El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 25 d’agost de 2014

Heu sentit mai parlar de Jerry Masslo?

Jerry Masslo (1959-1989)
Ho reconec: jo no havia sentit mai parlar de Jerry Masslo fins avui, quan he llegit un article de Roberto Saviano en el web del diari italià La Repubblica. Saviano és un periodista i escriptor italià, autor de Gomorra, un llibre en què, en forma de novel·la, denuncia com actua la camorra i el que hi exposa és fruit del seu treball de periodisme d'investigació. Aquest llibre, que va catapultar Saviano a la fama internacional (dos anys després de la seva publicació ja se n'havien venut 4 milions d'exemplars en diverses llengües), va canviar també la seva vida de manera radical; a causa de les amenaces de mort rebudes, des d'aleshores ha de dur protecció policial.

En l'article esmentat a La Repubblica, Saviano recorda la mort, fa vint-i-cinc anys, d'un noi africà (Jerry Masslo) que vivia, amb altres subsaharians, en una casa de pagès abandonada en un poble del sud d'Itàlia. Com els seus companys, Masslo treballava en el camp fent qualsevol feina que li oferissin. Saviano descriu la plaça d'aquell poble de la Campània (Villa Literno) com "la plaça dels esclaus", perquè és on es concentren els que busquen feina amb l'esperança que algú els recluti per anar a collir tomàquets, amb jornades que poden ser de fins a catorze hores diàries. La matinada del 25 d'agost de 1989, quatre brètols arriben amb les seves motos a la casa on viu el grup d'immigrants subsaharians; vénen armats i es cobreixen la cara amb una mitja. Amenacen els immigrants i els exigeixen que els donin tots els diners que tinguin. Alguns africans intenten fugir cap al camp; un d'ells és Jerry Masslo, que ensopega i cau. Quan els lladres l'agafen, només els pregunta, una i altra vegada, "Why?" (Per què?). Els delinqüents responen etzibant-li quatre trets que perforen el seu ventre i el fereixen a mort.

El 1989, Saviano era un nen de deu anys que va descobrir la realitat de la immigració clandestina, l'existència d'aquells nous esclaus del segle XX que hi havia en el seu país. Això va ser quan, arran de l'assassinat de Masslo, va veure per la televisió una manifestació que es va fer a Roma, a la qual van participar unes 200.000 persones. Però què va fer que aquella mort mogués tants milers de persones? Al cap i a la fi, des de feia alguns anys, altres immigrants sense papers havien estat assassinats per italians suposadament relacionats amb la camorra. El fet diferencial era que Masslo era un refugiat polític sud-africà reconegut per l'Alt Comissariat de les Nacions Unides. Va deixar Sud-àfrica després que el seu pare i el seu fill de set anys morissin en una manifestació a Soweto i la seva estada a Itàlia era un etapa del seu èxode cap a Canadà, on esperava rebre asil polític. Itàlia, segons diu Saviano, només concedia asil polític als refugiats procedents de països de l'est d'Europa. Masslo, sense l'asil polític, no podia treballar a Itàlia de manera legal i va passar a formar part dels milers de sense papers que malvivien fent les feines del camp que els italians ja no volien fer. Amnistia Internacional, que va ajudar-lo a refugiar-se a Itàlia, va escriure després de la seva mort: "Jerry Essan Masslo ha estat assassinat per alguns blancs que ell considerava més hospitalaris que els que havia conegut a Sud-àfrica."

Vint-i-cinc anys després d'aquella mort que va commocionar Itàlia, Saviano es fa unes reflexions que val la pena considerar. En tradueixo alguns fragments:
Han passat vint-i-cinc anys. No semblen molts. La memòria dels sentiments es dilata indiferent a la dimensió temporal, viu en un present continu. Moltes coses han canviat i moltes estan igual. Les acusacions genèriques que es fan als immigrants són les mateixes que aleshores. El ius soli és un miratge. Milers de joves nascuts a Itàlia, que estudien a Itàlia i que viuen formant-se com italians, encara no tenen passaport italià perquè són fills d'estrangers. No obstant això, a la Itàlia del sud, frontissa entre Europa i Àfrica, els immigrants arriben allà on els italians abandonen, bastint treball i mercat. I generen drets. Yvan Saignet, per exemple, enginyer camerunès, recollidor de tomàquets: va aconseguir que a Itàlia s'establís el delicte anomenat de caporalato (la contractació il·legal de mà d'obra camperola, amb sous inferiors als previstos pels sindicats). I a partir de la lluita contra el racisme i la contractació il·legal, el sud [d'Itàlia] ha experimentat els millors canvis polítics.

Cal no oblidar la història de Masslo. No només per conservar el dolor per la pèrdua d'una vida valuosa plena de força, sinó per demostrar que el camí que es va iniciar aleshores encara és lluny d'estar acabat. Els conflictes causats pels fluxos migratoris són naturals, però no és natural que a Itàlia encara no hi hagi un camí real per estabilitzar la presència migratòria, que hauria de considerar-se un recurs valuós. Encara estem lluny de tenir un nombre important d'emprenedors, metges, policies, africans o d'origen africà, capaços de nodrir un nou camí per a la integració. L'única manera de resoldre les contradiccions és senzilla d'identificar i valenta en la seva realització: el reconeixement dels drets. I això, Jerry Essan Masslo ho havia comprès plenament.
Les imatges que estem veient contínuament per la televisió d'africans que s'embarquen en pateres pasteres, de vegades petites barques que és un miracle que puguin arribar a les costes europees, en un viatge que per a molts no tindrà final, ens hauria de fer reflexionar també a nosaltres. Europa vol frenar l'arribada d'immigrants, però oblida que els europeus també van ser immigrants en altres llocs del món en el passat i que, en molts casos, no hi van arribar de manera pacífica, com ho fan aquests emigrants del segle XXI, sinó que van ocupar els territoris per la força, desplaçant els pobles que hi havien viscut sempre.

Hauríem de preguntar-nos també si el fet que hi hagi països desenvolupats o en vies de desenvolupament no es deu al fet que altres països s'han desenvolupat a costa seva. Hi ha dades que indiquen que el canvi climàtic es molt més que una hipòtesi i s'entrelluca un futur en què les regions de la Terra pròximes a l'equador patiran com més va més sequeres. També s'admet que el canvi climàtic és conseqüència de l'activitat humana. Però l'activitat de qui? No són pas els països pobres els que han generat els milions de tones de gasos d'hivernacle que s'acumulen a l'atmosfera. El primer món vol que els que no s'han aprofitat del progrés de què ells gaudeixen i que ha fet malbé el planeta segueixin sense aprofitar-se'n i volen que es mantinguin en les regions de la Terra que ells --els països rics-- han contribuït a deteriorar.

En el passat, sempre que veia pel·lícules inspirades en un futur de desolació i apocal·líptic, em preguntava per què els guionistes no podien ser més optimistes. Ara penso que segurament eren més conscients que jo del futur que espera al nostre planeta.

10 comentaris:

Jordi Lleonart ha dit...

L'apunt m'ha interessat molt, i estic d'acord amb el què hi dius. Però no volia parlar d'això sinó de llengua. Fas servir el mot "patera" mentre que en bon català és "pastera", tal com reconeixen el DIEC2 i l'obra de referència d'Alexandre Ribó "Els bastiments menors catalans de construcció artesanal del segle xx" publicada per l'IEC. Precisament el mot pastera va passar al castellà perdent la "s" i ara ens retorna sense la "s", i el mal llibre d'estil de TV3 consagra la "patera". Així és com es degrada una llengua.

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies pel comentari, Jordi. Precisament he dubtat a l'hora d'escriure "patera", perquè durant uns quants anys a TV3 en deien "pastera", però després van canviar i em pensava que era perquè la forma correcta era sense la essa també en català. Ho corregiré.

Júlia ha dit...

Això de pastera és un invent que no treu cap a res i és un intent de catalanitzar l'ús de la patera castellana, les pasteres mai no han servit per navegar, hi ha gent especialitzada a qui això de la pastera li sembla una collonada, amb perdó, i al capdavall seria millor barca i ja està. Algun dia passarà com amb allò del blog i el bloc, ja ho veureu.

Júlia ha dit...

De tota manera sobre el tema hi ha debats que emulen les discusions bizantines, pel meu gust Bibiloni sempre és el més raonable i acaba per tenir raó:

http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/P/pastera.htm

http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/P/pastera.htm

http://www.racocatala.cat/forums/fil/109435/pastera-sense-rumb-ni-timo

Sobre la degradació de la llengua, em sembla una exageració i al capdavall la DIEC no és cap dogma, tampoc el TERMCAT.

En tot cas això és anecdòtic i l'entrada m'ha semblat molt interessant i il·lustrativa. Per desgràcia.

Jordi Lleonart ha dit...

L’ús del mot “pastera” (cat), o “patera” (cast), és un abús semàntic per significar una embarcació precària. És impropi ja que no s’ajusta a la definició. Fins i tot la seva aplicació al català prové del castellà per traducció directa. Dit això, en català és “pastera” i no “patera”, i no és cap invent. Remeto, altra vegada, a l’obra de Ribó. Convé estar ben informat. En italià, ultra els noms genèrics “nave” o “imbarcazione di fortuna”, fan servir també els pejoratius acabats amb “-one”, com “barcone” o “gommone”, aquest darrer per les embarcacions inflables. Sembla, doncs, que són més precisos que nosaltres i potser ens podrien servir de model. La proposta simplificadora de “barca” em temo que no serviria perquè no sempre aquestes embarcacions són “barques” pròpiament dites. Dels comentaris, una mica abruptes, de la Júlia incloent el DIEC, el Termcat i en Bibiloni, prefereixo no dir res.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, no tinc tan segur que la 'pastera' catalana sigui una catalanització de la 'patera' castellana. A partir d'una de les fitxes que esmentes, molt ben documentada, sembla que el mot hauria fet un viatge d'anada i tornada:
http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/P/pastera.htm

Conec bé Jordi Lleonart i es pot incloure entre la "gent especialitzada" a què et refereixes. És un gran coneixedor del vocabulari relacionat amb el mar, no únicament des del camp de la biologia --que és al que s'ha dedicat professionalment-- sinó en relació a aspectes geogràfics, antropològics, socials, etc.

Quant al TERMCAT, és l'enveja de lingüistes d'altres llengües més poderoses per la tasca de normalització del llenguatge en àmbits molt diversos. No sempre he estat d'acord amb les decisions que han pres, però si més no, saben rectificar quan a la llarga es veu que la solució que havien adoptat no era la millor, com en el cas de blog/bloc.

I sobre l'Institut d'Estudis Catalans i el DIEC, penso el mateix. Hi ha decisions preses per l'IEC en què no estic d'acord, com ara la supressió del guionet en moltes paraules compostes o allò que em sembla una bajanada d'haver d'escriure una l + apòstrof davant de paraules estrangeres que comencen amb ela líquida (conec membres de l'IEC que tampoc hi estan d'acord), però crec que en conjunt fan una tasca molt bona.

Mercè Piqueras ha dit...

Jordi, he buscat si existia la versió digital i en línia del llibre de Ribó, perquè la majoria de publicacions de l'IEC es poden consultar també per Internet en accés obert. Però no l'he trobada. Saps si se'n va publicar la versió digital?

Júlia ha dit...

Mercè, cert que potser m'he expressat de forma 'abrupta', el fet és que m'empipa una mica quan en els comentaris a alguna entrada als blogs es deixa el camí principal i central per fer reflexions lingüístiques o marginals,pel que fa als temes lingüístics res no pot ser indiscutible, com deia un molt bon amic meu lingüsita molt bo i poc dogmàtic, fixar aspectes de llengua es com voler agafar aigua amb un cistell.

Tot i que no he llegit aquesta publicació no negaré que el terme pastera existeix en alguns indrets dels països catalans per a algun tipus d'embarcació però pel que fa a l'ús actual, i crec que en Jordi mateix admet que el terme no és gaire adient a la realitat, estic d'acord amb la reflexió que fa Bibiloni i que copio:

Si l’actual espanyol dels mitjans de comunicació no digués patera, ben segur que mai els mitjans d’aquest país no dirien ni patera ni pastera per a designar allò que la gent normal ha dit sempre i diu una barca. O no ens entenem perfectament dient una barca?

Potser barca no és exacte, però ni pastera ni patera tampoc no ho són, i no vam sentir parlar, en general i a tot arreu, de pasteres com a sinònim d'embarcació precària, fins que en castellà no es va fer servir això de la patera, que també és discutible.

En fi, tot plegat jo no crec que tingui molta importància, als mitjans de comunicació en sento i llegeixo de l'alçada d'un campanar però crec que tot es pot debatre i el tema no és un problema dels poder acadèmics sinó del fet que sovint tot es dóna pèr intocable i indiscutible, en el tema dels blogs i els blocs i les bòbiles i les bòviles i els enxanetes i anaxanetes ja vaig tenir debats diversos i el temps m'ha acabat per donar la raó en molts casos, no sóc experta en res, tan sols em mou això que en diuen 'el sentit comú'.

Bé, perdoneu si m'he expressat de forma inconvenient al principi, en tot cas continuo pensant el mateix sobre el tema i de fet el de menys és com en diguem, el més terrible és que el problema humà continua i no sembla que tingui solució, ara per ara.

Jordi Lleonart ha dit...

El llibre d'en Ribó està en línia però d'una manera una mica estranya: text i figures per separat.
El text és a http://cit.iec.cat/BMC/default.asp?opcio=2
Les figures i taules a
http://cit.iec.cat/BMC/default.asp?opcio=5
No vull cotinuar la polèmica perquè, com diu la Júlia, no és l'objecte de l'apunt.

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Júlia i Jordi per aquestes noves aportacions vostres. I tant de bo d'aquí a vint-i-cinc anys més la riquesa del món estigui més ben distribuïda i els pobles africans trobin en els seus països allò que els calgui per viure. Però no ho veig amb optimisme.