El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 14 de gener de 2008

Ciència i poesia

Roald Hoffmann, químic teòric de la Universitat de Cornell (Nova York), va ser guardonat amb el premi Nobel de Química de 1981. Aleshores feia ja un parell de dècades que s'havia interessar per la poesia i havia anat escrivint alguns poemes. En la seva autobiografia feia referència a aquesta faceta seva i a l'ús de la llengua com a eina important per a la ciència i pera la poesia:

The words are important in science, as much as we might deny it, as much as we might claim that they just represent some underlying material reality.

It seems equally obvious to me that I should marshal words to try to write poetry. I write poetry to penetrate the world around me, and to comprehend my reactions to it.


En el seu web es pot veure una mostra dels seus poemes. Copio aquí uns versos d'un dels poemes que ha dedicat a ciència (Evolution):

I had written three pages
on how insects are such good chemists, citing
the silkworm sex attractant,

and the bombardier beetle, spraying out

hot hydrogen peroxide when threatened.

And I was in the middle

of telling the story of the western pine beetle,

which has an aggregation pheromone

calling all comers (of that species).


Miroslav Holub (1923-1998) era un immunòleg txec que va ser candidat en diverses ocasions al premi Nobel... de literatura! Està considerat un dels millors poetes de l'est d'Europa de la segona meitat del segle XX. Del seu poema El Festival (no sé en quina llengua el va escriure; l'he trobat en anglès):

At the festival of the patients
with all the known diseases

the crutch choir sings
for the pacemakers.
The double astigmatic landscape

gratefully swallows
the murmurs of the mitral valve


A casa nostra també tenim científic poetes. El químic Fèlix Serratosa (1925-1995) tenia un esperit poètic i des de jove havia anat escrivint poemes. Roald Hoffmann, amb qui va mantenir una bona amistat l'havia encoratjat moltes vegades perquè no abandonés la seva activitat literària. Segons Pere Bonnin, biògraf de Serratosa per encàrrec de la Fundació Catalana per a la Recerca, la seva producció literària en anglès va fer-la per influencia de Hoffmann. En l'esmentada biografia n'hi ha una petita mostra. Un poema de mida adequada per reproduir aquí és el que juga amb les lletres del seu nom de fons:

IF things are what their name designate,
then my name a wrong one is.
The five letters of it
apart have flown,
and only two of them,
in some way, still remain.
The "I" in the first place
and the "F" afterwards,
to give the intrigued word
that gives its name
to the little poem.
IF I would have known,
IF I would have done,
IF I could change
then I would be
really a Felix, Happy Man


Assumpció Forcada és biòloga i professora de batxillerat i poeta. També ha dedicat poemes a temes de ciència. En el web de l'Institut Arnau Cadell, de Sant Cugat del Vallès, on ella treballa, hi ha un racó poètic amb un recull de poemes seus i unes fotografies molt atractives. El poema que ha dedicat al planeta Terra (del recull Cosmos):

T'estimo GEA
Envoltada pels llençols dels dies
Rere la manta d'aquests anys,
Revivim tu i jo les estacions
Amb l'òrbita que segueix la seva llum.

I David Jou és un altre científic --físic-- poeta, que té una obra poètica molt extensa. Reprodueixo aquí el poema que va fer com a homenatge a Joan Oró:

Lletra de vida, pedra de lluna

Quan aquella lletra va cremar a les mans,
aquella de les quatre lletres de la vida,
nascuda davant meu en el verí,
l’adenina,

vaig beneir totes les albes d’estudi,
totes les nits d’insomni,
tot l’oceà que vaig creuar per arribar fins aquí.

Jo, atònit, davant la porta oberta
al davant dels graons de les escales de cargol
per on pugen i baixen els àngels amb els llibres
que expliquen als àtoms els secrets de la dansa de la vida,
quin vertigen vaig sentir !

La Lleida de les boires i les solellades,
el Houston on vaig tocar pedres de la lluna,
el cap Cañaveral de la glòria de l’espai,
i jo allà, en el futur,
en la paradoxa de tocar el demà en explorar els orígens,
afamat de saber,
assedegat d’astres,
en la felicitat d’haver tocat la pell de la deessa més blanca.

Quan sigui pols,
tots aquestes focs cremaran en mi
com cremaven les fòrmules en els meus ulls d’estudiant,
com cremava la llenya esperant el pa,

lluminosament, al forn del meu pare.