diumenge, 9 d’octubre del 2011

Comissaria virtual (50): La Vanguardia i l'alma mater

En el "semàfor" de la Vanguardia del 8 d'octubre 2011 (edició castellana) sortia això:

Diu que Diego Moreno és l'alma mater d'una editorial que té publicades algunes obres de Tomas Tranströmer, premi Nobel de Literatura 2011.

A l'antiguitat, els poetes llatins anomenaven alma mater a Roma. Amb el temps, aquesta expressió llatina va passar a dessignar la universitat. Per exemple, la Universitat de Barcelona és la meva alma mater i la de molta gent de la meva generació a Catalunya, perquè era l'única universitat que teníem quan jo vaig estudiar.

En les últimes dècades he vist aplicada aquesta expressió a persones, com en el cas del semàfor de La Vanguardia. A mi em resulta molt estrany que una persona pugui ser alma mater de res, i especialment si la persona és un home, perquè l'expressió alma mater és de gènere femení.

Alma és el femení de l'adjectiu llatí almus, que significa 'nutrici' i també 'maternal', 'bo'. No té res a veure amb 'ànima', que és el significat que es vol donar quan es parla d'algú que és l'impulsor d'un projecte o el motor d'una empresa.

En diverses ocasions, Fernando Lázaro Carreter (1923-2004) va parlar d'aquesta confusió en "El dardo en la palabra", sèrie d'articles sobre la llengua castellana que va publicar en alguns mitjans, entre els quals La gaceta ilustrada i El País. En els dos llibres que recullen una part d'aquests articles (El dardo en la palabra, 1997, i El nuevo dardo en la palabra, 2003) va escriure alguns comentaris sobre el mal ús de l'expressió alma mater.

Actualment La Vanguardia té una persona dedicada a vetllar pel bon ús de la llengua, tant en català com en castellà, i ho fa molt bé. És Magí Camps, que també escriu alguna columna sobre llengua i des fa uns mesos respon cada setmana consultes sobre llengua (crec que és cada dilluns). Ahir vaig pensar que aquesta alma mater hauria escapat al control de Magí Camps i vaig aprofitar Twitter per fer-li una piulada indicant-li allò que a mi em semblava --i em segueix semblant-- un error. El meu missatge (per qui no conegui Twitter, cal tenir en compte que els missatges que s'envien no poden superar els 140 caràcters):
Semaforo LaV Diego Moreno "Alma mater" és la universitat; mai una persona
La resposta de Magí Camps va ser aquesta:
És cert, però l'ús n'ha capgirat el significat i l'estructura sintàctica, i així ho hem admès a LV.
O sigui, que La Vanguardia ara accepta l'ús de l'expressió alma mater aplicat a persones. Seguint amb el sistema de comunicació de pocs caràcters, això és el que penso: 8-( 8-( 8-( 8-(

Entenc, i ho he dit moltes vegades, que les llengües, com els éssers vius, evolucionen i també entenc que les llengües les fan les persones que les parlen. Però a diferència de l'evolució biològica, en l'evolució del llenguatge es pot tornar a punts anteriors. En el català, per exemple, ha passat. Quan jo era jove, en comptes d'anar a l'escullera a passejar, anàvem al rompeolas, i de passada ens aturàvem al port a veure els barcos, mai vaixells. I en una època en què s'enviaven moltes més cartes que ara, ningú no els posava segells ni les tirava a la bústia: els posàvem un sellu i les tiràvem al bussó.

Em sap greu que La Vanguardia s'apunti al castellà light; no m'he fixat si l'edició catalana també ho fa.

Actualització 17.10.2011
En la seva columna setmanal, Magí Camps tracta avui de l'alma mater que va originar el meu comentari que ell esmenta (Una madre trabucada, La Vanguardia 17.10.2011). En  el fons sembla que em doni la raó, però es lamenta que, si el sentit original ja no s'usa i barrem el pas al nou ús que avui dia fa molta gent d'alma mater, l'expressió acabarà per desaparèixer. Doncs jo sí que l'uso. He dit i escrit moltes vegades que la Universitat de Barcelona és la meva alma mater. I m'agrada dir-ho.