El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 19 d’agost de 2014

Lectures d'estiu: Josep Pla, Itàlia i la Mediterrània

Fa temps que he deixat de llegir llibres "densos", novel·les mastodòntiques o llibres d'assaig que exigeixin una alta dosi de concentració. Em poso a llegir i la meva ment es distreu en detalls, en una paraula que m'evoca algun record, en una frase que em crida l'atenció, en una construcció gramatical que em sembla estranya o incorrecta... De vegades, en acabar la pàgina, m'adono que no m'he assabentat del que deia l'autor. Ja fa temps que vaig deixar de banda les novel·les actuals, perquè normalment em deceben, però aquest problema de la dificultat de concentració és més recent.

Em pensava que tot això era qüestió de l'edat, que els anys no passen en va i ja sóc en allò que la societat anomena tercera edat o gent gran, però em van assegurar que és un símptoma típic de la síndrome de fatiga crònica que diuen que pateixo, i que no depèn de l'edat. Però com que la lectura és un hàbit que he tingut tota la vida, seria incapaç de viure sense llegir --segurament també sense escriure-- i, com deia Rita Levi Montalcini, busco l'as en la màniga per suplir la meva dificultat de concentració. Ho faig espigolant aquí i allà, sense tenir mai a les mans un llibre gruixut d'aquells que hauries de llegir d'una tirada. (Quan en tinc un de gruixut, és perquè no cal llegir-lo seguit i puc anar brostejant entre les seves pàgines). Pel que fa a la ficció, m'agrada llegir contes. És un tipus de lectura que mai no m'havia interessat fins que vaig descobrir els contes d'alguns autors i autores anglosaxons (principalment Katherine Mansfield, Elizabeth Bowen, Somerset Maugham, James Joyce, Margaret Atwood, Roald Dahl)  i, en la literatura catalana, els contes de Pere Calders, de Mercè Rodoreda, de Jesús Moncada.

Aquest estiu tinc uns quants llibres començats, que vaig alternant. Un d'ells és el volum 37 de les obres completes de Josep Pla, que inclou dos llibres inèdits del prolífic autor empordanès: Itàlia i el Mediterrani i Les beceroles del Mediterrani. Deia fa pocs dies que, si mai em perdo, que em busquin a Itàlia. Aquesta afició meva per aquell patchwork de països que conformen l'estat italià va fer que recentment, quan rebuscava entre els llibres de Pla en una biblioteca, la meva mirada es clavés en el que duia, en el títol, els mots 'Itàlia' i 'Mediterrani'.

Diu Pla que ell és "un mediterranoide indefugible i permanent" i anomena la Mediterrània "el mar interior". Jo també em sento una mediterranoide indefugible i permanent. He vist mars "exteriors" o oceans, com dirien els americans i per bonics i impressionats que siguin no els canviaria per aquest mar que diuen que està tan brut (una vegada, un  professor de Boston, en el delta de l'Ebre es referia al mar anomenant-lo 'oceà' i vaig dir-li que nosaltres no en tenim, d'oceà, que allò és un mar). No és únicament per les seves aigües o pel seu paisatge. Crec que 'mediterrani' és un concepte que ultrapassa la geografia, la biologia i l'ecologia. No conec, ni de bon tros, tots els països de la Mediterrània (a mi m'agrada més anomenar el nostre mar en femení, la Mediterrània), però contemplant aquesta mar a la Costa Brava, a les Illes, a Sardenya, a la costa Vermella, a la Riviera, al golf de Nàpols, a la costa adriàtica, a Malta, a Grècia, a Israel, a Egipte o a Líbia he tingut la sensació que, malgrat les diferències culturals, polítiques, religioses, econòmiques o socials, allò que uneix els pobles que viuen a la riba de la Mediterània és molt més que no pas allò que els separa. Com deia Lluís Llach, és "un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermana pells i vides diferents".

Aquests dies gaudeixo amb els escrits de Pla sobre Itàlia i la Mediterrània. No segueixo cap ordre en la lectura, si bé estic concentrada en el primer llibre, el dedicat a Itàlia. Vaig de Gènova o Florència fins a Roma o m'entretenc amb els comentaris de Pla sobre Machiavelli, Leonardo da Vinci o Giacomo Leopardi; o sobre les amistats que va fer en aquell país, que acaben sent amistats de qui el llegeix. Avui "he conegut" un metge català, Jacint Vilardell i Permanyer (1894-1967), amb qui Pla va fer amistat a Roma. I a part del que diu Pla d'ell en el llibre (n'elogia la seva cultura i diu que, a Roma vivia a casa del seu sogre, "el famós tenor Viñas, de l'òpera wagneriana") he volgut saber-ne més, perquè el nom em sonava. De fet, hi ha una nissaga de metges Vilardell catalans i no sé si la famosa farmàcia Vilardell que hi va haver en una cantonada de la plaça Catalunya (ara ocupada per uns grans magatzems) devia ser també d'un Vilardell d'aquella família.

Doncs bé, aquest Dr. Vilardell, va marxar a França durant la guerra (in)civil perquè grups d'extrema esquerra el van amenaçar de mort. Després de la guerra, però, va ser jutjat "per catalanista" perquè havia estat metge personal del president de la Generalitat Francesc Macià, i va haver de dedicar-se a la medicina privada, sense cap possibilitat de treballar en un hospital públic i, encara menys, de seguir una carrera acadèmica. Va patir l'exili interior, com dotzenes de metges catalans que van optar per quedar-se a Catalunya i van ser represaliats per la dictadura franquista. En molts casos, el seu "delicte" havia estat participar en el projecte de la Universitat Autònoma republicana. Un exemple ben conegut és el de Josep Alsina i Bofill.

Per cert. Jacint Vilardell va fundar el concurs de cant internacional Francesc Viñas, en memòria del seu sogre. El 1963 se'n va fer la primera edició i avui dia és una de les competicions de cant (òpera i lied) de més prestigi internacional, en la qual col·laboren els principals teatres d'òpera del món, tot i que la final es fa sempre al teatre del Liceu de Barcelona.

Llegir Pla és sempre un plaer. M'agraden les seves cròniques periodístiques i les descripcions de gents i de llocs. I m'agrada el seu estil aparentment senzill, però, qui sap, potser molt treballat, que no sempre és fàcil escriure de manera planera. Aquest estiu per a mi tan sedentari està resultant ben animat amb la lectura d'aquest llibre, que vaig degustant a poc a poc, perquè el plaer duri més.

2 comentaris:

Allau ha dit...

Mercè, llegir-te també és un plaer i m'enganyo pensant que som vells coneguts. Malgrat que ens coneixem de vista per les tertúlies de l'Ateneu, cada vegada que em topo amb la foto de la Lynn Margulis, em penso que ets tu (i ja sé que no).

Per experiència pròpia, gosaria dir-te que els problemes d'atenció són més cosa de l'edat que patologies particulars. O sigui que no et sentis gaire privilegiada pels teus mals. De tota manera, Pla ens sobreviurà tots.

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Allau. A vegades passa, que gent que coneixes només per allò que escriu, esdevé un amic o una amiga. Jo tinc moltes "amistats" d'aquesta mena.