dilluns, 5 gener de 2009

La Repubblica i La plaça del Diamant

En Costas, el marit de la meva amiga Imma, m'envia des d'una gèlida Bolonya (amb la màxima sota zero i amb previsió de neu per a demà) la ressenya de La plaça del Diamant que va publicar el diari italià La Repubblica fa uns dies en la secció "Almanacco dei libri". L'autor de la ressenya (Marco Lodoli) escriu:

Tan bon punt he tancat La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, senzillament he pensat: he llegit una obra mestra. De sobte m'han entrat ganes d'anar a la llibreria, comprar-ne deu còpies i regalar-les a les persones que més m'estimo, alhora que cercava les paraules per a aquesta ressenya, per tractar de convèncer com més gent millor que llegeixin un llibre com se'n troben pocs a la vida. Massa entusiasme, l'impuls d'un moment per una novel·la que d'altra banda ja ha estat traduïda i publicada a Itàlia altres vegades en les darreres dècades sense massa enrenou, dirà algun setciències. Però cada llibre arriba quan ha d'arribar: La plaça del Diamant va ser escrit el 1960 per una autora catalana famosa a tot Espanya, però no a casa nostra, i ara és el seu moment. Per altra banda, també García Márquez, esmentat a la sobrecoberta, va afirmar: "La plaça del Diamant és al meu parer la novel·la més bella que s'hagi mai publicat a Espanya després de la guerra civil..."

En Costas m'explica que és un llibre que la Imma regala a totes les seves amigues italianes que passen per casa seva. Fa uns mesos jo en vaig regalar la versió castellana a una amiga americana que viu a Granada. I vaig recomanar-la a una finlandesa que volia que li recomanés novel·les catalanes que estiguessin traduïdes. Li vaig dir que no sé si està traduida al finès, però que podria trobar-la en anglès.

Deixant a banda l'interès de la història de la Colometa i el rerefons de la guerra i de la postguerra, La plaça del Diamant té el gran mèrit de la seva aparent senzillesa. Tot que avui dia a mi també em sembla una obra mestra, no sé si quan vaig llegir-la per primera vegada m'ho va semblar; que em va agradar molt, segur. Però potser la idea que jo tenia d'obra mestra aleshores no era la mateixa que tinc ara. Fa anys que la novel·la ha deixat de ser el meu gènere literari preferit, potser perquè moltes de les que he llegit (o intentat llegir) em cansen o m'han decebut. Donaria, però, qualsevol cosa per llegir una plaça del Diamant del segle XXI.

Actualització 07.01.2009
Gràcies a Xavier Caballé i el seu Diari d'un llibre vell, he anat seguint la pista per arribar al text que va escriure García Márquez sobre Mercè Rodoreda i la seva obra.

6 comentaris:

Montse ha dit...

Mercè, el darrer paràgraf d'aquesta entrada l'hauria pogut escriure jo. Comparteixo tant el teu parer! Ja saps que jo tampoc no llegeixo novel·les, que se'm cauen de les mans; però poques vegades he vibrat tant amb una lectura.

De fet, poques vegades he plorat llegint. I amb la Plaça del Diamant... Mira, em passa. Fa uns quants anys vaig assistir a la versió teatralitzada al Borràs -la de les tres Colometes; una era la Montserrat Carulla- i recordo que ho vaig passar fatal contenint-me les llàgrimes i amb el Kleenex a la mà tota l'estona.

M'alegro que a tu també t'agradi i que a Itàlia se'n faci difusió.

Xavier Caballé ha dit...

La "Plaça del diamant" està, efectivament, traduïda al fines:

Timanttiaukio [La Plaça del Diamant]. Suomentanyt Jyrki Lappi-Seppälä. Helsingissä: Otava, 1988. (Otavan Kirjasto)

Lectora corrent ha dit...

Montse, jo vaig veure la versió teatral que va fer-se amb ocasió del centenari (Teatre Nacional) i havia vist la pel·lícula i sèrie de televisió de fa anys. Però com el llibre, res!

Xavier, gràcies per la informació. Ho diré a la finesa que m'ho va preguntar. (Potser ja l'hagi trobat, perquè va ser al juliol; a més, és bibliotecària).

Montse Vallmitjana ha dit...

Jo llegeixo també poques noveles però en canvi en rellegeixo. La plaça del diamant i Mirall trencat són per rellegir. I parlant d'Itàlia et recomano, si no l'has llegit, El jardi dels Fizi Contini, de Basani

Lectora corrent ha dit...

Montse V., vaig llegir la novel·la de Bassani fa molts anys i la recordo molt vagament: un home que explica la seva relació, quan era jovenet, amb una família jueva benestant, que tenen una gran casa amb jardí i ell hi passat moltes hores. Ambientada en l'època del feixisme, quan els jueus van ser perseguits també a Itàlia. Només recordo el nom d'un dels personatges "Micol", perquè em va sobtar molt, no l'havia sentit mai i no em semblava que fos de dona. I sí, em va agradar, com també les d'una altra italiana, Natalia Ginzburg; rellegeixo els seus llibres amb el mateix plaer que la primera vegada.

Raquel ha dit...

Sóc una enamorada de la Rodoreda. És una gran referent per a mi. La plaça del Diamant va ser el primer que vaig llegir d'ella i amb poc temps em sembla que poca cosa em falta per llegir.

La plaça del Diamant em va agradar molt, però la sorpresa i l'admiració va venir després amb Mirall trencat, El carrer de les Camèlies, tots els contes, Jardí vora el mar...

És un plaer infinit llegir-la i rellegir-la.