El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 28 de maig de 2013

La solitud del corredor de fons?

Fa bastants anys vaig llegir una novel·la curta del britànic Alan Sillitoe (1928-2010) que es deia La solitud del corredor de fons. El protagonista és un noi de classe obrera, delinqüent juvenil, a qui tanquen en un correccional. Allà comença a entrenar-se com a corredor de fons per aïllar-se i oblidar, mentre corre, la dura disciplina del centre. Els caps del correccional s'adonen de les seves dots d'atleta i li proposen participar en una cursa camp través contra una prestigiosa escola privada. Li prometen que, si guanya, li reduiran el temps d'estada al reformatori.

Comença la cursa de la Guàrdia Urbana de Barcelona 2013

Aquell relat em va fer pensar que els esports es divideixen en dos grans grups: els que, per practicar-los, cal comptar amb altres persones i els que es poden practicar en solitari. Ciclisme, muntanyisme, natació, atletisme, gimnàstica són alguns esports per als quals no cal cap companyia ni un grup i permeten la introspecció de qui els practica, que s'acompanya a si mateix, com deia el poeta:
A mis soledades voy
de mis soledades vengo
porque para andar conmigo
me bastan mis pensamientos.
Quan diumenge vaig veure passar per la Diagonal la cursa de la guàrdia urbana, vaig tornar a pensar en el relat de Sillitoe. En veure aquells milers de persones (diuen que eren més de nou mil), la imatge de la solitud no semblava pas lligar amb aquella cursa. A més d'haver-hi tanta gent, n'hi havia que anaven en grups, xerrant. Però allò era només l'inici, feia només uns minuts que havien sortit de Pedralbes. Suposo que, a mesura que avancessin en la cursa, corredors i corredores es concentrarien en allò que estaven fent. No és el mateix córrer uns quants centenars de metres que fer una cursa de fons, per a la qual cal planificar la marxa, ser conscient de les pròpies capacitats i de l'esforç que cal fer en cada moment per no esgotar-se abans d'hora i per treure el màxim profit de l'esforç que s'està fent.

Encara estan frescos, porten només uns minuts de cursa.

Guillem Carbonell ha escrit en el seu blog un comentari sobre la cursa de la Diagonal i hi diu que les persones a qui agrada córrer deuen ser felices perquè això no s'atura; com més va, més curses de llarga distància s'organitzen. És cert, el meu fill, des que va començar a entrenar-se, participa en moltes curses populars. Ja sigui a Barcelona o en altres poblacions, però sense haver de desplaçar-se massa lluny, pràcticament cada cap de setmana, de setembre a juny, corre en alguna cursa de llarga distància i enguany ja ha fet la seva primera marató. En el web competidor.cat es pot veure la gran oferta de curses que hi ha a Catalunya: de llocs i de distàncies a córrer.

Què ho deu fer que aquestes curses s'hagin fet tan populars? Potser la crisi? Tot i que, per participar-hi, en general s'ha de pagar, no crec que la despesa sigui equivalent a la que costaria un cap de setmana a la neu o navegant, o pagar la quota d'un club de tennis o de qualsevol altre esport. A més, per córrer no cal un equipament molt costós. És important, però, dur un calçat adient, les vambes que van fent un clap-clap col·lectiu, el so característic de les curses sobre asfalt. També hi deu ajudar que es pot sortir a córrer a qualsevol hora i, si per algun motiu, un dia no es pot anar a córrer, doncs no passa res; no és el mateix que tenir una pista de tennis llogada o perdre's una classe de gimnàstica.

Diumenge, l'Aitor va batre el seu rècord en la distància de deu quilòmetres. Però diu que hi va ajudar que la Diagonal faci una mica de baixada. De tota manera, no crec que la majoria de la gent que participa en aquestes curses ho faci per batre records, sinó per entreteniment, per esport, per contrarestar la vida sedentària del seu dia a dia. I suposo que deuen acabar optimistes i feliços gràcies a la dosi d'endorfines alliberada durant la cursa. Les endorfines són uns opioides segregats pel propi organisme que actuen com a neurotransmissors i redueixen l'ansietat, causen eufòria i tenen també un efecte analgèsic. L'exercici, l'excitació intensa, l'amor i el sexe poden estimular l'alliberament d'endorfines. Sovint les fotos de Facebook en què veig l'Aitor tot just després d'haver acabat una cursa el mostren tan somrient i amb cara de felicitat. L'explicació segurament està en la química del cervell.

2 comentaris:

MindTwist ha dit...

El recorregut de la cursa del diumenge va estar de conya, inici de cursa molt ample aixi que es pot correr sense problemes desde el primer km (hi ha curses on tens 1-2km de "transit"), bona organitçacio, recorregut prou distret i bastanta animacio al creuar tota la ciutat.

Pero tambe te trampa de cara al temps final, i es que en total hi ha 64m de desnivell entre sortida i arribada. Per poc que sigui, ajuda, i sense aquest petit desnivell segurament no hagués rebaixat mig minut la meva marca (que era de la setmana anterior).

Mercè Piqueras ha dit...

Doncs a la propera, segons el resultat que obtinguis, sabràs si va ser el desnivell o que tu estaves en molt bona forma aquest diumenge.