El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 6 d’agost de 2014

Estius pretèrits (I): Sant Pere Pescador

Com que ja fa anys que el mes d'agost no acostumo a marxar de Barcelona, llevat que sigui alguna sortida d'un dia o pocs més; i com que sóc ja en aquella edat --com diu Raimon-- "amb més records que projectes, amb més passat que futur", enguany intentaré desempolvorar alguns records d'estius passats. Records que es desperten en mirar velles fotografies. No ho faré en ordre cronològic, sinó com em vingui de gust; triant fotos que em portin algun record sense tenir en compte l'època en què es van fer. Començo, doncs per aquesta fotografia de la nena plena de picades de rantells, com anomenaven els mosquits a Sant Pere Pescador.

A la fotografia no s'aprecia molt, però gairebé per totes les parts visibles del meu cos tenia picades. Els insectes xucladors han tingut sempre una predilecció especial per mi i en aquells temps, a Sant Pere Pescador, especialment vora el riu, els mosquits formaven núvols que calia apartar amb la mà. La gent del poble ja hi estaven acostumats i devien estar-hi immunitzats. Quan els forasters es queixaven dels mosquits, la sogra de la meva tia Elvira --la meva tia era una germana de la meva mare que en casar-se va anar a viure a Sant Pere-- deia sempre "Rantells? Poc que n'hi ha, de rantells!" Però jo marxava del poble sempre plena de les seves picades. Em sembla que la taca que se'm veu a la cama, en la foto, era sang d'haver-me rascat massa una picada.

Malgrat les picades, m'agradava molt anar a Sant Pere, que aleshores era un poble de pagesos i pescadors. A la majoria de les cases --de dos o tres pisos-- la planta baixa estava dedicada als animals i en el pis del damunt hi vivia la família. Moltes tenien encara un altre pis al damunt que era una mena de graner i magatzem o també galliner. A la casa de la meva tia, però, els únics animals que hi havia eren gallines, que es trobaven a les golfes. Això és perquè la principal activitat del meu oncle --el seu marit-- era la de pescador. Tenia també un camp, on més endavant hi va plantar pomeres, però no tenia cavalls, vaques o porcs, com en altres cases.

En aquella casa, a la planta baixa, on en altres temps potser hi havia hagut un estable, hi havia un magatzem on el meu oncle guardava xarxes, nanses, salabrets i altres estris relacionats amb la pesca. A l'entrada, en una mena de rebedor o vestíbul, hi recordo una taula de despatx d'aquelles que tenien tapa de persiana (el meu avi matern també en tenia una, a Barcelona), una màquina de cosir Singer semblant a la que tenia la meva mare (i que ara tinc jo), alguna cadira, un penjador a la paret i poca cosa més. Ah, sí!, a l'hivern hi havia una estufa de llenya, d'aquelles que són cilíndriques i tenen una mena de xemeneia que es fa sortir a través de la paret de la casa. Tot just entrar, a l'esquerra hi havia l'escala que duia al pis amb els dormitoris. Al fons, també a l'esquerra, hi havia el vàter, que en realitat era una comuna: un seient amb un orifici per on queien l'orina i les defecacions ves a saber on, perquè no sé si en aquella època hi havia clavegueram en el poble i, si n'hi havia, potser no arribava fins allà. Més aviat penso que anés a parar tot a un pou negre.

A la planta baixa hi havia una altra habitació que era alhora cuina, menjador i sala; el lloc on es feia vida. Hi havia una pica amb una bomba manual, potser de ferro colat, per treure aigua d'algun pou, suposo. Tinc records borrosos d'aquells anys, però em fa l'efecte que també era el lloc on, cada matí ens rentàvem o s'agafava l'aigua per rentar-se en una palangana. M'agradava molt veure com funcionava aquella bomba I ara que hi penso em fa l'efecte que a l'habitació de l'entrada n'hi havia una altra, però no n'estic gens segura. Si més no, tinc el record de dues bombes de mà separades per la paret, o sigui devien extreure l'aigua del mateix pou. Possiblement la meva cosina Elvira --la filla de la meva tia de Sant Pere-- ho recordi; hauria de preguntar-li. D'aquelles bombes, en el poble n'hi havia també pel carrer i la gent hi anava a omplir càntirs i garrafes, cosa que em fa pensar que hi devia haver cases sense aigua. I a les que n'hi havia no n'hi havia per tot el que calia. Per exemple, les dones rentaven la roba en el riu. Quan anàvem al poble a l'estiu, jo també anava "a rentar"; m'agradava això de ficar-me dins de l'aigua i fregar la roba amb les mans i donar-li cops:



La meva tia vivia al carrer Major, si més no, oficialment. Però no era ben bé el carrer Major (que en aquell temps, a més, no es deia carrer Major, sinó carrer del Doctor no-se-què), sinó un cul de sac d'aquell carrer, com un passatge on només hi havia la casa de la meva tia i una altra al davant on vivia, amb la seva família, un home que durant anys va ser el secretari de l'Ajuntament. El carrer Major estava asfaltat, però no pas aquella entrada. De tota manera, era un lloc molt bonic perquè, arran de les cases, hi havia sempre plantes. El record més antic que tinc de les flors de nit (el dondiego de noche) és el de les que hi havia, tot l'estiu ufanoses, en aquell carreró. Les recordo de molts colors, vermelles, grogues, liloses, amb taques,... I a costat de la porta de la casa creixia una parra que s'enfilava per la façana. Malauradament, quan el progrés va fer que en un determinat moment asfaltessin aquell carreró, les plantes van desaparèixer. No sé si es va salvar la parra, però em fa l'efecte que també va ser eliminada.

Si, quan anàvem a Sant Pere, hi anava també el meu avi matern, que havia estat pescador, molts dies anàvem a la platja amb barca, baixant pel Fluvià fins a la gola del riu. Després el iaio tirava la xarxa i sempre s'agafava algun peix per sopar. Era una barca de rem i els qui normalment remaven --si no hi anava el meu oncle-- eren ell i la meva mare. (La meva mare, de joveneta, havia practicat el rem esportiu a Barcelona.) Encara recordo com, el meu avi, que tot i ser ja gran era més fort que ella, l'esperonava tot dient-li: "Boga, noia! Boga, noia!".  Un cop a la platja --deserta gairebé sempre--  jugàvem rebolcant-nos per les dunes i, quan era l'hora de recollir la xarxa, tothom, petits i grans, ens posàvem a fer força i tirar de la corda. (A la foto de la barca, els dos adults són el meu avi i la meva mare; la mainada, dos germans meus, un cosí de Barcelona, la cosina santperenca i, a la dreta, jo.)

Suposo que el meu interès per la llengua és innat, perquè recordo que de ben petita ja em cridava l'atenció la manera de parlar de la gent de Sant Pere; aquell "poc que n'hi ha, de rantells" (pronunciant el 'poc' com si tanquessin la boca) o paraules que a Barcelona no sentia dir, com ara 'un xic' en comptes de 'una mica'; 'trumfes', per 'patates'; 'amanir' en comptes de 'preparar' o 'arreglar' ("amanir la cartera" per anar a escola, per exemple); el 'pas' afegit a les negacions ("no ho sé pas"); l'ús de 'ser' en comptes d''haver' en formes compostes ("som anats" en comptes d'"hem anat"), o aquella "t" afegida a algunes formes verbals ('séntut' en comptes de 'sento').

Fins que no vaig tenir uns catorze anys, recordo un Sant Pere Pescador típicament rural. A l'estiu, els únics forasters eren persones que, com nosaltres, hi tenien parents, perquè no hi havia cap hotel ni altre lloc on allotjar-se. Però el boom turístic va arribar també a Sant Pere. L'Hostal Coll-Verd i el càmping La Gaviota (anys després va passar a dir-se La Gavina) van ser les primeres instal·lacions turístiques que s'hi van fer.  Però això ja és una altra història.

Fotos: S. Piqueras (dècades de 1940 i 1950)

8 comentaris:

Júlia ha dit...

CREC que paga la pena deixar escrits aspectes de la vida quotidiana del passat ja que sense adonar-nos deixem que el jovent creixi en la ignorància. Fa uns dies, en una ruta pel barri, en explicar que les cases d'abans només tenien comuna una noia jove, però no pas massa, va preguntar si aleshores la gent no es rentava o què. Ahir mateix una altra persona d'uns quaranta anys s'estranyava de coses com allò de bullir les xeringues per les injeccions i que 'fóssim tant antihigiènics'. Crec que els aspectes del dia a dia són molt desconeguts, fins i tot el de la història recent.

Allau ha dit...

Completament d'acord amb la Júlia. M'ha agradat molt la teva estampa estiuenca i m'ha semblat molt viscuda.

Mercè Piqueras ha dit...

Sí, Júlia, sembla estrany que en no massa temps s'hagin produït tants de canvis en les condicions de la vida quotidiana. Quan jo em vaig casar, durant més d'un any encara vaig rentar a mà les coses petites (llençols, tovalloles i altres peces grans les duia casa de la meva mare, a la seva rentadora). Recordo que els bolquers de la meva primera filla, que eren de cotó, els rentava a mà. A més, com que era roba que havia d'estar directament en contacte amb la pell, no hi feia servir lleixiu; calia per tant fregar molt i estendre'ls al sol perquè quedessin ben blancs. Però encara tenia la sort que no havien tingut les dones de Sant Pere Pescador, que estiu i hivern havien d'anar al riu a fer la bugada. Jo a casa tenia tota l'aigua que volia, freda i calenta.

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Allau, pel teu comentari. Tinc records molt bonics de les estades a Sant Pere Pescador. Anar-hi era un gran esdeveniment.

gloria abras pou ha dit...

Una crònica que fa reviure estius passats. Al meu poble hi havia "rampells" però poc ens picaven perquè tiràvem flit. La meva mare era feliç anant a rentar al riu. Hauria pogut fer-ho en un bon safareig però li agradaven les aigües inquietes i fresques de l'Onyar.
Salutacions, Mercè.

Júlia ha dit...

Això dels rantells és diu a més d'un lloc, per cert, la primera vegada que la vaig llegir va ser en uns poemas de la Maria Mercè Marçal.

Mercè Piqueras ha dit...

A Sant Pere, dins la casa tampoc ens picaven; el flit va ser la solució durant molts de temps, fins que van venir insecticides més potents (i més perillosos i per judicials per a l'ambient). Però al vespre, sortir al carrer era exposar-se a les picades de milers de rantells i, si anàvem en direcció al riu, encara molt més.

Mercè Piqueras ha dit...

Glòria, Júlia, segons el Diccionari català-valencià-balear, 'rantell' seria la forma emprada a l'Empordà, la Garrotxa, el Gironès i les Guilleries. Però clar, això era en temps de mossèn Alcover. Hi indica les varietats 'rampell' i 'randell'.