El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 10 d’agost de 2014

Estius pretèrits (III): De vacances al "pazo" de Quintáns

Pazo de Quintáns (Noalla, Sanxenxo, 1984)
L'estiu de 1984 va ser excepcional. Vam anar de vacances al pazo de Quintáns, una casa del segle XVII a Noalla, que pertany al municipi de Sanxenxo (Pontevedra). No era cap parador, hotel o casa de turisme rural --em sembla que les cases de turisme rural encara no existien o potser tot just començaven-- sinó una casa que pertanyia a una família, els Castiñeiras, originaris de Sanxenxo. La generació propietària de la casa era molt nombrosa, però eren pocs els qui la freqüentaven. Un d'ells era el marit d'una cunyada meva (germana del meu marit); amb la dona i les dues criatures hi anaven de tant en tant, i especialment cada estiu, per passar-hi les vacances. Aquell any va coincidir amb el nostre període de vacances i ens vam posar d'acord per anar-hi també nosaltres. La casa era prou gran per encabir-hi dues famílies i encara sobrava espai. A més, com que ells vivien a Oviedo i nosaltres a Barcelona, era una oportunitat per passar uns dies plegats. A mi em feia il·lusió especialment per la mainada, perquè cosins que gairebé no es coneixien poguessin tractar-se una mica.

Pazo de Quintáns, capella (1984)
En arribar a Noalla, la vista d'aquella casa em va impressionar. Aparentment no semblava molt gran, no era d'aquells pazos que semblen gairebé palaus, però la finca estava envoltada d'un mur de granit, excepte davant de la façana, que es podia veure des del camí i apreciar-ne l'escut damunt del balcó; i a tocar de la casa tenia una petita capella amb una creu de doble cara al damunt, com les dels cruceiros que es troben en moltes places o cruïlles de camins. Hi havia molta vegetació que en alguns llocs sobresortia per damunt del mur i les façanes eren cobertes d'heura. I si la casa no semblava molt gran externament, des de l'exterior ja era evident que la finca ocupava una gran extensió. La primera foto esta feta des del petit jardí davant de la casa, ja en la part interior de la tanca. La segona foto mostra la capella vista des del balcó. Per la porta que es veu a l'esquerra de la capella es passava a un gran jardí on hi havia una font amb un brollador i em sembla que també hi havia un pou. Des d'allà, per una escala exterior, es pujava a la planta principal de la casa. Adossat a la façana hi havia un banc de pedra --de granit, com tota la casa-- i al damunt un altre escut.(Per cert, ara m'he adonat de baixa qualitat de la impressió de les fotografies, que amb els anys han perdut la coloració original.)

Pazo de Quintáns, escala principal

Les dues Anas, Gorka i Aitor prop de l'escut
Ens van assignar l'habitació que donava al balcó principal. Era un dormitori gran, que en tenia annexat un altre de més petit on dormirien les nostres filles i fill. Aquell petit dormitori de la mainada tenia una porteta que comunicava directament amb el passadís, perquè no haguessin de passar pel dormitori dels pares si durant la nit volien anar al vàter.

La mainada també  estava impressionada, els semblava una casa de pel·lícula, on podien passar moltes històries fantàstiques i on els fantasmes dels antics propietaris potser passejaven cada nit per aquells passadissos. (De fet, era una casa "de pel·lícula"; pocs anys abans va ser llogada per filmar-hi una pel·lícula i es va aprofitar l'ocasió per fer-hi algunes obres de manteniment.) I tant s'ho van creure, això dels fantasmes, que durant la nit no gosaven sortir sols del dormitori. El terra de la casa era de fusta i en caminar-hi al damunt el cruixit que feia potser els semblaven gemecs de fantasmes. Cada nit em tocava fer d'acompanyant unes quantes vegades --no recordo si jo era l'única que els sentia o potser ja deien directament "mama!, perquè sabien que el seu pare probablement no es despertaria. De tota manera, a mi, que en aquella època de la meva vida em despertava el més petit soroll, la remor dels corcs --o potser tèrmits?-- que des de qui sap quan s'anaven menjant les bigues de la casa, no em deixava dormir. Al matí, unes minúscules piles de serradura indicaven en quina part de la biga havien fet el seu banquet.

Hi havia dos espais de la casa que em fascinaven: la cuina i la galeria. La cuina era molt gran i, si la memòria no em falla, tenia diverses finestres. Es feia servir també de menjador i la taula era una meravella, coberta de mosaic, en comptes de la típica fusta de sobretaula. I a diferència de la resta de la casa, allà el terra no era de fusta, sinó de pedra. Però el millor lloc era la galeria, que només tenia una paret i la resta eren grans finestrals de vidre amb una vista fantàstica. Per l'esquerra s'arribava a veure el mar obert, l'oceà Atlàntic, i per la dreta es veia la ria d'Arousa, amb el poble de O Grove i l'illa da Toxa, que aleshores es deien encara El Grove i la Toja. Els primers dies no podíem obrir totes les finestres d'aquella galeria perquè l'heura que s'enfilava per la façana havia crescut tant que s'havia aferrat a l'estructura de fusta de la galeria i els marcs de les finestres. Va ser necessari fer una gran poda per poder eliminar aquell obstacle

Cosins i cosines jugant a la galeria del pazo

Camí de l'hórreo (Gorka i Elena)
Però no va ser l'única poda que es va fer en el pazo. La més emocionant per a la mainada és la que es va fer per arribar a l'hórreo, el típic graner gallec. Al principi, ni ens vam adonar que hi havia un hórreo a causa de les plantes que l'ocultaven: esbarzers, falgueres gegants i llorers (els llorers creixien pertot, com una mala herba). El temps escampa una boira sobre els meus records i no sé quines eines van fer servir; no crec que hi hagués tisores de podar per a tothom, però recordo que la mainada i els dos pares (homes) van passar moltes hores per obrir un camí que permetés anar des del jardí fins a l'hórreo. No crec que haguessin trobat més emocionant obrir-se camí en una selva tropical.


Ja falta poc per arribar-hi (Aitor i Ana FCP)

Hi hem arribat!
Cada matí anàvem a la platja més propera, la de la Lanzada, que és una de les més llargues de Galícia, uns 2,5 quilòmetres, situada entre Sanxenxo i O Grove. Jo només em mullava els peus i poca cosa més perquè l'aigua era fredíssima. El primer dia vaig intentar nedar una mica, però vaig sortir de l'aigua tota jo entumida. I quan tornàvem al pazo, en el jardí es connectava la bomba del pou i es feia una dutxa per treure's la sal amb una aigua que recordo tan freda o més que la del mar.

Vam explorar més llocs del pazo. En un extrem de la finca hi havia una cabana, també de granit, que antigament havia estat la casa dels guardes. A l'interior es conservava encara un forn de pedra per fer pa. I en un armari en la planta baixa de la casa vam trobar ple revistes i diaris antics que a mi em van tenir entretinguda uns dies.

Tot i que Noalla sigui una parròquia de Sanxenxo, anàvem a comprar a O Grove; no sé si era més a prop o potser hi havia més facilitats. Recordo una botigueta típica de poble, amb una botiguera ja de molta edat, a qui vam comprar alguns dies empanada. Eren unes empanades casolanes, fetes per ella mateixa, una delícia... Una empanada feta a còpia de pastar amb les mans, prement la pasta, colpejant-la damunt la taula. A O Grove vaig comprar molts sabons de sals de La Toja. Els turistes els compraven en el balneari de l'illa segurament sense adonar-se que en el poble els podien comprar molt més barats.

El dia abans de la nostra marxa, a costat de la casa, la meva cunyada Elena va trobar un gos de raça afgana (em sembla; tenia el morro llarg i fi) que semblava abandonat. Ella era una gran amant dels animals i va donar-li de menjar i el gos la va seguir de seguida. L'animaló no va mostrar ganes de marxar i recordo que l'endemà encara corria pel jardí. Van decidir que, si el dia que havien de tornar a Oviedo ningú no l'havia reclamat, se l'endurien. Després, durant uns anys van tenir un gos, però no estic segura si era el que va aparèixer aquell dia a Noalla o un altre.

Vam deixar Noalla amb tristesa, especialment la mainada que s'ho havia passat molt bé amb la cosina i el cosí, explorant aquella casa de pel·lícula i el seu jardí i hort on es perdien, anant a la platja, fent excursions. Els grans, perquè sabíem que trigaríem molt a poder passar de nou uns dies plegats, allà on fos.

No vaig tornar a Galícia fins a la tardor de 1993, i va ser una estada breu. Ens estàvem a Cambados i un dia ens vam apropar a Noalla, per veure el pazo de Quintáns encara que només fos per fora. L'heura notava ja el canvi de temperatura i en alguns punts estava ben vermella. Les fotos m'ho han fet recordar:

Pazo de Quintáns, façana principal (1993)

Pazo de Quintáns, capella (1993)

Fa uns vuit o nou anys van dir-me que els Castiñeiras García havien venut el pazo al Concello (Ajuntament) de Sanxenxo. Sé que hi ha hagut projectes --o idees-- per fer-hi un museu de la sal i lloc de celebració de casaments civils, una escola d'hostaleria i potser algun projecte més. A Youtube he trobat un vídeo del pazo de Quintans. N´és l'autor Pedro Castiñeiras García, fill d'una parella que eren copropietaris de la casa el 1983, i el vídeo està datat el 2012. M'ha fet il·lusió veure de nou aquell lloc. El jardí i hort ja no són aquella selva d'esbarzers i falgueres gegants i l'hórreo està visible en la seva totalitat. No m'imaginava que fos tan gran; el 1983 es va obrir camí per arribar-hi, però només fins a la porta. Però m'ha fet una gran tristesa veure la galeria, amb tants de vidres destrossats.



No sé si des que Pedro Castiñeiras va enregistrar el vídeo es deu haver fet res per aturar el deteriorament de la casa, però ho dubto. He trobat un web que es diu Patrimonio galego i, en la pàgina dedicada al pazo de Quintáns, diu:
Actualmente a propiedade está abandonada. A cuberta vese derrubada nalgúns tramos e faltan partes no piso de madeira, estando o resto apodrecendo. Na galería esterior faltan os cristais das fiestras e medra a vexetación que está a invadir o espazo interior.
Tant de bo hi facin aviat alguna cosa. Seria una llàstima que un pazo que forma part del patrimoni històric i cultural de Galícia i que havia resistit tan bé fins fa poc, ara es convertís en ruïnes per la deixadesa de l'administració.

Fotos: M. Piqueras

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Precioses evocacions, em sap greu això que expliques sobre l'estat actual, malauradament hi ha molts casos d'edificis emblemàtics que havien arribat fins als anys noranta o finals dels vuitant en un estat interessant i que ara s'estan malmetent per culpa de les administracions.

Mercè Piqueras ha dit...

GRàcies, Júlia. És cert, és una llàstima que un patrimoni que s'havia conservat més o menys bé durant segles, a poc a poc acabi fent-se malbé. De vegades, no es vol cedir un espai, però tampoc es fa res per conservar-lo. Tant el museu de la Sal (adient, perquè en aquella zona hi ha --o havia hagut-- salines) com l'escola d'hostaleria n'haurien permès la conservació. O, com a últim mal, llogar-lo per a fer-ne un hotel rural o un restaurant, que al menys haurien restaurat la casa. Per a la família que en va ser propietària, deu fer pena veure com s'està degradant.