El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 17 d’agost de 2014

Estius pretèrits (IV): Itàlia

Venecia, Gran Canal, 1959
Si alguna vegada em perdo, busqueu-me a Itàlia. Un país --o millor un estat, perquè és com un puzzle de molts països-- on em sento com a casa i on no m'estranya que s'hi definís la síndrome de Stendhal. Vaig tenir la sort que el meu pare i la meva mare fessin un viatge a Itàlia --en una Vespa-- i en quedessin enamorats. Així que, tan aviat com va ser possible, van organitzar unes vacances italianes amb tota la família: ells dos i els quatre fills (els meus tres germans i jo). Des d'aquell primer viatge de 1959 hi he tornat moltes vegades i per motius diversos: vacances, congressos, cursos, fires, reunions professionals, visites a gent amiga... I en totes les estacions de l'any. Em limitaré aquí a recordar alguns detalls de viatges fets amb els meus pares i els meus germans.

El primer cop que vam anar a Itàlia ho vam fer en un Seat 600. Sembla increïble, però ens hi encabíem sis persones i l'equipatge, que no consistia només en la roba i efectes personals de cadascun, sinó que també incloïa una tauleta, alguna cadira plegable, un fogonet de càmping, una cafetera i alguna altra cosa. Això era perquè, per no gastar tants diners, molts dies dinàvem en el camp, a costat d'alguna carretera; si trobàvem algun lloc amb una font, millor. Primer ens aturàvem en alguna ciutat o poble a comprar menjar; normalment alguna cosa per preparar entrepans i fruita. El meu pare no perdonava el cafè després de dinar i per això dúiem el fogonet i la cafetera (i cafè molt, naturalment). A la nit sopàvem de calent, en el poble o ciutat on ens ens aturàvem a dormir.

Els quatre germans sèiem en el seient del darrere i sovint ens barallàvem perquè dèiem que algú anava més ample que els altres. Tant era així que, de vegades, la meva mare agafava el meu germà Xavier, que va fer cinc anys durant aquell viatge, i se l'asseia a la falda, al seient del davant, una cosa impensable avui dia, però molt normal aleshores.

Dúiem un itinerari aproximat, però de vegades el modificàvem. I no anàvem amb cap reserva d'hotel,  la qual cosa feia que en algunes ocasions estiguéssim a punt d'haver de dormir al ras o dins del cotxe. En el primer viatge a Itàlia, la primera nit vam aturar-nos en alguna població del sud de França --devia ser prop d'Aix-en-Provence-- i la segona ja va ser a Itàlia, a Albenga, prop d'Imperia. Era un hotel molt senzill que es deia Casa Manuela --el nom de la mestressa-- i el duia una família. Ens hi vam trobar bé i va esdevenir un lloc habitual per quedar-nos a dormir en altre viatges o quan hi anava el meu pare per feina. "I signori spagnoli!", deien en veure'ns arribar.

En un viatge que vam fer el 1967 vam decidir fer nit a Sanremo i vam estar voltant per la ciutat sense trobar cap hotel que tingués habitacions lliures. Algú ens va dir que a l'hotel Savoy potser en trobaríem. I sí que en vam trobar, però quan ens van dir el preu ens vam quedar de pedra. De tota manera, com que estàvem molt cansats i ja era molt tard, els meus pares van decidir que ens hi quedéssim i que ja intentaríem estalviar en altres llocs. Cal tenir en compte que en aquella època gairebé ningú no disposava de targetes de crèdit i quan es viatjava es duien al damunt els diners que pensaves que podies necessitar i normalment alguns més per a alguna eventual emergència i aquell dia la teníem. L'hotel Savoy de Sanremo era l'hotel més luxós que jo havia vist a la meva vida, amb grans salons i unes habitacions molt espaioses, on hi havia una taula molt gran per escriure, amb paper amb el membret de l'hotel. Això del paper per escriure em va semblar d'un luxe extraordinari. En el preu hi entrava el sopar i l'esmorzar i, si bé no recordo què ens van donar per menjar, sí que recordo que el menjador era impressionant.

Pel cràter del Vesuvi (1967)
La primera vegada que vam anar a Itàlia vam descobrir la pizza, aleshores desconeguda aquí. Això sembla estrany avui dia, quan les pizzes es troben pertot, ja sigui a restaurants, a supermercats o a petites botigues de queviures. I el lloc on la vam menjar i l'escena que vam viure semblaven trets d'un film del neorealisme italià. Va ser en una trattoria de Caserta, on vam fer nit camí de Nàpols. El padrone era una home malcarat, que contínuament renyava un noiet que feia de cambrer, un nen que no tindria més de dotze o tretze anys. Quan el nen venia cap a la nostra taula amb una pizza a cada mà, va ensopegar i un dels dos plats li va caure a terra, es va trencar i la pizza, a més, va caure de cap per avall, embrutant el terra amb el tomàquet i la mozzarella. Molts anys després, en converses de família, encara recordàvem la cara d'espant d'aquell vailet mentre esperava la reacció del seu amo, que va ser com esperava, amb una gran bronca. Ens va fer molta pena.

Logotip d'Agip vers el 1960
Per entretenir-nos, per la carretera anàvem mirant les tanques publicitàries, que aleshores n'hi havia moltes, i una que ens feia sempre molta gràcia era la d'unes galetes de marca Tamburino que tenien com a distintiu un soldat tocant el timbal. En els cartells de la carretera deia "Allegri bambini! Arriva la banda dei Tamburini". Hi havia també molts cartells de la gasolina Agip, que tenia un logotip que era una bèstia que podria haver estat un lleó o un drac (treia foc per la boca), amb sis potes, però que devia ser un gos, perquè en alguna ocasió vam veure anuncis que deien "Il cane a sei zampe sempre fedele amico dell'uomo a quattro ruote".

Josep, Joan i Xavier en un pont venecià (1959)

Vam anar algunes vegades a Venècia, però mai ens hi vam quedar a dormir (la primera vegada que vaig fer una estada d'uns quants dies a Venècia va ser quan hi vaig anar a un congrés, bastants anys més tard). En una ocasió que vam passar uns dies a Chioggia --una població de la llacuna Vèneta-- vam anar a Venècia en un vaporetto que feia el trajecte com un autobús interurbà, però per l'aigua.  Al migdia, buscàvem un lloc per dinar i ens vam aturar a mirar un mostrador amb peix i marisc que hi havia a l'entrada d'un restaurant. Un cambrer ens va convidar a entrar-hi i ho vam fer. Ens va dur a una taula molt elegant i ens va dur la carta, juntament amb el full del menú turístic, que era obligatori que tinguessin disponible tots els restaurants. Quan va venir a apuntar la comanda i vam demanar sis menús turístics, el cambrer, sense dir una paraula, ens va prendre els tovallons de roba que hi havia a costat de cada plat, va treure també les estovalles --no va ser fàcil, amb la taula ja parada--  i ens va dur tovallons i estovalles de paper.

Aquell any, el dia de l'aniversari del meu germà Xavier --18 d'agost-- érem a Chioggia i vam anar a sopar a La bella Venezia, un restaurant de la part vella que el meu pare coneixia dels viatges de negoci que feia a aquell poble. Sense que el Xavier ho sabés, vam encarregar-los un pastís amb tretze espelmes. Vam sopar en una taula al pati del restaurant i, en arribar a les postres, de sobte es van apagar els llums i va venir un cambrer amb els pastís amb les espelmes enceses i cantant allò de "Happy birthday to youuuuu!" Va deixar el pastís davant del Xavier, perquè bufés les espelmes i la gent que sopava en el patí li va fer un gran aplaudiment. Ell, que era molt tímid, es va posar vermell com un tomàquet i es moria de vergonya.

Aquells dies eren les festes de Chioggia i en una plaça que havíem de travessar per arribar a La bella Venezia hi havia un concert d'un cantant que per a nosaltres era nou, però que Itàlia estava causant furor: Al Bano. Crec que és la vegada que m'he sentit més angoixada enmig d'una gernació, amb la sensació de no poder anar endavant ni enrere i gairebé com si em faltés l'aire, malgrat que fos en el carrer. Hi havia bogeria per sentir Al Bano i a la plaça no hi cabia ni una agulla. El cantant devia fer bolos per l'Adriàtic perquè uns dies més tard, que ens vam aturar a Cattolica, era ple de cartells que anunciaven que hi cantaria aquell vespre. Una cosa que ens va agradar molt de les festes de Chioggia eren les parades, com si fossin xurreries, de peixet fregit; el venien dins d'unes paperines de paper i, com feia la gent del poble, nosaltres també els menjàvem pel carrer.

Ens pensàvem que Itàlia era un país més obert que Espanya pel que fa als costums i la moral, però en els pobles estaven encara bastant endarrerits. Mentre érem a Chioggia, la filla d'una família que coneixíem havia tingut una nena i vam anar a l'hospital a visitar-la i conèixer el nadó. A la porta, una monja es va acostar a nosaltres i, senyalant-me a mi, va dir que jo no podia entrar-hi... perquè duia pantalons! Potser ho hauria entès si hagués dut shorts, però eren uns pantalons llargs. Fins i tot anys més tard vaig comprovar que Chioggia seguia sense posar-se al dia en altres coses. Devia ser el 1996, que hi vaig anar amb el meu pare a finals d'octubre. En una botiga del centre vaig comprar dos jerseis per a les meves filles. Vaig allargar a la venedora la meva VISA i la dona va cridar "Mario!", i de la rebotiga va sortir un noi, el seu fill, que es va enfilar a una escala per baixar l'aparell de la VISA de la part més alta d'una prestatgeria. La dona devia adonar-se de la meva cara de sorpresa i em va aclarir que, en acabar la temporada d'estiu, guardaven la màquina de la VISA perquè només els turistes pagaven amb targeta de crèdit; la gent del poble sempre ho feia en efectiu.

En aquell mateix viatge de 1967, camí de Ravenna, ens vam aturar a fer nit en un motel. A la gasolinera tenien dues mones lligades a sengles cadenes bastant llargues perquè es poguessin moure bé i també tenien dos gossos, un de bastant petitó i un altre de més gran, que corrien d'un costat a l'altre. Una de les mones, que s'havia deslligat, va ser protagonista d'algunes escenes molt divertides (una d'elles, però, aleshores no em va divertir gens). No sé per quin motiu, va començar una persecució entre els gossos i la mona. El gos petit empaitava la mona i el gos més gran corria darrere del petit. Quan el menjador no havia obert encara per sopar --per sort-- la mona va entrar-hi i al seu darrere ho van fer els gossos. La mona van anar saltant de taula en taula i els gossos la perseguien corrent per terra. Després, mentre sèiem a la terrassa esperant l'hora de sopar, la mona, ja lliure dels perseguidors, va apropar-se a nosaltres. Jo vaig intentar acariciar-la i ella potser va creure que volia fer-li mal. El cas és que va ajupir-se i em va mossegar el dit gros d'un peu. Vaig reaccionar de manera gairebé automàtica agafant-la pel llom i apartant-la de mi com si la llencés. La mona es va espantar encara més i es va refugiar en la meva mare, abraçant-se a una de les seves cames i es va deixar acariciar per ella; després era la mateixa mona la que semblava que acariciés la cama de la meva mare. Jo, que en cap moment havia volgut fer mal a la mona, estava molt emprenyada amb ella, però vaig trobar l'escena tendríssima. (He de dir que la meva mare tenia la mà trencada per tractar animals; era com una mena de Sant Francesc en dona. Li agradaven molt i tots li feien cas. Mai no vaig veure un gos que li bordés.) L'endemà al matí, quan vam sortir del motel per marxar, la mona era de nou lligada a  la gasolinera, com la seva companya.

Però l'aventura que va ser més desagradable tot i que després ens n'hem rigut moltes vegades en recordar-la va passar-nos travessant la península des de Bari a Nàpols. Per passar de la costa de l'Adriàtic a la del Tirrè, calia travessar els Apenins i a la carretera es feien moltes cues. En un canvi de rasant amb línia continuada al mig ens va avançar un camió i en aquell moment jo vaig recordar un film de Fellini en què Alberto Sordi, des d'un cotxe treu la mà i fa unes banyes a uns operaris de la carretera. Mentre ens avançava el camió, no se'm va acudir altra cosa que treure la mà per la finestra i aixecar-ne el dir petit i el dit gros. Quan vam arribar a un tros de carretera que era recte, el camió, que havia afluixat la marxa, va aturar-se al mig, impedint el pas de vehicles per cap costat --la carretera seguia sent estreta-- i nosaltres i tots els cotxes que venien al darrera ens vam haver d'aturar també. Van baixar dos camioners amb aspecte molt poc amigable i es van dirigir cap el nostre cotxe. Semblaven dos pistolers de l'oest sortits d'algun spaghetti western. Un d'ells em senyalava i no parava de dir "La signorina mi ha fatto le corna! La signorina mi ha fatto le corna!" Mentre el meu pare ens deia que no obríssim les portes, es va apropar un home d'un dels cotxes que s'havien hagut d'aturar i va preguntar-los què passava. El xofer insistia: "La signorina mi ha fatto le corna! La signorina mi ha fatto le corna!"  El samarità intentava calmar-los i en això que es va sentir la sirena de la policia que venia en sentit contrari. El cotxe dels carabinieri es va aturar i aquell home va parlar amb ells. Després, els carabinieri van indicar als del camió que l'aparquessin al costat de la carretera. Amb la seguretat que donava la presència dels carabinieri, ja vam obrir les finestres i jo vaig dir-los que ho havia vist en un film italià, que quan algú feia una cosa mal feta per la carretera, s'aixecaven aquells dos dits i, com que ells havien fet un avançament molt perillós en un canvi de rasant, per això jo els havia fet el gest. M'imagino que després devien riure bastant. Ens van dir que farien un atestat als camioners i que nosaltres marxéssim. El samarità ens va demanar que ens aturéssim en una estació de servei pocs quilòmetres més endavant. Allà ens va convidar a uns refrescos. Va dir-nos que, com a italià, estava avergonyit del comportament d'aquells camioners i es volia disculpar. Va afegir que potser el primer negoci d'Itàlia era la Fiat, però que el segon era el turisme i calia tractar bé els turistes.

Com aquestes anècdotes, en podria recordar moltes més. No disposàvem de les comoditats que hi ha ara, ni pel que fa als cotxes (eren petits i menys potents que els actuals) o carreteres (a Itàlia l'única autopista que recordo ja construïda i no completament era l'autostrada del Sole) ni pel que fa als hotels (en molts hotels on vam allotjar-nos, calia sortir fora de l'habitació per anar a al lavabo, per exemple). Però ens ho passàvem molt bé i sempre trobàvem algun motiu per riure.