Llegeixo a
infoMigjorn, l'article de Miquel Riera que
es va publicar a El Punt/Avui del 3 d'agost, titulat "Un cafè i prou", en què l'autor parla del costum que s'ha anat estenent entre els cambrers de preguntar, a qui demana un cafè, si el vols "sol". És un costum que va començar al centre de la península i que a poc a poc ha anat estenent-se.
El comentari de Riera m'ha recordat la manera com el meu pare --molt cafeter ell-- reaccionava davant la pregunta dels cambrers que cada cop que demanava un cafè li replicaven amb la pregunta "¿
solo?". He de dir que el meu pare era un manxec que vivia a Barcelona des d'abans de la guerra i no acostumava a parlar català, tot i que l'havia après quan, encara en el seu poble manxec, feia viatges "
al Reino" --així anomenaven el País Valencià-- per anar a buscar-hi taronges. Malgrat que només parlés català més que amb persones que no entenien el castellà, com ara la meva àvia
materna, que era del Prat de Llobregat --sí, sí, hi havia persones
catalanes que no sabien parlar en castellà!--, el meu pare era dels qui pensen que
no se es de donde se nace, sino de donde se pace. S'estimava la seva terra i el 1997 va voler fer-hi un últim viatge, per acomiadar-se'n, però en el fons era més català que manxec.
En la dècada de 1970 el meu pare viatjava sovint a Madrid per feina i allà va ser on per primera vegada, en demanar un cafè en un bar, un cambrer va preguntar-li si el volia
solo. Segons explicava el meu pare, la conversa va anar si fa no fa així:
--¿
Qué desea?
--
Un café.
--¿
Solo?
Sorpresa del meu pare, que va respondre:
--
No, con azúcar.
--¿
Pero lo quiere solo?
El meu pare es comença a mosquejar:
--
No, ya le he dicho que con azúcar.
El cambrer, amb to irritable:
--
Pero el café, ¿
lo quiere solo o con leche?
El meu pare, també una mica irritat:
--
Si lo quisiera con leche,
le habría pedido un "
café con leche",
no "
un café".
El meu pare era bastant tossut i mai no va acostumar-se a demanar el café "
solo", durant els anys que va continuar els seus viatges a Madrid. O sigui que, converses semblants a aquella primera devien ser freqüents cada cop que volia prendre un cafè. Deia que en alguna ocasió, els mateixos cambrers li havien dit: "
Se nota que es usted catalán." (Sobre això, ell tenia un acudit, però ara no ve al cas.)
Jo no sóc de prendre cafè --sóc de te--, però un cop que tenia molta son i havia de participar en una reunió a Madrid, en baixar del Pont aeri a Barajas, vaig anar a prendre un cafè al primer bar que vaig trobar. Quan el cambrer em va preguntar "¿
solo?", vaig recordar-me del meu pare. Com que no havia esmorzat, vaig dir-li "
No, también un croissant.
Il·lustració:
tassa de cafè, de dailyclipart
