El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Les retallades i les tallades

No hi entenc, de política. Tampoc d'economia. Però tot i la meva ignorància, arribo a entendre que, quan en una casa no hi ha prou diners per mantenir el ritme de vida, ja sigui perquè n'estan entrant menys que abans o perquè s'ha estirat més el braç que la màniga, cal estrènyer's el cinturó i reduir despeses. Perquè, si una cosa entenc és el que diu aquell refrany català: "d'on no n'hi ha, no en pot rajar". No sé si les retallades --o ajustos pressupostaris o reducció de la despesa pública o com li vulgueu dir-- que està fent el Govern català s'han fet sense tenir en compte les prioritats o no, però el cert és que no es podia continuar mantenint el ritme anterior.

Entec que cada persona que se sent afectada per aquestes reduccions --o retallades, si us agrada més-- pot pensar que el seu sector és el que en surt més malparat. I em sembla comprensible que protestin públicament perquè és l'única manera que tenen perquè la seva queixa es difongui. Però hi ha un tipus de queixa i protesta que mai no he entès i que no m'agrada gens: la tallada de carrers, carreteres, autovies, autopistes...

Fa dues setmanes tornava de l'aeroport i havia d'anar a una reunió al centre de Barcelona. Vaig arribar-hi amb una hora de retard gràcies a la tallada que treballadors i usuaris de Bellvitge es veu que fan cada setmana --ho vaig saber després-- com a mesura de protesta per la retallada. I creuen que la millor manera de protestar és interrompent la circulació. Ells se senten perjudicats --i efectivament, ho són-- i deuen voler que altres milers de persones comparteixin d'una manera o altra el seu greuge.

Que el 21 de setembre jo arribés una hora tard a una reunió no tindria massa importància. Però posaria la mà al foc que moltes persones hauran sortit molt més perjudicades que jo d'aquestes aturades de la circulació. Gent que va a l'aeroport per agafar un avió, gent que en torna, gent que a aquella hora es desplaça per motius laborals, potser fins i tot hi hagi qui estigui intentant anar al mateix hospital dels que protesten. Avui, quan els manifestants ja donaven per acabada la tallada contra la retallada, s'ha produït un accident en què una persona ha resultat ferida greu i alguns vehicles han quedat destrossats (vegeu-ne les fotos a vilaweb). Sé que els protestadors no tenen la culpa d'aquest accident, que ha passat a quatre quilòmetres del lloc on tallen l'autovia quan un cotxe que circulava a molta velocitat ha envestit la cua dels cotxes aturats. Però és una conseqüència indirecta de la seva acció de protesta.

Conservo un record molt amarg d'un altre tall de protesta. Era l'11 d'agost de 2005. El meu pare era internat a l'hospital de la Vall d'Hebron i ja es veia que el seu cos de noranta-dos anys no podria resistir gaire la lluita contra la malaltia per la qual havia estat ingressat. Un del seus nets va tornar aquella tarda de viatge i el seu pare el va voler acompanyar a veure l'avi. Era l'agost, un mes tranquil i a aquella hora no acostumava a haver-hi molta circulació. Però el meu germà no va tenir en compte que des de feia setmanes, com ara passa davant l'hospital de Bellvitge, un grup de persones tallava la circulació davant de l'hospital de la Vall d'Hebron. El motiu era diferent, però. Eren veïns del barri que protestaven perquè volien que eliminessin una narcosala que s'havia fet en un pavelló prefabricat dins del recinte hospitalari. En veure que allò estava col·lapsat, el meu germà va decidir tornar a casa i deixar per l'endemà al matí la visita del nét a l'avi greu. Malauradament, l'avi va morir de matinada i el nét no se'n va poder acomiadar.

Des d'aleshores, cada cop que sento que es talla la circulació per algun tipus de manifestació, no puc evitar indignar-me tot recordant aquell vespre d'agost de 2005 i pensar que potser algun altre nét s'hagi quedat sense dir adéu al seu avi. Pel que fa a les tallades per les retallades, penso que podrien anar a fer-les davant de la delegació del Govern espanyol. Al cap i a la fi, sense el dèficit fiscal a què està sotmesa Catalunya, la situació seria ben diferent.

3 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tallar carreteres per a protestar del que sigui crec que és un fet delictiu: es perjudica a d'altres no tant sols sabent-ho, a més, volent-ho, amb l'excusa que així tindrà més ressò.
Una mostra més de precarietat democràtica després de més de trenta anys.
D'economia alguna cosa en sé. Però no cal saber d'economia ni de política per a arribar a les lúcides conclusions a les que vostè arriba.
Hauran de seguir, si us plau per força, les retallades pressupostàries. El més trist però, és que no sembla que per part de molts s'estigui disposat encara a retallar aquesta mentalitat de nou rics i nanos malcriats. També ho hauran de fer si us plau per força.

vigilant ha dit...

Tota la raó, Lectora, des del primer paràgraf fins a l'últim.

Lectora corrent ha dit...

Xiruquero, vigilant, gràcies pels vostres comentaris. Em consola pensar que no sóc l'única que pensa així. (Avui hi torno.)