El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Més reflexions sobre el 20N

He estat mirant les dades de les eleccions d'ahir i m'he adonat que ens estan enganyant. La segona força política en l'àmbit estatal no ha estat el PSOE (6.973.880 vots), com diuen tots els mitjans, sinó l'abstenció: 9.710.775 persones que tenien dret a vot no l'han exercit. A Catalunya, si tenim en compte l'abstenció (1.742.760 persones), veiem que Convergència i Unió (1.014.263 vots) ja no és la primera força política, sinó la segona.

Els qui no han votat són prop de deu milions de persones, entre les quals possiblement hi hagi molts "indignats" del 15M. Si més no, entre les seves consignes hi havia la d'abstenir-se de votar. Persones que abans de l'estiu ja deien que no se sentien representades pels polítics i polítiques que teníem, i demanaven un canvi. Però, què han fet perquè el canvi es produís, a part d'ocupar espais públics i fer-hi destrosses?, a part d'ocupar també espais privats?, i a part de tractar d'impedir que els membres del Parlament de Catalunya i els del Congrés estatal poguessin fer la seva feina?

Reconec que una cosa bona té el 15M: han posat el dit a la llaga, i han mostrat les flaqueses del nostre sistema democràtic i les injustícies que hi ha a la nostra societat. Però els indignats han desaprofitat una gran ocasió --les eleccions del 20N-- per iniciar el canvi que diuen que la societat necessita. Volen canviar la democràcia, però això no es pot fer des de fora de les institucions democràtiques, altrament ja no seria democràcia. Si són centenars de milers per tot l'estat, perquè no han constituït un partit polític?, per què no han entrat en el joc democràtic?

Potser creuen els indignats que un partit que comença no pot lluitar amb els grans partits arrelats en el sistema? Doncs s'equivoquen, si pensen així. En primer lloc, perquè, a costat dels dos "grans", també n'hi ha de "petits". Per altra banda, perquè hi ha l'exemple d'altres països. Els Verds alemanys va començar del no res i aviat van agafar molta embranzida. Potser ara no tinguin tanta força, però això és perquè la majoria dels partits de "tota la vida" ja han adoptat polítiques ambientals en els seus programes.

Crec que la gent que s'ha abstingut és la que ha donat força al PP i ha contribuït al seu resultat espectacular en relació al PSOE. Perquè, si mirem els números, tampoc no és que hagi augmentat tant com podria semblar per la diferència amb el PSOE. La gràfica de l'evolució del nombre de vots en les eleccions generals en l'àmbit estatal (podeu veure-la aquí) mostra una línia lleugerament ascendent en el nombre de vots del PP (de 10.278.010 el 2008 passa a 10.830.693 el 2011; el cens electoral és de 34.301.332 persones). En canvi, s'hi observa una forta davallada en el nombre de vots del PSOE (passa d'11.289.335 el 2008 a 6.973.880 el 2011). En proporció, és molt més gran el salt que ha fet CiU: de 779.425 del 2008 a 1.014.263, amb un cens electoral de 5.252.126 persones). Perquè l'augment del PP fos equivalent al de CiU, hauria hagut d'obtenir, a tot Espanya, 12.364.406 vots.

Només que la meitat dels deu milions de persones amb dret a vot que s'han abstingut haguessin votat un partit nou i la resta hagués distribuït el seu vot entre alguns partits actuals allunyats de la ideologia del PP, el mapa no seria tan blau com ha quedat des d'ahir.

N'hi ha per rumiar...

5 comentaris:

Júlia ha dit...

La interpretació de l'abstenció és perillosa, ja que pot haver-hi molts factors diversos, cadascú la interpreta com li sembla, no és un mal d'aquestes eleccions, n'hem tingut d'altres amb encara més abstenció. Pensa què hauria passat si... sempre pot incitar a errades, més lligades als nostres desigs que a la realitat. Crec que també hi ha un gruix d'indiferents als quals els igual tot i que també s'abstenen.

Ara bé, estic d'acord en què la indignació és inoperant quan només és antisistema. Hi havia partits alternatius i podien haver proposat votar-los o votar-ne un de nou. L'abstenció, crec, va fer que el 33 sortissin les dretes, en temps de la república, tot i que van donar la culpa a les dones.

L'anarquisme, i crec que en la indignació hi ha un fort component anarquista, no accepta el sistema, sempre ha estat més o menys així. Però, és clar, si no es proposa quelcom alternatiu i possible, no sé per a què serveix indignar-se, la veritat.

Personalment crec que en els casos en què l'abstenció superés el 50 per cent s'haurien de repetir les eleccions, però ningú no vol incidir en el tema, com tampoc en les famoses llistes obertes que animarien el panorama.

Miquel ha dit...

Y las cosas cambiarían si se hicieran lo que Júlia aqui propone : listas abiertas. Siempre habrían abstenciones, pero no habrían excusas...salut

Natxo ha dit...

Com ja s'ha dit és difícil tractar d'interpretar segons quines dades, però el cert és que l'abstenció mai permetrà cap canvi.

Com alguns afirmàvem ahir: votar també és una forma de lluita.

Lectora corrent ha dit...

Júlia, en les eleccions legislatives, l'any 2000 és l'única vegada que hi va haver més abstenció que enguany. I en tots dos casos hi ha una coincidència: guanya el PP i augmenta l'avantatge amb el PSOE. Pots veure-ho aquí:
http://tinyurl.com/6wo4sx2

Ja sé que les causes de l'abstenció poden ser múltiples i que hi ha gent que passa completament de la política, però quan hi ha un grup de molts milers de persones que està esperonant la població perquè s'abstingui de votar es pot pensar que si més no ells s'han abstingut o si no, estan predicant allò que no creuen.

Miquel, a mi també m'agradaria que hi hagués llistes obertes, que poguéssim elegir les persones que volem que ens representin i no uns partits.

Natxo, fa alguns anys, en plena època berlusconiana, vaig assistir per casualitat a un acte organitzat per veterans italians de la segona guerra mundial (suposo que cada any deuen ser menys) i un d'ells va dir que, si el poble no estava content amb els governants que tenia, disposava d'una arma molt poderosa; el vot. Malauradament, és una ara que molta gent no vol fer servir, però segueix lamentant-se.

El veí de dalt ha dit...

És evident. la dreta sempre vota en bloc, les esquerres de manera dispersa i el vot indignat, passa. La Regla D'Hondt fa la resta i els que manen mai es plantegen reformar-la ni fer llistes obertes. I així ens va...
Els indignats haurien de jugar a fons amb un programa clar i coherent. Mentre l'anarquisme el reguli, no hi ha res a fer.