El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 15 d’agost de 2014

Agnes Katama, valenta dona africana, i el nom de l'Ebola

Agnes Katama i Lynn Margulis (Foto: Elena Castillo, 1995)
L'actualitat del virus de l'Ebola m'ha fet recordar una dona africana que vaig conèixer el 1995. Es tracta d'Agnes Katama, ugandesa, a qui vaig conèixer en un congrés d'edició científica en l'organització del qual vaig participar. I la relació Agnes-Ebola és perquè fa anys li vaig escriure per preguntar-li com s'havia de pronunciar el nom d'aquest virus: Ebola o Ébola. Els anglesos el pronunciaven Ebola, però el nom en molts llocs apareixia amb l'accent gràfic damunt de la primera lletra.

Agnes Katama
El 1995, l'Agnes Katama treballava per a una entitat internacional amb seu a Nairobi i va venir a Barcelona per participar en el 8è Congrés Internacional d'Editors Científics (IFSE-8; vegeu-ne la foto, presa durant el congrés, en què l'Agnes conversa amb Lynn Margulis, que també hi va participar). Era una jove alta i molt maca, i el dia de la inauguració feia molt de goig, amb un vestit típicament africà, amb una roba estampada acolorida i un mocador amb un nus al cap. No es perdia cap sessió del congrés i sempre hi prenia apunts directament en un ordinador portàtil. Entre sessió i sessió vam parlar bastant i així vaig saber que havia nascut a Uganda i que va viure a Espanya uns quants anys perquè va venir a estudiar periodisme a la Universitat de Navarra. Potser pel fet d'haver nascut en un país on es parlaven moltes llengües --tot i que després d'independitzar-se del Regne Unit la llengua oficial va ser l'anglès -- l'Agnes tenia gran facilitat per als idiomes i de seguida va aprendre l'espanyol, llengua que parlava amb molta fluïdesa i pràcticament sense cap accent estranger.

L'Agnes dirigia el servei editorial del Centre Internacional d'Ecologia i Fisiologia dels Insectes (ICIPE), una institutció amb seu a Nairobi (Kènia), en la qual va entrar a treballar el 1991. L'objectiu de la ICIPE era doble: a) dur a terme recerca bàsica en metodologies de control integral de plagues d'artròpodes, i b) reforçar la capacitat científica i tecnològica dels països en vies de desenvolupament mitjançant la formació i la col·laboració. A més, l'Agnes liderava una xarxa d'edició ambiental en què participaven institucions de països de l'est d'Àfrica, i també coordinava un programa per a la igualtat de gènere a la Universitat de Nairobi.

Em va dir que ella i tota la seva família eren catòlics i per això va venir a estudiar a España en comptes de fer-ho al Regne Unit, on suposo que devia haver-hi més tradició, atès que Uganda havia estat una colònia britànica. No vaig voler indagar sobre les seves arrels familiars, però vaig suposar que el seu pare devia ser un home poderós en el país, altrament no crec que hagués pogut costejar-li una carrera universitària. I pel fet d'haver enviat la filla a la Universitat de Navarra vaig pensar que catòlica devia ser un terme insuficient per definir la seva família; més aviat devia ser ultracatòlica. Fa poc he sabut que el seu pare, enginyer civil de professió, era el príncep Atwooki Katama (1926-2006) i que va ser qui va establir l'Opus Dei a Uganda.

Sempre he procurat que les creences religioses de les persones que he conegut no em creessin prejudicis en el seu tracte. I en el cas de l'Agnes Katama també va ser així. Un dels temes de què vam parlar aquells dies va ser la sida, que aleshores, sense la combinació de fàrmacs que es fa ara, era una malaltia que en pocs anys causava la mort de les persones afectades. Em va explicar que  ella havia vist morir ja unes quantes persones de la seva família i que n'hi havia algunes altres infectades.

Esperant la visita, a Ilha Josina (Moçambic) (foto ISGGlobal)
I coincidint amb aquell congrés, la meva amiga Jeannette, que era professora de ciències naturals i directora d'una escola a Olesa de Montserrat, em va parlar d'un exalumne seu molt brillant, Alfredo Mayor, que tot just s'havia llicenciat en biologia i tenia moltes ganes de marxar un any a Àfrica per treballar i investigar sobre malalties tropicals en algun país subsaharià. El moment no podia haver estat més oportú. Si la Jeannette m'hagués trucat una setmana abans o una setmana després, l'Agnes no hauria estat a Barcelona per poder orientar l'Alfredo en la decisió a prendre. Alfredo va complir el seu desig de passar un any treballant a Àfrica i després hi ha tornat moltes vegades. De fet, és investigador del Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona (CRESIB), a partir del qual es va constituir l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i passa temporades a Moçambic i també a l'Índia. La recerca de l'Alfredo se centra bàsicament en la cerca d'estratègies terapèutiques per alleugerir els greus efectes de la malària en la primera infància i en dones embarassades.

Agnes Katama i el virus de l'Ebola
Després de bastants anys sense saber res d'Agnes Katama, una de les vegades que es parlava del virus de l'Ebola m'hi vaig posar en contacte per indicació del Prof. Ricard Guerrero, catedràtic de Microbiologia de la Universitat de Barcelona (i que va presidir el congrés d'edició científica que va dur l'Agnes a Barcelona), per veure si ella ens podia indicar quina era la pronúncia d'aquella paraula. Ens va aclarir que Ebola era el nom d'un riu de la República Democràtica del Congo, a la capçalera del riu Mongala, afluent del riu Congo, i que el virus havia pres el nom del riu perquè un dels primers brots de la malaltia que causa va produir-se, el 1976, en un poble a la riba de l'Ebola. I va assegurar que ella sempre l'havia sentit pronunciar Ebola (amb la força en la o), tant en anglès com en diverses llengües africanes.

Per tant, des d'aleshores vam fer servir la grafia Ebola, sense accent, a més d'anomenar-lo "virus de l'Ebola", fent referència al lloc del seu origen (equival a dir "virus del riu Ebola"). Aquestes últimes setmanes, els mitjans de comunicació l'estan anomenant també d'altres maneres: amb la preposició de, però sense l'article  ("virus d'Ebola") o sense cap preposició ("virus Ebola"), com si Ebola fos el nom del virus i s'hagués pogut dir virus Pepet. En els Telenotícies de TV3, que no fa gaire pronunciaven la paraula com a esdrúixula, ara ja la pronuncien com a paraula plan amb la penúltima síl·laba tònica. I la versió catalana de La Vanguardia també ha corregit la grafia. En castellà, tots els mitjans que he consultat escriuen o pronuncien Ébola, malgrat que l'Organització Mundial de la Salut hagi adoptat la forma no accentuada per als seus textos en espanyol. Fa uns mesos es va debatre en un fòrum de traducció i els defensors de la forma accentuada ho justificaven dient que havia vingut del francès, de la mateixa manera que élite (francès) ha donat élite (castellà), encara que prosòdicament sigui un error, perquè la funció de la e accentuada (é) en el mot francès no indica que la força recau en aquella síl·laba, sinó que es tracta d'una e oberta. Per altra banda, en francès no hi ha uniformitat en els mitjans i n'hi ha que accentuen la paraula i d'altres que no ho fan.

La fi d'Agnes Katama
Quan enguany va començar a parlar-se del virus de l'Ebola, vaig recordar la consulta feta a l'Agnes i vaig pensar en ella i si devia seguir treballant a Nairobi. Una cerca per Internet em va dur la trista notícia de la seva mort, en circumstàncies estranyes, el 23 de desembre de 2000 (en alguns llocs indica el 2001 o el 2002 però hi ha indicis que l'any real de la seva mort va ser el 2000).

Oficialment, Agnes va morir quan el cotxe amb què viatjava amb alguns parents per passar el Nadal amb la família, va xocar contra un altre vehicle. Però hi ha molts punts foscos en la seva mort. No va morir en l'accident, sinó a un hospital de Kampala on van tenir-la desatesa durant hores. Diuen que l'accident va ser provocat perquè era una persona incòmoda per al Govern ugandès. Agnes havia volgut indagar en casos de corrupció que afectaven membres del Govern o les seves famílies. Moltes veus indiquen que al darrere de la seva mort hi havia algú que va actuar en nom del president, Joweri Museveni, que el 2013 va "ingressar" en el club dels 10.000 dies en el poder, un club amb molt pocs membres: els dirigents que han estat al front d'algun país més de 10.000 dies. Teòricament, Uganda té un govern democràtic, però quan un govern disposa d'una majoria que li permet canviar qualsevol llei, la democràcia està en perill (això ho sabem molt bé nosaltres). Els webs d'Amnistia Internacional i de Human Right Watch inclouen moltes denúncies a vulneracions dels drets humans comeses a Uganda. Per cert, una de les lleis més sonades dels darrers temps és la que prohibia l'homosexualitat, que finalment ha estat derogada fa poques setmanes pel Tribunal Constitucional ugandès. És curiós, però, que l'any següent a la mort de l'Agnes, la primera dama ugandesa, Janet Museveni, intervingués en el lliurament del Primer Premi Agnes Katama a la Integritat i elogiés la seva figura com a "valenta i transparent lluitadora contra la corrupció, que ha de ser emulada".

Malgrat que a penes la vaig tractar, vaig sentir la mort d'Agnes Katama. Em va semblar l'exemple de dona africana que aprofitava la seva condició privilegiada (família poderosa, una carrera universitària i càrrecs de prestigi en la seva professió) per defensar els drets dels pobles africanes i especialment els d'altres dones menys afortunades que ella i esperonar-les per progressar socialment i professionalment. I no em va semblar que aprofités la seva posició per fer proselitisme de les seves idees religioses. Descansa en pau, Agnes!

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Molt interessant l'entrada.

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Júlia. Em va impressionar saber la fi que havia tingut aquesta dona. Em va passar una cosa semblant quan una vegada se'm va acudir buscar per internet una guineana que havia estudiat biologia a Espanya; va fer el selectiu a Barcelona i aquell curs ens vam tractar bastant. Vaig trobar el seu nom en llistes de persones que havien estat mortes pel règim d'Obiang.

Júlia ha dit...

Quantes tragèdies ignorem, no es pot deixar de pensar en allò que es va dir sobre la decapitació de Lavoisier, amb el que costa que surti un cap així i el poc que costa tallar-lo.

Que fràgil és la vida segons on et toca caure.