El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 23 d’agost de 2013

Un passeig per Caldes d'Estrac

Caldes d'Estrac, església vista des del parc de Can Muntanyà

Caldetes, platja (tardor 2012)
Malgrat haver passat gairebé trenta estius de la meva vida a Arenys de Mar, fins fa alguns anys Caldes d'Estrac --Caldetes--, que és un dels pobles amb què llinda, era per a mi una població pràcticament desconeguda. Només hi havia estat a la platja i a un parell de restaurants, un d'ells en un hotel. És el poble que la N-II creua per l'aire, amb un viaducte sobre la via del tren que permet, a qui la travessa en cotxe, tenir una vista del poble que s'enfila riera amunt i observar, on acaben les cases en direcció a Arenys, un turó amb força vegetació i, a la part més alta, una torre de guaita (la torre dels Encantants, que es troba ja en territori arenyenc).

Abans que fessin el viaducte de Caldetes, la carretera passava per dins del poble --és el camí Ral-- i es feia tan estreta, que en algun lloc no tenia prou amplada perquè es creuessin dos vehicles. Ho van solucionar amb un semàfor, que deixava pas alternativament en un sentit o l'altre. Tot i que la circulació no era ni de bon tros tan intensa com ho és avui dia, s'hi feien moltes cues, però no eren tan llargues com les que es feien a Arenys, potser perquè allà el tram de sentit únic intermitent regulat per un altre semàfor era més llarg. (Les cues d'Arenys comptaven amb l'al·licient de poder comprar peladilles --les famoses ametlles d'Arenys-- i pinyonets mentre els cotxes esperaven, perquè hi havia venedors i venedores que les oferien als ocupants dels vehicles aturats. Alguns les duien en unes paneres planes; d'altres, en cistelles.)

Gràcies a la meva amiga Carmen C., que tot i tenir la residència a Barcelona, reparteix el seu temps entre la gran ciutat i Caldetes, i hi està molt vinculada per diversos motius, he conegut millor aquest poble del Maresme: les cases modernistes, les termes, el safareig públic, la Fundació Palau (creada per Josep Palau i Fabra)... La setmana passada em va guiar fins al Parc de Can Muntanyà, que es troba en el turó on hi ha la torre dels Encantats i té l'entrada a costat de la Fundació Palau. De fet, havia estat el jardí de l'edifici que ocupa la Fundació, que era la casa d'Adolf Muntanyà, un indià que va retornar a Caldetes el 1934.

Can Muntanyà és una combinació de parc urbà, amb vegetació "domesticada" i  espècies foranes, i parc forestal, amb espècies autòctones com ara el pi pinyer (molt abundant), algun pi blanc, alzines i arboç. La primera part que trobem és un jardí humit, amb gespes, ciques, hibiscs, buguenvíl·lea, i un estany artificial amb nenúfars i granotes.




 

 Segueix després una zona de màquia litoral, amb plantes adaptades a la sequera i al sol implacable. Entre d'altres, en recordo el llentiscle, el garric, la murtra, atzavares i potser també alguna figuera de moro.

Vegetació reflectida en una bassa de Can Muntanyà

la lectora corrent. Autoretrat en una bassa.

Com que hi ha moltes escales i camins costeruts, de tant en tant va bé aturar-se a descansar i contemplar el panorama: el poble i les vistes del mar i de la costa.






Un passeig pel poble dóna també moltes oportunitats de treure la càmera, ja des de l'inici de la Riera, on va podem veure aquesta bonica gateta:


Viu sola en el jardí d'una casa, des que la seva mestressa, una senyora ja de molta edat, va haver de deixar el seu domicili. Però m'explica la meva amiga que la gata rep moltes visites d'altres felins i no sembla pas trista de viure sola.

Aquest altre jardí ombrívol és també d'una casa de la Riera, i fa pensar com devia ser en els seus temps d'esplendor:


Anar a Caldes d'Estrac amb tren és còmode, si rodalies no falla, i relativament barat. Un bon lloc per passar unes hores un dia d'agost --millor a la tarda, quan el sol comenci a afluixar.

Fotos: M. Piqueras