys al carrer Cardener de Barcelona (aleshores se'n deia 'Cardoner'), en el barri "de la Salut", que ara forma part del districte de Gràcia, i la foguera de Sant Joan es feia en un descampat que hi havia a tocar d'uns horts (suposo que ara no deu existir el descampat ni tampoc els horts). Un any, la meva mare va donar als meus germans un cotxet vell de bebè que a casa ja no feia falta, perquè el fessin servir per dur la llenya que anessin recollint. Estaven molt cofois amb el cotxet, però uns ganàpies d'un carrer de més avall de Gràcia (crec que dels voltants de la plaça del Sol) els el van prendre i ells van tenir un gran disgust. Els meus records no són molt clars, però em sembla que la meva mare els va acompanyar a trobar els ganàpies i van recuperar el cotxet.

Muntar la foguera --o veure com es muntava-- era un dels atractius de la festa. S'anaven apilant els mobles, taulons, escombres, etc. de manera equilibrada i anant en compte perquè, en cremar i caure, no s'escampessin. I a la part superior acostumaven a fer-hi una mena de ninot, com si fos un espantall. Però el clímax de la festa era quan s'encenia la foguera. Les flames començaven la seva dansa màgica de llum i color. I qui sap quants records cremaven amb aquells mobles vells!

Ara, de fogueres se'n fan moltes menys i crec que són municipals. Fa molts anys que no n'he vista cap i no sé d'on es treu la llenya. Potser dels mobles vells que recullen les patrulles municipals cada setmana? O deu ser un material especial, menys contaminant?

Pel que fa a coets i petards, fa tants dies que les meves orelles estan suportant el soroll de petards anticipats, que la nit passada no m'han agafat de nou. Diumenge (22 de juny) al vespre hi va haver un moment en què em pensava que s'havia avançat un dia la revetlla; ahir, dilluns, vaig saber que havia estat per celebrar una victòria obtinguda a còpia de penals per la selecció espanyola de futbol.

Potser allò que més m'agrada avui dia de la revetlla de Sant Joan siguin les coques, aquest pastís aplatat fet bàsicament de farina, ous i sucre, altres ingredients variables (fruites confitades, crema, cabell d'àngels, llardons, etc.) i pinyons pel damunt. Sense pinyons, un coca no és una coca, tot i que ara hi ha coques que, en comptes de pinyons, duguin ametlles tallades llarguetes, imitant els pinyons. Enguany, la de casa va ser una coca del forn i pastisseria Can Fornés, de Santa Maria de Palautordera. No hi vaig anar expressament a comprar-la, però. (M'agraden molt el pa i la coca d'aquest forn, però no pas fins al punt de fer 100 quilòmetres --anada i tornada-- només per comprar-ne.) Vaig aprofitar que vaig anar a aquest poble al matí i la vaig comprar. L'aparador de Can Fornés és petit, però feia molt de goig:

Fotos: M. Piqueras
I ara me'n vaig a esmorzar. Avui faré un extra i hi afegiré un trosset de coca. No sé per què les restes de coca em semblen sempre tan bones!