El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Ja sé que em repeteixo, però també les tallades

Ho sento, però segueixo amb el tema encetat ahir sobre les tallades i els moviments de protesta. Avui, mentre pesava figues davant la TV després de dinar, m'han espavilat unes imatges del Telenotícies que mostraven un tall de circulació a la Diagonal causat per persones --estudiants crec-- que també protestaven per alguna cosa. Ahir al migdia el centre de Barcelona també estava tallat. Aquests talls de circulació han esdevingut ja un fet tan habitual, que no sé si arriben a causar l'efecte que qui els organitza espera que tinguin.

Potser jo penso de manera molt diferent que la majoria de la població, però aquesta mena d'actuacions no em desperten cap simpatia, sinó al contrari. Per a mi, tot el valor que podria tenir la protesta queda desvirtuat. Es possible que els qui tallen la circulació se senten molt demòcrates, com potser també s'hi sentien els qui fa uns mesos volien impedir que els membres del Parlament fessin la seva feina. A mi, en canvi, l'actitud dels uns i la dels altres no em sembla gens demòcrata.

Sóc de la generació que --ho recordava Raimon fa pocs dies en el Liceu-- ve d'un silenci que va rompre la gent que volia ser lliure, que estimava la vida i que exigia coses que li havien negat. És cert que, malgrat que ja portem més de tres dècades de democràcia, encara hem de dir no a moltes coses. Però hi ha moltes maneres de dir no i de demostrar la manca de conformitat.

Creuen potser els qui tallen la circulació que el seu és un acte de valentia? Ho hauria estat fa quaranta anys, quan la majoria manteníem un silenci que, tot i no ser resignat --com també ens recordava Raimon--, no deixava de ser un silenci. Avui dia, tallar la circulació per protestar contra el que sigui em sembla, a més de ser una gran manca de civisme, és una gran mostra de poca imaginació. Si us plau, busqueu mitjans més originals per fer pública la vostra protesta! No estic d'acord amb totes les idees que van sorgir del moviment del maig del 68, però hi ha un lema seu que encara m'entusiasma: "La imaginació al poder!" I d'imaginació, no sembla que en tinguin gaire aquests protestadors i indignats.

Fa alguns anys per casualitat vaig assistir a Pavia (Itàlia) a un acte polític que feien amb motiu del 20 de setembre (jo havia anat a aquella ciutat per participar en un curs i em vaig trobar amb els actes que cada any commemoren l'alliberació de Roma del poder de l'Església el 1870). La gent estava ja molt cremada amb Berlusconi i recordo que un dels qui va parlar --un ancià, un veterà dels moviments antifeixistes de la segona guerra mundial-- va dir que el poble disposava de la millor arma existent per lluitar contra la corrupció i els interessos particulars d'una part de la classe política: el vot. I encoratjava la gent que en les següents eleccions fes servir aquesta arma.

Quan fa alguns mesos els indignats del 15 M deien que no se sentien representats per cap partit polític actual, vaig recordar les paraules d'aquell home de Pavia i vaig pensar que el que haurien de fer era constituir-se ells en partit polític. No sé si el deuen haver fet o no, però ara, amb unes eleccions en perspectiva era el moment adient. No es pot reformar el sistema des de fora. Però és més fàcil queixar-se i deixar de votar. Als indignats i indignades els diria que jo tampoc em sento representada per cap partir polític i que el meu vot és sempre per defecte, però sé que si més no, serveix per frenar aquells partits als quals mai no votaria.

Sé que aquests reflexions meves no serveixen de res --només per esbravar-me--, que el proper dimecres la gent de Bellvitge tornarà a tallar l'autovia, i que un altre dia seran altres persones les que tallaran una altra carretera o una avinguda. Potser qui hagi de viatjar amb cotxe o desplaçar-se en autobús, els transportistes i els professionals que s'han de moure amb algun tipus de vehicle, s'acostumaran a aquestes interrupcions de la circulació i acabaran consultant cada dia en un web les tallades previstes. Potser fins i tot els diaris, a costat de la previsió del temps, incloguin una secció amb aquesta informació.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Estic molt d'acord amb tu, ja fa temps que aquestes mides de protesta que perjudiquen terceres persones innocents em semblen inútils i injustes, el mateix que quan a l'escola pública fèiem vaga, per exemple, un dret laboral aquest que també caldria revisar en molts casos.

Les formes perjudiquen el fons de la qüestió i provoquen l'efecte contrari al desitjat.

Pel que fa als indignats i la resta, no els negaré la raó en moltes coses però els polítics, amb tots els seus defectes tenen una certa legitimitat democràtica i aquests sistemes assemblearis acaben esdevenint molt manipulables i dictatorials.

Ens podem queixar del sistema però si no s'ofereixen alternatives en un marc democràtic no serveix de res tot plegat, només per fer soroll i augmentar el malestar general.

Lectora corrent ha dit...

Júlia, fa molt anys, quan hi va haver les primeres vagues de metges, el pediatre "de capçalera" de casa em va dir que ell no pensava fer-ne, per més justes que fossin les reivindicacions que s'adduïen per fer-la. Deia que no hauria dormit tranquil pensant que alguna criatura malalta hagués quedat desatesa per la vaga.

Per altra banda, jo també penso que els moviments assemblearis són molt manipulables, sobretot quan les decisions es prenen a mà alçada. Hi ha gent que no gosa expressar una opinió diferent de la que --suposadament-- expressa la majoria.

Clidice ha dit...

Un fill meu, indignat a l'ús, a la proposta que li vaig fer de participar els de la plaça en les decisions i la vida pública del municipi, em va respondre: "no, perquè nosaltres volem canviar el món, no ens interessa la política municipal". Perquè és fill meu i molt jove, però em va faltar ben poc d'engegar-lo a dida.

Lectora corrent ha dit...

Clídice, suposo que deu pensar com el jovent amb què vaig coincidir fa uns dies a la plaça Universitat. N'hi havia que fins i tot duien samarretes del Che, com en els meus temps, quan nosaltres també crèiem que arreglaríem el món! Amb una diferència: aleshores només es participava "a dit" en la política municipal --o en qualsevol altra que no fos clandestina.