dimecres, 16 de març del 2011

Més sobre Enric Gelpí i els seus mussols i calendaris

Fa un parell de dies dedicava una entrada d'aquest bloc a Enric Gelpí, un personatge entranyable que mai no vaig conèixer personalment, però que sempre tenia present gràcies al seu calendari. Vull reproduir aquí dos comentaris que m'han deixat a aquella entrada, perquè sé que no tothom els llegeix, els comentaris. El primer és de Pere Castaño i Santamaria, que diu:
Ahir vaig retallar un bocí de columna del diari AVUI, informava de la mort d’Enric Gelpí sense massa dades sobre la persona. Com que volia verificar si era el mateix que jo havia conegut –fa molts anys- i de qui havia perdut, tant el contacte com l’actual residència. Avui he mirar a l’inevitable Google, amb l’absoluta seguretat d’escatir la identitat del traspassat artista... s’ha acomplert la pitjor expectativa: era l’estimat creador d’aquells calendaris-catàleg de tantes bestioles que animen els nostres boscos, planures, rius, valls i muntanyes, i tots els racons de la petita pàtria.
Era set anys més gran que jo, el vaig tractar a una edat que aquesta diferència significa un graó considerable en l’escala que marca etapes vitals significatives, i no puc dir que intiméssim, no fins al punt que formés part de l’estol d’amics que hom té quan comença a anar sol pel món, però em fascinava la seva dèria pels mussols i altres aus de la nit, admirava com els immobilitzava en petites escultures d’una exquisida factura, i també em va semblar una idea meravellosa -i útil- el disseny del primer calendari que va editar (em proposo regirar la tona i mitja de papers desats, amb l’esperança de trobar-lo, per que no el puc pas haver llençat, si ha desaparegut ha d’haver estat de manera accidental, potser en un canvi de casa). En aquell temps havia establer el seu taller a les Basses de Sant Pere, a pocs metres de la plaça de Sant Agustí Vell, on jo vivia, això vol dir que el veia treballar a diari, o gairebé, i em permet revelar un fet que aleshores passava a ulls del veïnat com una excentricitat: hi tenia una d’aquelles solemnes butaques mecàniques de barber, on seia quan la tasca a fer li ho permetia, als meus ulls aquest atreviment, tant poc convencional, encara el feia significar-se més com a creador. Qualsevol que conegui aquell indret sap que el propi carrer ja té un caràcter especial, per la seva morfologia, a més havia allotjat un dels darrers safareigs públics de la Ribera, i la incorporació del taller de l’artista li afegia un toc definitiu.
Però, un dia va deixar el barri, no recordo en què es va convertir el local –probablement un bar- però aquell tros de carrer va perdre molt d’atractiu i singularitat per a mi. Uns anys més tard jo vaig anar a treballar a una empresa del carrer de la Diputació, al costat d’una llibreria de nom premonitori: El Xot -el xot o mussol (Otus scops) era l’au fetitxe de l’enyorat creador- i vaig intimar amb la mestressa de la botiga, que resultava també una personalitat singular, vital, culta, accessible... i xerraire. Naturalment posava a la venda el famós calendari, que cada any jo comprava ritualment; ella va posar-me sobre la pista d’en Gelpí... però no vaig aprofitar-ho, era un temps frenètic per a la meva feina i anava deixant per a un moment més propici el retrobament. Potser no caldria que digués que aquest no s’ha produït mai... vaig perdre l’adreça, la llibreria és tancada fa anys, i ara el diari m’amara d’un sentiment de culpa.
Els germans silvestres han perdut un bell glosador, i els (suposadament) racionals, un referent amable de feina ben feta i amb vocació de servei.
Pere, gràcies pel teu comentari, que ens explica de l'ermità de Samalús molt més que no ens han explicat els mitjans de comunicació. Jo, que sóc bastant formiga, durant molt de temps vaig guardar els calendaris d'en Gelpí; en retallava la part inferior i conservava la dels dibuixos. però un bon dia d'aquells que, molt de tant en tant, em dóna per fer dissabte d'armaris, els vaig llençar. Ara ho sento.

L'altre comentari és de l'Arantxa; un testimoni d'algú que, com la meva mainada, va créixer acompanyada del calendari d'en Gelpí:
Des que tinc ús de raó aquest calendari ha estat penjat any rere any a casa els pares i a les successives que he viscut, sovint havent el de l'any anterior al darrere de l'any en curs. També als pisos de germans, i d'amics. De fet era un regal conegut abans de fer cagar el tió, i la frase de cada desembre "sabeu de què és aquest any el calendari??". Omplir el calendari amb les dates assenyalades o amb dinars, metges, ponts, viatges, notes, o dibuixos o anotacions mentre parlaves per telèfon... i el 2012 què...
Arantxa, aquesta pregunta (sabeu de què és aquest any el calendari??), nosaltres també ens la fèiem cada any. I pel que expliques, em sembla que entre la teva família i la meva en Gelpí ja reunia un bona clientela. Més d'un any m'he endut tots els calendari seus que tenien a l'Abacus. D'altres, he hagut de fer un pelegrinatge a les diverses llibreries on sabia que en podia trobar exemplars. En alguna ocasió havia pensat a fer la comanda directament a l'autor. Ara ja no caldrà ni que m'afanyi a anar a l'Abacus abans no els acabin ni que vagi de llibreria en llibreria per trobar tots els exemplars necessaris per a parents i amistats.

Entrades relacionades:
- Adéu a Enric Gelpí, l'ermità de Samalús (aquest blog, 13.03.2011)
- Calendaris, agendes i almanacs (aquest blog, 01.01.2009)

10 comentaris:

eliadelom ha dit...

Hola, Mercè, m'ha agradat llegir els escrits sobre l'Enric Gelpí. Jo vaig estar un parell de vegades a casa seva, un autèntic museu, a 2 km de casa nostra. Amb el Toni Arrizabalaga, el meu marit, disfrutàvem d'aquestes visites i compartíem el seu amor pels animals.

Èlia

La lectora corrent ha dit...

Gràcies pel comentari, Èlia. Per cert, Toni Arrizabalaga, i al Vallès Occidental, suposo que deu ser el coordinador del Museu de Granollers. N'he vist un petit vídeo recent de la Diputació.

MR -Milu- ha dit...

Hola, es molt trist descobrir persones així quan ja han marxat.
...Peró no tot s'ha acabat... ;)
el seu fill deixa que el seu pare, a través d'ell continui la labor, m'ha agradat molt coneixer la seva historia.
Mireu la contraportada de "El Periodico de Catalunya" del 7 de gener del 2012.
...suposo que ja ho sabreu pero per si de cas...

Mercè Piqueras ha dit...

MR -Milu, gràcies pel comentari. El fill de Gelpí, en el calendari del 2012, ha escrit a la primera plana "gràcies, pare".

No sé a què et refereixes amb això de la contraportada de El Periódico. En la versió en línia em sembla que no indica on es troben les notícies en l'equivalent imprès.

MR -Milu- ha dit...

Hola Merçè, :)
Vaig intentar enviar el link per a que es veies directament la "noticia" (ja que ben bé no és una noticia, és una minientrevista que sempre fan a una secció que em sembla que precisament es diu "Gent Corrent"! ...no havia caigut fins ara) peró no la vaig trobar en linea, només es pot veure a la edició impresa o en linea sent subscriptor del Periodico.
Em va interessar la historia per l'aillament del Gelpí voluntari i després la decissió d'un fill que ho deixa tot per continuar el llegat artístic del seu pare, es una historia molt personal que dona uns fruits que arriven a moltísima gent.
Ja passaré per aquí a veure si has aconseguit veure la entrevista.

Adeuuuu

MR -Milu- ha dit...

Ah! potser encara tinguin el diari a alguna cafeteria, ;)

MR -Milu- ha dit...

Doncs ja l'he trobat..., no volia quedar com un que no sap el que está dient... Adeu! :)

http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/algunas-culturas-considerarian-que-soy-padre-1307650

Guiu Garcia Oriol ha dit...

jo nomes tinc 13 anys pero la meca avia n'era mol amiga d'en Gelpí ,
sempre recordare el dia del seu enterrament com a molt trist ,perque jo sempre que anava a casa seva flipava amb tot el que hi tenia :la habitacio de pipes,es coneixia totes i cada una de les histories de cada pipa;el fort olor a tabac nomes entrar per la porta de casa seva ,tots els mussols decorant el bosc,els ocells de l'entrada sempre piulan harmonioses melodies,i tot de records mes que hem venen a la memoria ,no se perque m'ha vingut per buscar el seu nom a google,pero la veritat es que n'estic orgullos de totes les entrades que n'he trobat.

Mercè Piqueras ha dit...

Guiu, gràcies pel teu comentari. No vaig tenir la sort de conèixer Enric Gelpí, però el seu calendari m'ha acompanyat molts anys. Estic segura que per a tu deu haver estat una gran experiència. conèixer aquest "ermità", una d'aquelles persones que segurament no oblidaràs mai.

Guiu Garcia Oriol ha dit...

si en un primer moment quan era molt petit li tenia por perque com que sempre anava amb la pipa i la barba blanca semblava que tot fos fum barba i fum inclosos pero tambe em fascinava totat la imprempta que tenia a casa seva on feia tots els calendaris i les catacumbes que tenia amb una petita capella on ell i tot un grup d'amics selebraven nostra señora del fum tot era molt tetric pero fascinan i atraient al mateix temps