El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 28 d’agost de 2014

Jo tinc un somni

Martin Luther King (en primer pla). Washington 1963
I have a dream (Jo tinc un somni) és el nom amb què ha passat a la historia  el discurs que el 28 d'agost de 1963 va fer Martin Luther King Jr. a les més de 250.000 persones que van participar en la marxa sobre Washington pel treball i la llibertat. Va ser una manifestació pacifista organitzada per un grup d'organitzacions sindicals, religioses i defensores dels drets civils. Com també va ser pacifista el discurs amb què Martin Luther King va concloure la ronda de paraules al final de la manifestació, en les escalinates del monument a Abraham Lincoln.

La part final del discurs, en què King parla del seu somni d'un país on el racisme hagi desaparegut, segons algunes fonts no formava part del text que havia preparat per a aquell dia, però ja l'havia usat en alguna altra ocasió. Diuen que, a un cert moment, Mahalia Jackson, que era entre els manifestants, va cridar-li "Parla'ls sobre el somni, Martin!" i ell va canviar la resta del discurs i va acabar amb aquells paràgrafs que es consideren un model de retòrica, amb una cadència molt diferent a la primera part. En reprodueixo aquí alguns fragments:
No ens deixem enfonsar en la vall de la desesperació. Avui, amics meus, us dic que, tot i que afrontem les dificultats de l'avui i del demà, encara tinc un somni. És un somni que arrela profundament en el somni americà.

Jo tinc un somni: que un dia aquesta nació s'aixecarà i viurà el veritable significat del seu credo: "Sostenim que aquestes veritats són evidents per elles mateixes, que tots els homes han estat creats iguals."

Jo tinc un somni: que un dia, en el turons vermells de Georgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels amos dels antics esclaus podran seure junts a la taula de la germanor.

Jo tinc un somni: que un dia fins i tot l'estat de Mississippi, un estat sufocant per la calor de la injustícia, s'haurà transformat en un oasi de llibertat i justícia.

Jo tinc un somni:  que un dia els meus quatre fills viuran en una nació on no seran jutjats pel color de la seva pell sinó pel contingut del seu caràcter.

Jo tinc un somni avui.

[...]

Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb què torno al sud. Amb aquesta fe podrem tallar una pedra d'esperança en la roca de la muntanya de la desesperació. Amb aquesta fe podrem transformar el so discordant de la nostra nació en una bonica simfonia de germanor. Amb aquesta fe podrem treballar junts, pregar junts, lluitar junts, ser empresonats junts, defensar la llibertat junts, sabent que un dia serem lliures.

[...]

Deixem que la llibertat ressoni. I quan això passi, i quan deixem ressonar la llibertat --quan la deixarem ressonar des de cada poble i llogarret, des de cada estat i cada ciutat-- podrem accelerar l'arribada d'aquell dia en què tots els fills de Deu --blancs i negres, jueus i gentils, protestants i catòlics-- podran agafar-se de les mans i entonar les paraules del vell espiritual negre: "Lliures per fi! Lliures per fi! Gràcies a Déu omnipotent, som lliures per fi!"
La marxa sobre Washington de 1963 va ser el millor suport que el president John F. Kennedy podia rebre al projecte de llei sobre drets civils que el Govern nord-americà estava preparant. I els discurs de Martin Luther King va contribuir a la concessió que se li va fer l'any següent del premi Nobel de la Pau.

És cert que la societat nord-americana ha canviat molt des de 1963 i que s'ha avançat força pel que fa als drets civils de la població. De fet, des de la perspectiva actual, sembla impossible que el 1963 la població negra nord-americana no gaudís del mateixos drets que la resta de la ciutadania. De tota manera, malgrat els canvis en la legislació, una cosa és el que diuen les lleis i una altra allò que es practica. Malauradament els fets recents a Ferguson, Saint Louis i altres llocs dels Estats Units posen de manifest que la igualtat encara no s'ha aconseguit.

Saviano parlava fa uns dies de la inferioritat en què es troben els immigrants a Itàlia i de la injustícia que no prevalgui els ius solis i els seus fills i filles, malgrat haver nascut a Itàlia, haver-se educat a Itàlia i sentir-se italians, no tenen passaport italià perquè són fills d'estrangers. Com es veu als Estats Units, però, amb el ius solis no n'hi ha prou. Els afroamericans dels Estats Units porten ja moltes generacions en aquell país --al qual, els seus avantpassats no van arribar voluntàriament, sinó per la força-- i en tenen la ciutadania, però en una gran majoria segueixen essent ciutadans de segona categoria, si és que no ho són de tercera.