El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 2 de novembre de 2014

La porta de Dachau

Una porta del camp de Dachau (Wikimedia Commons)
Llegeixo en el diari ARA que han robat una de les portes del camp de concentració de Dachau. És una de les portes històriques de ferro que duen escrit "Arbeit macht frei" (el treball fa lliure). La notícia m'ha recordat la visita que vaig fer a Dachau l'estiu de 1999. Havia anat a Munic per veure l'eclipsi de sol. Havia escrit un article sobre els eclipsis per al suplement dominical del diari Avui, i especialment sobre el que havia de tenir lloc l'11 d'agost i em van entrar una ganes irrefrenables de veure'l en la seva totalitat. Vaig decidir anar a Munic, una ciutat que no coneixia i on el Sol quedaria completament ocult durant l'eclipsi. Vaig aprofitar la proximitat a Dachau per fer una visita al camp de treball que hi van construir els nazis.

A l'hotel, al matí, mentre esmorzava, vaig parlar amb una família catalana: una parella i dues nenes. Em van dir que havien visitat Auschwitz i Dachau i que aquest últim era una versió light del que és un camp de concentració. I van aclarir que havien volgut dur-hi les nenes perquè coneguessin el que havia passat a Europa en temps recents i que quan alguna vegada a l'escola o en algun altre lloc parlessin de la persecució a què van ser sotmesos els jueus sabessin que allò no era una llegenda negra, com algunes persones i mitjans ja intenten insinuar, sinó que havia passat de debò. Potser sigui light en comparació a Auschwitz, però per a mi va ser suficient per recordar un cop més les atrocitats que els humans poden infligir a altres humans.

Dachau és una ciutat situada a uns 20 km de Munic, a la qual s'arriba fàcilment amb tren de rodalies. Des de l'estació, uns autobusos porten directament al camp de treball, que ara és un monument històric molt visitat. Va ser el primer camp de concentració establert pels nazis, el 1933, en una antiga fàbrica de municions. Els primers presoners eren presos polítics, persones que havien expressat la seva oposició al règim nazi: comunistes, socialdemòcrates, membres d'alguns sindicats i també dels partits conservador i liberal. Després també hi van empresonar jueus, homosexuals, gitanos, testimonis de Jehovà, sacerdots de diferents confessions, etc. Segons consta en els registres del camp, fins al 1945 hi van entrar més de 206.000 presos. Però devien ser més, perquè no tots van arribar a estar-hi inscrits.

En els barracons d'intendència hi havia un museu instal·lat pel Comitè Internacional de Dachau, amb el suport de l'estat federal de Baviera. (He llegit que des del 2003 el Museu es troba en un altre lloc del camp i ha estat renovat i s'hi han corregit alguns errors, com ara la inclusió de fotos que eren d'altres camps de concentració.) Era una exposició permanent, inaugurada el 1965, de documents oficials, fotografies, retalls de diaris de l'època, cartes, objectes diversos (fins i tot un poltre de tortura), que permetien fer-se una idea de la gènesi del nazisme i dels esdeveniments que van abocar a aquella barbàrie. A mig recorregut, hi havia una sala de projeccions on diversos cops al dia es passava una pel·lícula amb imatges històriques reals.

A la sala de projeccions, el silenci abans que comencés la sessió era impressionant. Durant la projecció ningú no va parlar, però se sentia el soroll dels kleenex, que anaven a dojo, i fins i tot algun sanglot. En acabar la projecció, la gent sortia encara més silenciosa i la gent --també el jovent-- sortia amb els ulls vermellosos. Jo vaig haver de fer una pausa en el recorregut de l'exposició. Tot i que abans ja havia vist en nombroses ocasions imatges de l'Holocaust, el fet de veure-les en el mateix lloc on s'havien filmat i pensar que tot allò va passar allà, em va impressionar molt i em sentia com marejada.

Després vaig visitar la zona del camp que anomenaven el búnker, que era com una presó dins d'una altra presó; en el seu pati es duien a terme càstigs corporals i afusellaments. Una part dels barracons del camp on vivien els presos amuntegats han estat reconstruïts. De la resta, hi ha marcat el perímetre de fusta en el terra. En el llindar del bosc vaig visitar una casa construïda entre la frondosa vegetació, en un racó que em podria haver semblat bucòlic, si no fos per l'horror del record de les cambres de gas i dels forns crematoris, que s'hi podien veure a l'interior. Hi ha afirmacions contradictòries sobre si mai van arribar a fer-se servir les "dutxes" de Dachau. Tant se val; això no és més que un detall enmig de la brutalitat i les atrocitats que s'hi van cometre. Oficialment, Dachau era un camp "de treball", que rebia els nous hostes amb aquella inscripció a les reixes com la que ara han robat: "El treball fa lliure".

A l'interior del camp de Dachau hi ha diversos monuments per recordar les víctimes del nazisme; el memorial jueu i el protestant estan parcialment soterrats. En el memorial internacional, hi ha escrit, en diversos idiomes, "MAI MÉS". Al llarg del curs escolars diàriament hi ha visites de grups escolars. Els hi porten perquè coneguin aquell trist període la història del seu país. Em van dir que normalment algun supervivent de l'Holocaust parlava amb els estudiants dels seus records com a presoner. Això era el 1999. però el 2014 ja fa gairebé setanta anys de la clausura del camp de Dachau i els presoners supervivents que encara quedin aniran desapareixent. Allò que no hauria de desaparèixer, però, és el record d'aquells fets.

malgrat que tingui un record ben trist d'aquella visita al camp de Dachau, m'alegro d'haver-hi anat. Crec que, com em va dir la parella que duia les seves nenes a visitar els camps de concentració, convé visitar-ne un com a mínim per pensar sobre el que va passar no fa massa temps en un país culte i civilitzat com Alemanya. Recomanaria especialment la visita a tots aquells polítics i polítiques que aquests últims temps estan fent servir l'adjectiu nazi molt a la lleugera, banalitzant així una pàgina negra de la història recent. Una pàgina de la història que no hem d'oblidar, sinó al contrari: l'hem de tenir ben present perquè fets com aquells no es tornin a repetir "mai més", com diu el memorial internacional del camp de Dachau.

Potser us interessarà:
- Dachau Concentration Camp. Web en anglès dedicada al camp de concentració de Dachau. Inclou molta informació històrica i fotografies.
- Dachau. Informe sobre el camp de concentració, per William W. Quinn, oficial de l'exèrcit dels Estats Units.
- Recordar el passat per no repetir-lo (aquest blog, 20.07.2012). Sobre l'antisemitisme.