El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 8 de juny de 2008

Finlàndia de nou

Helsinki. La catedral, amb les seves cúpules verdes,
visible de gairebé qualsevol punt de la ciutat
Foto:
Suurkirkko, Wikimedia Commons

Helsinki, 8 de juny de 2008
El 1997 vaig anar a Helsinki a un congrés. Si fa no fa per aquesta època de l'any. Fa uns dies vaig buscar la guia que em vaig comprar aleshores perquè hi havia de tornar aquesta setmana. A més de la guia, vaig trobar el quadern de notes que hi vaig escriure. Aquests quaderns de viatge i les fotografies són part de la meva memòria. Ara que les fotos queden emmagatzemades en l'ordinador, de vegades obro carpetes i m'estic una estona repassant fotografies dels viatges fets els darrers anys (vaig començar amb la fotografia digital el 2003). És com fer de nou el viatge. Em passa el mateix rellegint el que vaig escriure.

Pel que fa a l'anterior viatge a Finlàndia, de fotos en tinc poques; encara feia servir una càmera òptica, que se'm va espatllar i moltes fotos no van sortir. Però conservo en la memòria el record del color dels capvespres, de les aigües tranquil·les, dels mil llacs o estanys que vaig veure quan l'avió aterrava, del quiosc (de beure i menjar) lluminós en un passeig molt cèntric, d'alguns parcs visitats, de la catedral blanca amb cúpules verdoses, visibles des de gairebé tota la ciutat... Si hagués de triar algunes paraules i colors per definir Finlàndia com la veig veure el 1997, triaria placidesa, calma, i rosa, blau pastel, verd suau.

Això pel que fa al paisatge, però no a la gent. En el vol d'anada, una dona finlandesa que vivia a Barcelona em va dir que a l'estiu, a Finlàndia la gent està esbojarrada, sobretot a començament d'estiu. És com si volguessin aprofitar la llum i el sol que tenen aleshores amb tanta abundor i que a l'hivern els són negats.

Tenia raó aquella dona. El dia que vaig arribar feia sol, però la temperatura era tan baixa, que em vaig haver de comprar uns guants. I mentre jo passejava amb un mocador al coll i les mans enguantades, la gent del país seia a les terrasses dels bars, lleugers de roba, la mar de frescos, com si fossin a la riba de la Mediterrània. I al vespre (vespre per l'hora, no perquè fos fosc), després de sopar hi havia encara molta gent pels carrers.

Els propers dies tindré un programa atapeït de seminaris, rodes de premsa, visites a centres, la cerimònia del Millennium Technology Prize, i la conferència del guanyador. No sé si podré dedicar cap estona al meu bloc; potser hauré de conformar-me a escriure en la meva moleskine. Per sort, els vespres seré lliure per gaudir amb aquells meravellosos capvespres finlandesos. Escric les meves impressions quan fa encara poques hores que sóc aquí. Placidesa i calma segueixen sent les paraules que faria servir per descriure Helsinki un diumenge a la tarda. Els colors, però, són diferents. El dia és rúfol. Però els núvols són preciosos.

Escric des de la sala d'executius de l'hotel (els del Millennium Prize no s'estan de res), amb una vista esplèndida (també es esplèndida la de la meva habitació, però aquesta és panoràmica) on her vingut a agafar forces i descansar una estona. A més de revistes, TV, un PC i impressora, en aquesta sala hi ha begudes i menjar, un ambient relaxat i taules i sofàs.

Ara sortiré a donar un volt. He vist un parc aquí aprop, i en passar al costat m'ha semblat una mena de petit jardí botànic, amb cartells que indicaven el nom de les plantes. I un bé de déu de plantes en flor... Hi vaig de seguida.

2 comentaris:

Olga ha dit...

Jo hi vull tornar a Finlandia, vaig quedar-me amb ganes de més...Cap a la Laponia i la costa...

lectora corrent ha dit...

Jo també em quedo amb ganes de més. Només conec Helsinki i alguna illa propera. Ha de ser molt bonic recòrrer el país.