El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 24 de novembre de 2012

Sembrar per recollir

"Sembrar per recollir" és el nom d'un bloc que recull els escrits que van dedicar a un professor de biologia els seus alumnes i exalumnes de l'Escola Aula quan va jubilar-se, el juny de 2012. Era Pere Cairó i fa un parell de dies vaig assabentar-me de la seva mort per dos escrits també d'exalumnes seus que va publicar La Vanguardia en la secció d'obituaris.


Vaig conèixer Pere Cairó durant els meus anys d'universitat. Crec que era d'un curs anterior al meu, però potser feia alguna assignatura amb nosaltres. A més, havia entrat al laboratori de Zoologia i feia de professor en classes de pràctiques. Recordo que un dia del darrer curs em va dir que l'havien fet fora. La memòria em falla i no puc precisar quin era el motiu, però no tenia res a veure amb la feina que feia en el Departament; era per un motiu polític. Eren anys de dictadura i les reivindicacions, per més justes que fossin, solien tenir males conseqüències.

Abans d'estudiar biologia, en Pere havia estudiat medicina i ara he sabut perquè es va decidir després per la biologia. Ho explica un dels seus alumnes i ell també, en el vídeo del seu comiat que els estudiants han penjat en el bloc que van dedicar-li. Deia que quan, a finals de carrera de medicina, va començar a tenir els primers contactes amb malalts, va adonar-se que no tenia fusta de metge perquè, davant la malaltia, es posava a plorar i això no és el que ha de fer un metge. No sé si la medicina va perdre un bon metge, però estic segura que, amb el canvi, l'ensenyament va guanyar un excel·lent professor.

Després de molts anys d'haver-ne perdut el contacte, vaig tornar a veure Pere Cairó fa uns nou o deu anys. Vaig acompanyar Lynn Margulis a Aula, on va fer una conferència per als estudiants de batxillerat. (Casualment, m'he assabentat de la mort de Pere Cairó el mateix dia que feia un any de la mort de Lynn Margulis.) Ens van ensenyar el nou edifici de l'escola, ja a punt d'inaugurar. Em va agradar molt l'escola i el seu ambient. Vaig poder conèixer personalment Pere Ribera (1915-2009) que, amb gairebé noranta anys, encara anava cada dia a l'escola que va fundar el 1968.

Un cop d'ull al bloc "Sembrar per recollir" ens mostra quina mena de professor va ser Pere Cairó i l'empremta que ha deixat en els nois i noies que van ser alumnes seus, entre els quals hi ha Artur Mas. A més de l'escrit oficial, en unes línies manuscrites Mas li diu: "Molt apreciat Sr. Cairó, Encara que el tracte pugui semblar molt formal, m'adreço a tu de la mateixa manera que ho fèiem a l'escola [es refereix a dir-li "Sr. Cairó"], i ho faig per agrair-te de tot cor la bona petja que el teu mestratge ha deixat en molts de nosaltres. Una gran abraçada, amb tot l'efecte".

Sobre l'ensenyament, aquest matí he vist unes reflexions que ha escrit la neurobiòloga Mara Dierssen en el seu mur de Facebook. Mara es pregunta si avui dia té sentit un sistema educatiu basat en les classes magistrals i la memòria semàntica, en unes classes on no es gaudeix amb el coneixement, on gairebé no es pregunta i on, davant de la dificultat, es triar per la memorització. Si l'escola segueix aquest sistema, em sembla que Pere Cairó en va ser una excepció. Reprodueixo aquí, i amb permís de l'autora, les reflexions de la neurobióloga Mara Dierssen, tot i que ella diu que no estan "treballades". A mi em sembla que el seu raonament està molt ben treballat i això és el que més compta.
Esta semana he dado un par de charlas a chicos de ESO y bachillerato. Y quiero compartir con vosotros una reflexión: sabiendo que la nuestra es y cada vez lo será más, la sociedad de la información, ¿tiene algún sentido seguir con un sistema educativo basado en las clases magistrales y la memoria semantica? Sobre todo cuando desde hace mucho tiempo sabemos que si la información no se acompaña de una experiencia emocionalmente relevante es mucho menos eficaz. Es una pena que nuestros chic@s y nuestros profesores sigan sufriendo de un sistema que no permite disfrutar con el conocimiento, que nuestras aulas sigan siendo un lugar estéril, silencioso, donde casi no se pregunta, donde frente a la dificultad es mejor memorizar...Quizás, la pregunta más difícil es cómo despertar ese entusiasmo, esa pasión, cómo provocarla, si es posible, o si es propia de cada individuo. Encontrar sentido a las cosas, establecer relaciones e interpretarlas son caminos por los que los profesores tienen el enorme privilegio de poder guiar a los alumnos hasta el "Pensamiento Apasionado" ... El Arte para reaprender el mundo con una perspectiva diferente, el conocimiento de las grandes obras y hechos, que nos muestran la complejidad de las relaciones humanas, sus hitos, sus pasiones, sus fracasos....
Obviamente estas experiencias no son "enseñables" (ni evaluables) con los métodos tradicionales que aplicamos. Qué despierta en cada alumno, qué modela, qué inspira, qué pensamiento subyace en las interpretaciones, con qué compara y cómo lo hace, no constituyen un área posible de calificación ni seguramente "materia" de un currículo, pero creo que proporcionarían libertad, pensamiento crítico y disfrute por conocer a nuestros jóvenes. Nuestros políticos deberían tener en cuenta esos principios y no banalidades esteriles como la separación de sexos en sus proyectos educativos....
Mara Dierssen, 24 de novembre 2012
 
Actualització (10.06.2013):
Màrius Carol explica a La Vanguardia d'avui que, en un concert que Bruce Springsteen va fer recentment a Turku (Finlàndia), va dedicar la cançó The River a Pere Cairó, a petició d'una barcelonina que li ho va demanar, dient-li que aquell professor els havia ensenyat a valorar la música en la mateixa mesura que les ciències naturals. En un vídeo penjat a Youtube es poden sentir les paraules que el Boss li dedica abans de començar la cançó.

Potser us interessarà:
Pere Cairó. Pàgina del web d'Aula en memòria de Pere Cairó. Inclou el vídeo de la seva darrera classe i un enllaç al pdf de l'obituari de La Vanguardia.

2 comentaris:

ignasi cebrian ha dit...

Molts professors i professores fa temps que pensem el mateix. No és temps de classes magistrals, no. Però les polítiques actuals ens hi porten. Les aules tenen entre 25 i 37 alumnes. No es pot donar una atenció personalitzada a cada alumnes, no és pot treballar per projectes. Falten recursos: tenim de vegades només un ordinador a l'aula (sense contar els smartsmòbils que tenen els alumnes). Malgrat aquestes deficiències que venen de molt lluny, també hi ha professors i professores que innovem a l'aula i anem més enllà de la classe magistral.

A les classes d'ESO poques classes magistrals faig. Treballo fent servir microactivitats de coneixement, treballo per projectes i sense llibre (el lligam amb es editorials també està relacionat amb la comoditat de les classes magistrals), treballo indvidualment, en parelles i en petits grups i sort que els alumnes tots tenen ordinador i connexió a internet.

A les classes de Batxillerat és diferent: has de preparar als alumnes per superar la selectivitat, sobretot a segon. Però sempre que és poden aplicar metodologies alternatives a la classe magistral s'apliquen.

Classes magistrals i llibre és sinònim de comoditat i poca innovació en la didàctica. Hi ha molts i moltes professores que encenem les ganes per aprendre de molts alumnes. Des de fa molt de temps, això de la classe magistral sovint sona a tòpic. I torno a dir, malgrat les insuficiències del sistema.

Mercè Piqueras ha dit...

Ignasi, gràcies pel teu comentari. Conec també altres ensenyants que no sempre poden organitzar les classes de la manera que voldrien. Però crec que l'alumnat s'adona quan el professor o professora, malgrat les limitacions imposades pel sistema, els transmet unes inquietuds i una manera d'aprendre allunyada de la memorització i de la rigidesa de les assignatures encarcarades. Per sort encara en quedeu que sabeu despertar l'entusiasme, segurament perquè vosaltres mateixos esteu entusiasmats amb allò que feu. Crec que l'ofici de mestre ("mestre" en sentit general, no restringit a l'ensenyament primari) no està reconegut com caldria.