El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 3 d’agost de 2013

L'âge des ténèbres / La edad de la ignorancia

Gairebé per casualitat (m'havia assegut davant la tele després de dinar per descansar una mica, tot pesant figues), he vist aquesta pel·lícula que em va passar desapercebuda en el seu moment. Sortien els rètols de l'inici i m'he adonat que era un film canadenc i dirigit per Denys Arcand. Això ha fet que, en comptes de pesar figues, obrís ben bé el ulls. No es veuen gaires films canadencs a les nostres pantalles, i els que recordo haver-hi vist no m'han decebut. Quant al director, compta a la seva filmografia amb dues de les pel·lícules que figuren a la meva llista de predilectes, d'aquelles que podria veure una i altra vegada sense cansar-me'n: Le déclin de l'empire americain i Les invasions barbares.

Tot i que té alguns punts en comú amb els dos films esmentats (he llegit després que formen una trilogia), alguns trets de la història que narra La edad de la ignorancia (l'he vista en versió espanyola) m'han fet pensar en algunes novel·les futuristes --i pessimistes-- d'una altra canadenca, Margaret Atwood o fins i tot en l'orwel·lià 1984. Per altra banda, també en una pel·lícula que vaig veure durant la meva infància o adolescència: La vida secreta de Walter Mitty. Com Walter Mitty, Jean-Marc Leblanc --el protagonista de La edad de la ignorancia-- es refugia en el seu món imaginari per compensar la monotonia i d'una vida privada i professional molt allunyades del que ell voldria que fossin.

Jean-Marc és un funcionari que ha d'atendre les queixes de la ciutadania i ve't aquí que una de les persones que s'apropen a la seva taula és un personatge de les altres dues pel·lícules: Pierre --interpretat per Pierre Curzi-- a qui, en els dos films anteriors, vèiem atret per dones molt més joves que ell. Aquí és un home sense sostre d'edat madura que explica al treballador social --Jean-Marc--  que havia estat professor universitari i ara es troba divorciat, sense família, sense casa i sense diners.

La edad de la ignorancia és una pel·lícula que diverteix i alhora fa reflexionar, però la caricatura que presenta del protagonista i de la seva situació vital em sembla exagerada. No la incloc al costat de les dues pel·lícules anteriors, tot i que no em faria res tornar a veure-la, encara que només fos per sentir Rufus Wainwright cantant l'aria barroca del principi: