El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 8 d’agost de 2014

Estius pretèrits (II): Aquells "cotxes" i carreteres...

Fa un parell de dies parlava de les estades familiars a Sant Pere Pescador, a casa de la meva tia Elvira. He intentat recordar quin mitjà fèiem servir per anar-hi. Alguna vegada hi havíem anat amb tren. Per exemple, quan la meva àvia va anar a passar-hi unes setmanes i em va dur amb ella perquè la meva mare pogués descansar una mica. Feia pocs mesos havia nascut el meu germà Josep i el part va ser molt difícil i complicat (havia de néixer a casa, però la llevadora, després de moltes hores, va fer dur la meva mare a una clínica) i el postpart encara pitjor perquè la meva mare va contreure unes febres puerperals i va estar molt greu. Per anar a Sant Pere calia baixar del tren a Sant Miquel de Fluvià i allà s'agafava un cotxe de línia de la SARFA o bé s'havia fet un acord amb algun taxista.

Antic cotxe de línia de la SARFA (procedència: Arran i Arreu del país)

Amb els pares i germans, però, em sembla que sempre hi vam anar amb "cotxe". I ho poso entre cometes, perquè els vehicles que hi va haver a casa meva en alguns èpoques o eren cotxes molt antics, com a mínim de tercera o quarta mà o no eren precisament allò que s'entén per cotxe. El primer que recordo era un cotxe negre; no sé si era un Balilla, però les fotos que n'he vist m'hi fan pensar.


Cotxe familiar (1948)

Després vam tenir un Ford T, que era un model del 1927, però que el meu pare va fer modificar perquè no semblés tan vell. No sé per què, a aquell cotxe li dèiem el Tomasín; em ronda pel cap com si vingués d'alguna pel·lícula d'humor antic, de Jaimito o Charlot. He de dir que el meu pare havia tingut sempre la mà trencada per als motors; mai no se li resistien i en podia arreglar qualsevol avaria, llevat de les que necessitaven instal·lacions o recanvis especials per fer-les. Per això, encara que els primers vehicles fossin vells, ell en podia treure molt bon partit.

Ford T modificat. Benedicció San Cristòfol (aprox. 1954)
Després --o potser va coincidir durant algun temps amb el Tomasín-- el meu pare va comprar una Vespa amb sidecar, però no recordo que la fes servir per viatjar amb la família tan lluny (sí, però, per a viatjar ell i la meva mare, que amb la Vespa van anar un estiu a Galícia i un altre a Roma); com a molt, a la platja, per la part de Gavà o del Maresme. El següent vehicle va ser un Delfín: només tenia tres rodes, i era bastant petit. No sé com ens hi ficàvem tota la família i l'equipatge. Per fi va arribar el primer cotxe "de debò": un SEAT 600. Tan bon punt es va obrir la inscripció de sol·licituds per comprar-lo, el meu pare s'hi va apuntar, però la demanda era molt superior a l'oferta i calia esperar molt de temps, pel cap baix dos anys o més. Deien que això era perquè qui tenia influències o pagava suborns, passava al davant de la cua. Eren tantes les ganes de tenir un cotxe modern i nou que hi havia en el país, que algunes persones van fer negoci amb això; compraven el cotxe i, sense estrenar-lo, el revenien. Deien que els pagaven el doble o més del seu preu original. El cas és que cap al 1958 vam tenir el primer SEAT 600. Era de color taronja i descapotable. El meu pare no el volia descapotable, però si no s'acceptava el model i color que t'adjudicaven, calia esperar més temps. I la espera havia estat ja prou llarga.

Dels viatges amb cotxe a Sant Pere Pescador --fos quin fos el tipus de vehicle-- hi havia dues coses que m'agradaven: el pas per Arenys de Mar i la parada per esmorzar que fèiem a l'Hostal de Cal Coix. A Arenys de Mar es feien cues perquè la carretera passava per dins del poble i en algun punt era tan estreta que només se circulava en un sentit. Un semàfor regulava el pas pel poble i tot i que en aquella època la circulació per les carreteres era escassa, a Arenys semprecalia aturar-se, fet que aprofitaven les botigues d'ametlles: un venedor o venedora passava amb una safata a costat dels cotxes i oferien les típiques ametlles d'Arenys (vegeu-ne l'anunci, procedent d'un programa de festa major; font: sabaterdevell) . La meva mare sempre els en comprava alguna bossa: ametlles i pinyons. A mi m'agradaven molt més els pinyons. Després hi havia la parada a Cal Coix, on esmorzàvem pa amb tomàquet i pernil o botifarra. Era un lloc molt modest, res a veure amb les fotografies que veig ara per Internet, tot i que l'edifici sigui el mateix. No sé a quina velocitat se circulava per les carreteres, però el viatge ens ocupava tot el matí i per això ens aturàvem a esmorzar; normalment arribàvem a Sant Pere ja a l'hora de dinar. Deixàvem la N-II a costat d'un riu, que em sembla que ja era el Fluvià, que després no tornàvem a veure fins que ja havíem arribat a Sant Pere.

I no sé fins a quin any devia durar, però recordo molts viatges en què el meu pare duia amb ell un salconduit (salvaconducto) per anar a aquelles contrades. Com que era ja prop de la frontera francesa, calia tenir un permís de l'autoritat que indiqués quin era el destí del viatge. La guàrdia civil podia parar qualsevol cotxe per les carreteres de l'Alt Empordà i hauria estat un problema no dur-lo, tot i que no crec que aquella parella amb tres criatures (quatre després del naixement del meu germà Xavier) tingués aspecte de sospitosa. No sé si el salconduit el lliurava la policia o l'alcalde de barri. (L'alcalde de barri era una mena d'autoritat civil que tenia potestat per a fer certificats de bona conducta. Per "bona conducta" s'entenia sobretot no tenir idees polítiques contràries al règim.) Com que el meu pare no s'havia ficat mai en política --tot i que durant la guerra havia estat en el bàndol republicà-- sempre li van donar el salconduit sense problema. Potser hauria estat d'una altra manera si haguessin sabut que, amb els aparells de ràdio que es construïa ell mateix, de vegades escoltava La Pirenaica, que no sé perquè anomenaven així (el seu nom real era Radio España Independiente); no emetia des del Pirineu, sinó que primer va fer-ho des de Moscou i després des de Bucarest.

Per Internet he trobat alguns salconduits i veig que n'hi ha de tipus diferents, alguns són individuals i d'altres inclouen diverses persones, amb foto o sense. Els que jon recordo del meu pare, eren un full al seu nom i no duia fotografia. Una cosa com això:


Em sembla que els salconduits del meu pare esmentaven Figueres, no pas Sant Pere Pescador, potser perquè la població gran més propera.

Després d'aquell Seat 600, a mesura que el cotxe es feia popular, i que se n'abaratien els preu, ja va passar a tenir-ne de més grans. De tota manera, fins i tot amb cotxes com el Seat1400, calia organitzar-se molt bé per viatjar tota una família numerosa com la nostra.