Algú m'ha dit que s'estranyava del meu silenci d'aquesta setmana. No és la crisi del blocaire ni
estic pas de vacances. O potser si que és una crisi, però no pas per no saber de què escriure, sinó per no tenir temps per a fer-ho. Si més no, per a fer-ho amb tranquil·litat. Una part del projecte en què estic treballant aquests dos darrers anys ha d'estar enllestit a finals de març i són molts caps encara els que hi ha per lligar.
Malgrat la feina que m'aclapara aquestes setmanes, dilluns al vespre vaig voler preparar una entrada del bloc per a l'endemà, 8 de març, el Dia Internacional de les Dones. Duia ja escrits uns quants paràgrafs sobre les dones que en tants països pateixen encara una forta discriminació quan, sense adonar-me, vaig fer un moviment involuntari que em va emmascar el tex i en començar a escriure es va esborrar tot el que havia escrit fins aleshores. Abans que pogués prémer "ctrl + z" per recuperar-ho, vaig veure que en la part inferior s'activava el "DESA'L ARA". Blogger va ser més ràpid que jo i els paràgrafs escrits havien desaparegut per sempre!
En unes altres circumstàncies hauria tingut la paciència d'intentar escriure de nou el text esborrat. Segurament que amb altres paraules, però el contingut hauria estat el mateix. Però em vaig posar de malhumor i ho vaig deixar córrer. Espero trobar alguna estona aquest cap de setmana per posar al dia el bloc.
Il·lustració: ClipArt Pictures.org
3 comentaris:
Mercè, jo també estic en crisi, en el bon sentit... faig tantes coses que no tinc temps d'escriure de forma reflexiva.
Però no renuncio a ser blocaire. No hi renunciïs tu tampoc!
Miquel
Tots tenim alts i baixos. Molts cops per la feina, altres per què ens falta temps per fer les entrades amb un mínim de cura.
No t'amoïnis. Aquí estem per llegir-te quan et vagi bé escriure ;o)
petó
Gràcies Miquel i Fra Miquel (no sou el mateix, oi?). Em sap greu haver estat tots aquests dies sense fer cap entrada perquè sóc de mena poc disciplinada i fa tres anys em vaig fer el propòsit d'escriure en el bloc de manera regular, com un repte. Em sembla que des d'aleshores mai no havia estat tants dies sense escriure-hi res.
Publica un comentari a l'entrada