El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 22 de desembre de 2011

Passió boletaire

Bocabadat, culgrós, didalera, orellana, potifler, fredolic, rabassola, apagallums, barret de capellà, enganyapastors, pet de llop, peu de rata, orella de Judas, orella de llebre, cresta de gall, cassoleta, coliflor, llémena, mà de morter, fetge de vaca, paraigua, pipa, sabater, trompeta, matamosques, mataparents, cama-sec, esclatabufa, fumdeterra, molleric, cabra peluda, mucosa, esclata-sang, lleterola, vinassa, anisat, cuagra, farinera pudenta, camadolça, escaldabec, llora dolça, pebràs, camagroc, rossinyol, rovelló, rubiol, negret, groguet, rosteta, culblanc, pataquetes...
Aquests són alguns dels centenars --potser siguin milers-- de noms populars que reben els bolets de Catalunya. Em sobta que els bolets més coneguts siguin els que tenen menys noms. Em feia l'efecte que hauria de ser al contrari, que els bolets més escampats i coneguts pels boletaires serien els que en tindrien més. Per altra banda, el fet que un bolet rebi molts noms sol ser un senyal de la seva comestibilitat.

Tot això i més ho explica Josep Cuello en el capítol "El nom dels bolets: el fruit de la passió" del seu llibre Passió boletaire. Mitos, usos i costums. Els temes que desenvolupa en altres capítols són: "Més enllà de la prevenció: la utilitat", "L'estranya naturalesa dels fongs: les llegendes i el misteri", Els fongs hipogeus", "Menjar bolets", "Sobre gustos hi ha molt d'escrit", i "Bon profit", que comprèn  quaranta receptes de cuina en què intervenen bolets i que han estat recopilades per Pilar Cuello, germana de l'autor.

El llibre, publicat fa alguns mesos, va ser presentat a l'Ateneu Barcelonès el 17 de desembre. L'escriptor Joan Soler (premi nacional de cultura popular 2006) va dir, en la presentació, que a Catalunya els bolets són gairebé tan populars com el Barça o els castellers (no hi estic d'acord; ara per ara em sembla que no hi ha cap altre fenomen que iguali el Barça en popularitat, cosa que no sé si diu molt de la cultura de poble català del segle XXI). En el cas dels bolets, podem dir que "el nom fa la cosa". La gent que va a collir bolets, si en troba un del qual no en sap el nom, no l'agafa; vol dir que no el coneix i que, per tant, no sap si és comestible.

Al centre, Josep Cuello, autor del llibre

Josep Cuello va referir-se a la gestació del llibre i a alguns dels aspectes que hi tracta. Sobre els noms del bolets, va dir que passa com en la poesia, que fa servir moltes paraules com a metàfores, i va referirs-se a la força expressiva que tenen alguns noms de bolets: esclata-sang, per exemple. La poesia i l'afició als bolets tenen un component comú: l'emoció. El sabor d'un rovelló no es troba ni en el mateix bolet ni en la boca de qui l'assaboreix, sinó en la interacció rovelló-boca. També va referir-se a altres menes de llenguatge per descriure els bolets: la pintura i el gravat, que ell va voler que també fossin presents en el llibre.

Cada any es publiquen llibres de bolets, però la majoria són guies descriptives, col·leccions de fitxes que expliquen les característiques de les espècies més freqüents i ensenyen a classificar-les i a reconèixer-les. Qui busqui això en un llibre de bolets, més que quedar decebut amb el llibre de Cuello, segurament en quedarà sorprès i diria que gratament sorprès. El títols de cada capítol ja suggereixen el seu contingut. Jo, que sóc molt tastaolletes, he anat ficant el el nas en cadascun d'ells i he anat llegint el llibre de manera desordenada. Però no hi fa res, perquè els capítols poden llegir-se de manera independent. Quant al format del llibre, cal destacar-ne l'acurada edició. Aparentment senzill --és un llibre de tapa tova-- té una maquetació i tipografia que facilita la lectura (un interlineat adequat, títols dels capítols i dels apartats en color, ús de les negretes allà on convé), i està profusament il·lustrat. Un llibret que val molt més del que costa.

Josep Cuello pertany a la promoció de 1970 de Biologia de la Universitat de Barcelona. Ens havíem vist el novembre de 2010 per celebrar els quaranta anys de la promoció, i la presentació del llibre va fer que un grup de companys i companyes de curs ens tornéssim a trobar. Espero que el proper llibre no trigui molt i tornem a coincidir.

Les dades del llibre:
Passió boletaire. Mites, usos i costums. Josep Cuello Subirana. Ed. Pòrtic, Barcelona, 2011. ISBN: 978-84-9809-187-8

Som boletaires, som cistellaires, la nostra vida és el rovelló...:

2 comentaris:

Joan U ha dit...

Mercè, és indubtable que el Barça és un fenòmen planetari que aixeca passions d'abast difícil d'emular -- ni els castellers ni els bolets paralitzen un país com ho fa un partit contra el Madrid o una final de Champions. Però els bolets també movilitizen passions i, que jo sàpiga, Catalunya és l'únic país del món que té un programa de televisió de gran èxit en prime time dedicat a l'afició micològica. Certament, l'èxit de Boletaires rau en la seva combinació de folklorisme, antropologia i humor, però la base són els bolets i els boletaires. Els meus col·legues de televisions de fora de Catalunya (a Madrid i a Europa) se'n fan creus i pregunten: què ho fa possible? La resposta més precisa que se m'ha acudit: és un element més de "l'anomalia catalana".

Bon Nadal!

Lectora corrent ha dit...

Joan, estic d'acord que l'afició boletaire és un tret distintiu del poble català; però està molt lluny de despertar les passions que desperta el Barça. A Europa hi ha altres llocs amb gran afició als bolets, però potser les seves televisions no s'han plantejat mai de fer un programa com el "Caçadors de bolets". Em fa l'efecte que a Euskadi --un altre poble micòleg i micòfag-- un programa d'aquesta mena també podria ser popular.

De tota manera, he de dir que em sembla que "Caçadors de bolets" ja ha tocat sostre. Si més no, les vegades que l'he vist darrerament m'ha semblat una pèrdua de temps. Excepte els pocs moments didàctics, que crec que podrien encabir-se en el programa de Tomàs Molina sobre temes ambientals, la resta és sempre igual: tres o quatre persones que van pel bosc i de tant en tant diuen "Guaita! / mira!, aquí n'hi ha un!" o coses per l'estil. Potser també sigui que els avis de Viladrau i el Teatre de Guerrilla, que eren un valor afegit al programa, no han trobat substituts adients. Em fa l'efecte que, si es vol mantenir, hauria de replantejar-se. El fet que ara els boletaires siguin gent famosa del món de la restauració no és suficient per mantenir l'interès de l'audiència. Bé, aquesta és la meva opinió, però potser estigui equivocada.