El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 4 de gener de 2008

Ferrer Guardia i Perugia

El juliol de 2003 vaig fer una breu visita a Perugia (o Perusa, segons sembla que s'ha de dir en català i en castellà), ciutat italiana on, quan jo tenia 18 anys (d'això fa tant de temps...), vaig seguir els cursos d'estiu de la Università per Stranieri. El 2003 vaig descobrir una cosa que m'havia passat desapercebuda durant la meva estada com a estudiant: una placa commemorativa situada en un mur a unes poques desenes de metres de la Universitat on durant un mes havia anat gairebé cada dia a classe.

A Itàlia he vist en molts llocs plaques que commemoren fets històrics, sobretot els relacionats amb el Risorgimento i creació del modern estat italià. Però aquesta era molt especial perquè no estava dedicat a cap fet o personatge italià, sinó a un de català, a Francesc Ferrer Guardia, el pedagog i lliurepensador que va ser afusellat a Montjuïc el 1909 com a instigador --sense que n'hi hagués proves-- dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona. Vaig fer una fotografia d'aquella placa i avui, quan tractava de posar un mica d'ordre als meus arxius fotogràfics, l'he vista:


Com que és difícil llegir el text en la fotografia en format reduït que reprodueix el bloc, el copio aquí:

Si levó la sua voce
piV´ alta de la fvcilata

Viva la scvola moderna!..
ed il sangue de l’innocente
dai fossi di montjuich
imporporo´ le albe nvove
del rinascimento iberico
in cvi ripaltita il cvore
e riecheggia il grido
di francesco ferrer
___________
il popolo di pervgia
che pati´ e lavo´ nel sangve
l´onta de le orde papali
tra le sve mvra evoco´ il nome
del martire catalano
il xiii ottobre mcmx
dopo vn anno
dal sacrificio

Els coloms que es posaven sobre la medalla on hi ha el cap de Ferrer Guardia en relleu i a l'ampit de les finestres veïnes eren un símbol de la pau i em van semblar com si rendissin homenatge a aquell home que va ser assassinat el 1909 i que, a la meva generació, ens van fer creure que era una mena d'encarnació del dimoni. Forma part de la memòria històrica que ens van ocultar o, encara pitjor, que ens van falsejar.